L’Espai Barça provoca un trastorn bipolar a Laporta

Ha passat de considerar-lo "una astracanada, una farsa, un engany i una gran mentida" a ser el projecte clau i estratègic del seu mandat

La qüestió que avui terroritza Joan Laporta, de moment fins i tot més que els avals, implica obtenir la llum verda a l’Espai Barça, com sigui, un projecte al qual s’ha aferrat gairebé d’una forma desesperada i compulsiva en les últimes setmanes.

No sempre ha estat així, ni de bon tros. Durant la llarga campanya electoral, l’avui president del FC Barcelona es va mostrar radicalment en contra de donar-li el menor marge d’execució. Va plantejar una i cent vegades que ni li agradava ni era bo per al club, apostant per rebutjar-lo frontalment i, com a ocurrència, aixecar un estadi en qualsevol altre lloc.

Laporta es va atrevir a situar-lo a Sant Joan Despí, deixant oberta la possibilitat d’un replantejament total i absolut d’un nou estadi, amb la condició de desfer el camí caminat i de no admetre no només el projecte en el seu conjunt sinó també de rebutjar de pla la voluntat de la resta dels socis que van aprovar mitjançant un referèndum la llum verda a la directiva per a tramitar la modificació del Pla General Metropolità (MGPM) necessària, a Barcelona i a Sant Joan Despí, a més d’aplicar un pressupost tancat, un model de finançament concret i la celebració d’un concurs arquitectònic internacional.

Reacció lògica d’algú que després de la seva accidentada presidència entre 2003 i 2010 va veure com acabava a les escombraries el seu projecte de Norman Foster, que no tenia cap futur malgrat que Laporta va aconseguir posar d’acord a l’alcalde del PSC, Jordi Hereu, i al líder de l’oposició, Xavier Trias, per a aprovar la MPGM i deixar-la fins i tot llesta i a punt per part de l’àrea d’Urbanisme de la Generalitat.

La casa per la teulada, mai més ben dit, ja que l’anomenat projecte Foster no va passar per l’assemblea, ni molt menys va ser sotmès a un referèndum i ni tan sols es va deixar comentar en el si de la mateixa junta directiva. La barbàrie urbanística produïa d’entrada una despesa per al FC Barcelona de 80 milions d’euros per a generar els espais on poder construir habitatges per a 5.000 noves famílies augmentant la demografia, el trànsit, la necessitat de més serveis en un barri com Les Corts, frontalment en contra d’una aixecada de camisa sense precedents en la història. 

Laporta, a més, va canviar el veredicte del jurat que va aprovar la proposta guanyadora de l’arquitecte català Carles Ferrater a favor del seu arquitecte de cambra, Norman Foster, al qual ja li havia pagat un milió d’euros per un dibuix i una maqueta on només es veia un ‘rosco’ gegantesc de colors. No hi havia pressupost ni un pla arquitectònic, només la certesa que Norman Foster acostumava a multiplicar per quatre el preu final de les seves construccions.

Per a guanyar diners amb el MGPM el Barça havia d’esperar a obtenir la requalificació del Miniestadi com a zona residencial i vendre el terreny a una constructora o bé actuar de promotor, és a dir invertir encara més per a imitar els ‘pelotazos’ tan comuns en aquella època. Les perspectives del projecte Foster eren incertes i ruïnoses a més de veure’s involucrat en una indigna i indecent operació urbanística basada en l’especulació.

La nouvinguda junta de Sandro Rosell es va afanyar a retirar el projecte el més ràpidament que va poder. Després va realitzar la prospecció per a construir un nou estadi en les instal·lacions esportives universitàries del mateix districte, una idea que degué ser ràpidament rebutjada per la impossibilitat d’establir uns mínims de mobilitat acceptables. On acabava la Diagonal, al costat de la sortida a l’autopista no era possible construir un estadi que oferís solucions ni comoditats. Més aviat era el contrari, raó per la qual es va estudiar a fons donar-li encara més valor al complex esportiu urbà més gran d’Europa amb una remodelació moderna, valenta i revolucionària de l’antic estadi del Camp Nou conservant aquesta joia que és la Segona Gradería, l’anella perfecta, insuperable i reconeguda com una de les meravelles de l’arquitectura esportiva mundial.

Així va prendre forma el que avui coneixem com Espai Barça, la remodelació integral i històrica de la totalitat de les instal·lacions i l’entorn, inclòs el nou estadi Johan Cruyff de Sant Joan Despí, un projecte global que va ser sotmès a referèndum l’abril del 2014 tan bon punt l’assemblea aprovés aquest tipus de consulta vinculant.

En les eleccions del 2015, quan el llavors candidat Joan Laporta va ser interrogat repetidament per l’Espai Barça, la resposta va ser invariablement negativa, gairebé insultant. “L”Espai Barça’ és una astracanada, una farsa i un engany. Una gran mentida. Van fer un referèndum sabent que no es podia fer, perquè ni està acabat ni tramitat. Ens han venut fum amb unes fotos i unes expectatives que no es compliran. Té una enorme complexitat”. La seva alternativa era clara: “Pensar en una remodelació profunda, que era el nostre ‘projecte Foster’, o fins i tot fer un nou Camp Nou en una altra ubicació. És un repte que s’ha d’afrontar en els pròxims anys des de la realitat, negociant amb l’Ajuntament”, va dir.

Va mantenir aquest mateix criteri en les eleccions i el va canviar poc després d’arribar a la presidència per diversos motius. El principal que Goldman Sachs, principal font creditícia del Barça, que ja li ha prestat 590 milions a Laporta i ja té preparat l’Espai Barça tal com el va deixar Bartomeu, permetent-li a penes uns retocs arquitectònics sempre que no alteri els plans de finançament més que per a demanar més crèdit i pagar més interessos durant més anys, fins a 35. 

Laporta no es veu capaç de sortir del laberint, situació d’estrès i d’aclaparament que l’està tornant boig. Un dia vol ampliar el Johan Cruyff, ocurrència absurda que ja li han tret del cap els arquitectes, els seus companys de junta i ara també l’alcaldessa de Sant Joan Despí que l’ha qualificat d'”inviable”.

De sobte torna a la idea de jugar un any a Montjuïc, on Ada Colau l’espera amb unes exigències gairebé tan cares com el propi Espai Barça i, com va anunciar ahir, potser ha d’apostar per jugar al Camp Nou mentre s’executen les obres, és a dir tornar a la idea i el projecte originals.

És per totes aquestes raons, per la personalitat inestable i capritxosa del president Laporta, que de la nit al dia canvia d’opinió, que de sobte rebat el referèndum i de sobte el promet a mitges, que encara no té clar un pla constructiu capaç de competir amb el de Florentino Pérez i que passa de considerar-lo una “astracanada”, “farsa”, “engany” i “una gran mentida” a ser el gran pla estratègic clau del seu mandat, el motiu pel qual socis no veuen clar precipitar-se.

A propòsit d’això, des del club van trucar l’anterior setmana als compromissaris per a preguntar-los si pensaven acudir a l’assemblea. “Si vostè no pot venir no passa res, no es preocupi”, deia una veu freda i desapassionada des del club. Aquesta setmana, de cara al segon assalt, ni tan sols han trucat als compromissaris. Veritablement, a la junta li és igual i, en tot cas, amb un president clarament bipolar en les seves declaracions ningú sap com actuar. I així, amb aquesta improvisació basada en els mateixos dubtes, demà pot passar qualsevol cosa.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides