Un perill anomenat Carles Puigdemont

Jo ja no sé què pensar. Sembla que tot s’oblida ràpidament, que ja no s’analitza res, que ja ni ens importa que aquell que va marxar amagat en un maleter cap a Bèlgica estigui fent mítings en un lloc com Argelers, símbol de la memòria, símbol també de la vergonya, de refugiats que esperaven la llibertat i van trobar-se en un camp de concentració a l’aire lliure. O Puigdemont no en té ni idea o té una personalitat perversa que juga amb els sentiments de les persones. De fet, la paraula “exili” continua sent utilitzada per un individu que mai no va mostrar cap empatia amb els que fugien de la dictadura, excepte si aquests eren catalans.

Fa uns dies vaig trobar-me amb uns exalumnes que em van reconèixer en un bar. Havien passat gairebé quaranta anys des de l’última vegada que ens vam veure i em van dir que estava igual que quan els hi feia classe. Crec que em va sortir un somriure de satisfacció que ells van captar de seguida, però el que em va sobtar és el record que tenien de mi, agraint-me el fet de parlar-los en català des de l’inici de la seva escolaritat. Ells, com jo mateix, eren fills d’immigrants del sud d’Espanya i van veure en el català una manera d’integrar-se a la Catalunya on havien nascut; també la possibilitat d’ascendir socialment, tot i que d’això es van adonar més tard.

Com ha canviat la cosa, em va dir un d’ells. De fet, tot i que no es penedien d’un coneixement de la llengua catalana que els permetia sortint-se bé en la conversa diària, mostraven el seu rebuig a imposicions, a menyspreus per part de personatges com Puigdemont que, intencionadament i malèvolament relacionaven la llengua amb una opció política, amb la independència, amb una partició de la societat que ens feia mal a tots i a totes. La conversa va derivar en una mena de resignació, de confessions diverses en les quals no van faltar les al·lusions a la pèrdua de relació amb familiars i amics per culpa de gent com Puigdemont, executors de la fractura social que neguen en públic, però que continuen fabricant en privat.

Em va sorprendre l’anàlisi que un d’ells va fer sobre la ubicació de certs centres comercials i botigues de capital català i on s’acostuma a vendre la parafernàlia filofeixista de l’11 de setembre, a barris de majoria catalanoparlant, un fet del qual jo no era conscient. S’havia dedicat a fer una recerca exhaustiva per tota la geografia catalana de comerços, especialment d’alimentació, i on eren situats, descobrint, que certes marques comercials ignoraven barris castellanoparlants i fins i tot ciutats senceres on aquesta llengua era la majoritària. De fet, em va esmentar la situació a Bèlgica, país estimat per Puigdemont, on la fractura entre francòfons i neerlandesos és tan evident com desastrosa a escala social. Malauradament, el símil que establia era una constatació de cap a on camina el polític fugat, amb aquest messianisme típic de les dictadures, amb un discurs típicament feixista, clarament desintegrador, impulsant una idea de país on la llibertat passi exclusivament per la utilització d’una sola llengua i, si això no és possible, almenys, poder tancar-se en col·lectivitats on no arribi la contaminació espanyola.

Vaig seure i, mentre prenia el meu cafè, les paraules d’aquells nois que s’havien fet adults ràpidament, bullien al meu cap. L’eslògan de Junts-Puigdemont, “tenim dret a viure plenament en català” no està elaborat des de la concòrdia, des del consens o des de la fraternitat. És, com tot el que envolta a aquests fanàtics, fet des de la ràbia, des de la ignorància; també, des de l’obscurantisme més ranci, des de la impossibilitat, volguda o no, d’empatitzar amb la ciutadania de Catalunya, amb tota, amb la pluralitat d’un país que valora plenament la seva cultura, però que no vol imposicions ideològiques de cap mena.

Puigdemont i els seus no són gaire lluny de Sílvia Orriols i la seva Aliança Catalana; de fet, pertanyen al mateix estatus social: catalans amb pasta, la mateixa burgesia de sempre que mai no ha vist amb bons ulls que fills de castellanoparlants s’integrin en aquest país aportant diversitat i cognoms que fan mal als ulls. El primer, hispanòfob, la segona, islamòfoba; els dos, basant els seus discursos en l’odi, en això coincideixen plenament.

Barrar el pas al feixisme està en les nostres mans. No passaran.