«L’administració pública catalana ha creat un ‘mandarinat’»

Entrevista a Cristian Segura

Cristian Segura

Cristian Segura

Periodista apassionat, va formar part de l’equip fundador de l’Ara i va ser corresponsal a Alemanya i a Pequín de l’Avui. Des del 2014 treballa a El País. És autor de diversos llibres, entre els quals dues novel·les. L’obra El cau del conill (Destino) va guanyar el Premi Josep Pla de narrativa del 2011. Ara publica Gent d’ordre (Galàxia Gutenberg).

Fa ja temps, Marina Subirats, en el seu estudi sobre l’evolució de les classes socials en la Barcelona metropolitana, apuntava que les dades pràcticament no detectaven l’existència d’una classe, diguem-ne, alta. En aquest sentit, cal preguntar-se si alguna vegada ha existit el que s’ha anomenat “burgesia catalana”?

Crec que sí que ha existit, i es pot visualitzar el seu ascendent en la dècada de la Mancomunitat de Catalunya, quan la Lliga Regionalista, una força política formada totalment per estaments burgesos, crea un poder administratiu pràcticament del no-res, des del 1914 fins al 1924. Aquest moment és molt important, com a expressió del poder burgès. No obstant això, anteriorment, des del segle XIX, la burgesia barcelonina va ser determinant a l’hora d’obstaculitzar el canvi liberal a Espanya, com a conseqüència de les seves posicions proteccionistes. El proteccionisme es va dissenyar per defensar els interessos dels burgesos catalans, i dels terratinents de tot Espanya. En aquest moment, el poder transformador de la burgesia catalana no va existir ni es va visualitzar. Després, sobretot a partir de la transformació econòmica que es produeix amb Franco, també es pot observar un altre moment d’auge i d’influència burgesa.

Per què, en tot cas, aquesta burgesia catalana no se suma al carro de l’oligarquia, com ho va fer la basca?

Qui ha escrit més i millor sobri aquesta qüestió és Enric Ucelay-Da Cal. No hi va poder haver un lideratge burgès en la transformació d’Espanya, entre altres coses, perquè el pes de la Il·lustració va ser molt reduït respecte a països com ara França. Sempre hi ha hagut molts catalans a Madrid, però no a la judicatura, als aparells de l’Estat, en sectors econòmics potents… En vigílies de la votació de l’Estatut de Catalunya, el 1932, Manuel Azaña deia textualment: “La diferència política més notable que jo trobo entre catalans i castellans és que nosaltres, els castellans, ho veiem tot en l’Estat, i on se’ns acaba l’Estat se’ns acaba tot. Mentre que els catalans, que són més sentimentals, o són sentimentals, i nosaltres no, posen entre l’Estat i la seva persona una porció de coses toves, amoroses, amables i exorables que els allunyen una mica de la presència severa, abstracta i impersonal de l’Estat. No sé si està bé o malament. El que sé és que el geni polític es revela per la facilitat d’accés a l’ordre de l’Estat. I només els pobles o els homes, que per herència naturalment o per haver-ho adquirit amb el seu esforç, són capaços de pujar fàcilment a l’ordre de l’Estat poden ser algun dia caps d’una política de valor universal”. En qualsevol cas, jo crec molt en allò del “narcisisme de les petites diferències”, de Freud (que diu que reservem les nostres emocions d’agressió, odi i enveja per a aquells que s’assemblen més a nosaltres). Entre castellans i catalans, bascos i catalans…, hi ha poques diferències culturals.

Potser per això el nacionalisme català parla tant de crear un Estat?

Els comtats catalans van ser poderosos, com ho va ser el regne d’Aragó, del qual formaven part. Però el nou poder espanyol, els francesos…, van anar limitant la seva expansió i la seva influència. La identitat nacional, la voluntat de ser diferents, s’ha subratllat, aguditzat, molt. Això sembla que, entre altres coses, és conseqüència d’associar “nació” a Estat. Però el que ha passat en l’última dècada a Catalunya ha estat molt poc català. No en l’aspecte emocional, sentimental, com deia Azaña (que s’ha complert al peu de la lletra), sinó en l’àmbit racional, de la lògica. La consolidació de l’independentisme és inevitable si els últims 40 anys has estat treballant molt això de “tenim una particularitat nacional molt aguda”, i que Espanya és una merda.

A diferència del capitalisme basc, que, segurament induït per anglesos, francesos, belgues…, es va organitzar des de molt aviat en societats anònimes, la indústria catalana sembla caracteritzar-se pel seu perfil familiar, pels cognoms…

L’estructura, l’ordre social català, sostenen molts historiadors, ha estat molt determinat per la “casa pairal”. Cada família és un petit Estat. Encara perviuen moltes cases pairals que porten segles amb els mateixos integrants. Això, en algun moment, es trasllada a les empreses. La casa pairal és el precedent del poder industrial català dels segles XIX i XX. La família dona nom al negoci. Un dels grans èxits de Pujol va per aquí. Algun dels primers cartells electorals de Pujol, als anys 80, feia una crida a la família. La família com a concepte d’unitat bàsica de la societat. Cosa molt mediterrània, en general.

Amb el franquisme, que tan bé els va anar a les elits econòmiques, es produeix un canvi en els diners de Barcelona i Catalunya?

Hi va haver gent adinerada de tota la vida que es va aprofitar de la pau social del franquisme i del creixement econòmic d’Espanya per fer bons negocis, i els qui van néixer i van créixer l’escalf del règim. Hi ha llinatges nous i antics que van treure molt profit del que es va anomenar “Catalunya, la fàbrica d’Espanya”. A partir dels anys 60, Espanya s’estabilitzava i començava a créixer, tal com estava passant a altres llocs del món. Catalunya va sortir molt beneficiada del desarrollismo.

Els diners més actuals, fruit de la globalització, i via fons d’inversió, salaris alts…, es perceben, o més aviat s’oculten en un anonimat difícil de desvelar?

El poder industrial català ha minvat molt, com a tot Europa, a conseqüència de la globalització, i per no haver-se produït una reconversió cap a sectors de futur. En el cas de Barcelona, això es nota clarament. Els diners, ara? Una part estan vinculats a les rendes, es viu d’un patrimoni heretat. És una economia extractiva. En el sector serveis, el món dels directius…, hi ha diners. Hi ha executius de multinacionals que inverteixen en la creació d’alguna empresa tecnològica…, però nos sé fins a quin punt pot ser rellevant. Al llibre intento explicar que la base d’allò que era una burgesia laboriosa industrial ha canviat. Aquestes elits estan canviant i apareixen nous jugadors… I amb això també canvia la seva percepció de l’entorn i fins i tot de les regles del joc. Tradicionalment, aquestes elits desconfiaven molt del poder polític, i ara s’hi acosten. A Catalunya, aquesta connivència entre els diners i la política es converteix en convivència. L’Administració pública catalana genera molts contractes, hi ha funcionaris, càrrecs de confiança amb sous molt elevats. I això acaba creant un “mandarinat” (burocràcia i aristocràcia de la Xina imperial que buscava apropiar-se de totes les rendes nacionals).

Això explica bona part de les aliances teixides entorn del procés?

Crec que Catalunya ha mimetitzat coses pròpies del funcionament de l’Estat, que el nacionalisme català sempre havia criticat: empresaris adeptes a una causa, amics o fidels al poder polític… És el que s’havia qüestionat una vegada i una altra, amb Aznar o Felipe González, de la connivència entre poders econòmics i polítics. Es va fer amb Jordi Pujol i ara s’ha portat a cotes més elevades. Persones properes als que han estat governant en l’última dècada, que són els mateixos, són les que es beneficien. Es confon el bé particular amb el bé general. Això és una cosa que hauria d’estudiar-se bé. A diferència del que ha passat en altres comunitats autònomes i amb el Govern d’Espanya, Catalunya no disposa d’alternances polítiques, i és molt probable que això continuï així durant bastant temps. La falta d’alternança impedeix la renovació. Esquerra Republicana i Junts es porten a matar. En qualsevol altre lloc, dos partits així no serien socis, després de totes les ganivetades que s’han propinat. Si això no passa és perquè tenen molt a perdre.

Cosa que, si derivés en la creació d’un Estat-nació, tendiria sens dubte a eixamplar-se i cristal·litzar…

Hi ha poques coses tan retrògrades com crear, a hores d’ara, un Estat-nació. I si aquest fos el cas a Catalunya ens trobaríem amb una cosa molt unilateral, tancada, poc diversa. Altres Estats, incloent-hi Espanya, són molt diversos. La diversitat que té Espanya no la tindria Catalunya.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides