Fa només vuit mesos, el barcelonisme votava en massa a Joan Laporta perquè el Barça promès superava de llarg les expectatives de la resta dels candidats: era un Barça amb Messi, renovat i més motivat que mai, probablement amb un entrenador de bandera, tipus Klopp o Nagelsmann, o el mateix fill de Cruyff, que podia reencarnar la figura del seu pare per a dirigir la nau.
També es va prometre la recuperació econòmica, fàcil, senzilla i ràpida una vegada eliminat el principal obstacle que era Josep Maria Bartomeu, així com la imminent arribada de cracks sense descartar a ningú, bé podia ser Halaand, Mbappé o Neymar, al qual se li va fer arribar una oferta.
I per què no tots tres…? Laporta no va tancar cap porta i va arribar a rebre al pare i al representant del davanter noruec a Barcelona per a donar-li pàbul al possible fitxatge.
Avui l’única promesa de Laporta és que no descarta a Iniesta ni a Messi després d’haver tret de l’atur a Dani Alves analitzant uns vídeos de l’extraordinari defensa brasiler que, pel que es veu, segueix en plena forma als seus 38 anys. Ha estat una sort que no hi hagués rivals en el mercat, cap, i que quedés un petit racó del marge per a fitxar de manera que, confirmat des del mateix club, no hi haurà cap altra incorporació en el mercat de gener tret que es produeixin vendes del tot extraordinàries.
Que se sàpiga, en cap moment Laporta va prometre, ni va esmentar si més no, als jugadors de la Masia que han de salvar la temporada i molt menys a Xavi, del qual sí que va admetre que ni estava preparat ni vindria perquè Víctor Font no guanyaria les eleccions.
No entrava al seu cap posar-se en mans de Xavi, motiu principal pel qual va decidir mantenir a Koeman, al qual tampoc volia ni estava disposat a mantenir. Koeman, això sí, no li donava problemes, permetia els traspassos, acceptava el quadre tècnic de físios i preparadors físics, mai es va queixar per perdre a Suárez, Rakitic, Messi o Griezmann i fins i tot va cooperar amb la missió impossible de jugar amb Luuk de Jong en punta.
També va callar quan, sospitosament, l’equip tenia la Lliga a les seves mans, després de guanyar la Copa del Rei, i alguna cosa o algú s’ho va carregar ficant un virus en el vestuari. El mateix que va passar, després d’arrencar donant-li un bany a la Reial Societat, avui líder de la Lliga, quan aquest virus tan estrany va tornar a activar-se.
És clar que al president no li va importar cantar i ballar al costat de Xavi en la presentació del nou fenomen tècnic al qual, obligadament per les circumstàncies, però sobretot perquè Laporta mai ha tingut cap pla esportiu ni persones en les quals dipositar la seva confiança, ha encadenat el seu futur.
Ara sembla clar, també, que Laporta ja ha cremat diversos dels seus cartutxos, la majoria en forma de promeses incomplides i de miratges sobre una realitat que emergeix implacable per sobre de tant de fum i d’una cobertura mediàtica certament eficient i organitzada. No hi ha mitjà ni periodisme que no estigui disposat a excusar i a justificar les seves decisions, ningú li tus ni li discuteix, al contrari, perquè si alguna habilitat posseeix és la de controlar aquest poderós entorn de la premsa.
Laporta, no obstant això, no és un gran comunicador sinó algú tan capaç de mentir sense parpellejar com de dir avui el contrari d’ahir i de semblar indignat quan algú suggereix que les seves falsedats no se sostenen. Aquest Laporta, imbatible, ja va exhibir aquestes mateixes constants, sorprenents, durant el seu primer mandat. Va arribar a dir-se d’ell que era el “Kennedy català” i a ser postulat com a futur president de la Generalitat. Es deia llavors que el Barça li quedava petit.
Això va ser mentre va tenir la cobertura d’una directiva amb notables i digníssims barcelonistes que, com no podia ser d’una altra manera, el van anar abandonant. Quan a ell li va tocar gestionar de veritat va acabar sent objecte d’un vot de censura del qual es va salvar fent totes les trampes possibles i al seu abast. Fins i tot guanyant després títols i més títols el soci li va donar completament l’esquena elegint a Sandro Rosell com a president amb una més àmplia majoria, arrossegant al laportisme a l’oblit.
La història es repeteix, amb la diferència que ara tot va més de pressa i que s’ha afanyat a evitar que ningú controli ni fiscalitzi tot el que l’ull no veu, les mil diableries d’un dia a dia de gestió interna farcida d’actuacions sospitoses, irregularitats i d’abús de poder. Torna a fer-ho, torna a aprofitar-se escandalosament del seu poder com a president i a esprémer-ho.
Xavi és la nova distracció, com Alves, i no descarta, diu, a Iniesta i a Messi, posseït per aquests arravataments que també deixen a la premsa en xoc. Això li encanta, és el seu fort, nomenar a Messi en va, i molt arriscadament, o dir, perquè se li ocorre, que ampliarà el Johan Cruyff a 50.000 espectadors.
El perill és que, en el pla esportiu, viu al dia, improvisa, ofereix pa i circ sense calcular les enormes expectatives que ara desperta l’equip i sense mesurar les conseqüències de cada pas. Equivocadament, Laporta creu que ara ja no se’l jutjarà a ell pel que passi al camp sinó a Xavi. La gestió seva de Koeman, pèssima en totes les direccions, la mentida sobre la renovació de Messi i sobre el superequip promès són qüestions que efectivament s’oblidaran ràpid perquè d’això es tracta, de gestionar tapant forats d’un dia per a un altre fins que aquesta manera d’obrar es projecta de sobte en el seu conjunt.
A Laporta li convé, molt més del que es pensa, que Xavi li doni allò que el barcelonisme espera, recuperar aquest equip meravellós del 2008-09. La qüestió és si amb Xavi a la banqueta, Alves reciclat i Messi a París això sortirà com s’espera. Aquell equip i aquells èxits encadenats no tornaran en molt de temps. Perquè això sí que és impossible.
