L’excandidat a la presidència del FC Barcelona, Toni Freixa, va ser qui va resumir més ràpid i amb més precisió en un tuit la reacció assenyada i preocupant davant les propostes de modificació dels estatuts que Joan Laporta va donar a conèixer ahir, al límit del termini que marquen els estatuts: “Suspendre l’aplicació de l’article 67 dels Estatuts sense una proposta alternativa és el preludi de la SAD. Per tant, demano a la junta directiva que reconsideri aquesta proposta”.
Freixa alertava del perill de deixar en suspens aquest article, aprovat el 2013 per iniciativa de la junta de Sandro Rosell, que exigeix un equilibri patrimonial i de pèrdues i mantenir una determinada proporció del deute net sobre l’indicador de l’ebitda –màxim, el doble- per a garantir el control de les operacions i evitar gestions que posin en perill l’estabilitat i el futur del FC Barcelona.
En la pràctica, l’amenaça, a més de l’incompliment de la ràtio deute net-ebitda, és tan palmària com que una junta no pot presentar dos anys seguits pèrdues i, en tot cas, en el primer exercici amb dèficit ha de sotmetre’s a un pla de recuperació subjecte a l’aprovació de l’assemblea. Com el mateix Laporta admet en la proposició d’aquesta disposició transitòria avui resulta inviable, “inassumible” segons el text, comprometre’s al compliment d’aquest article.
L’apreciació de l’excandidat Toni Freixa sembla més que raonable, perquè la suspensió d’aquest article sense més li resol la papereta a la junta de Laporta, ja que posposa la seva reactivació “fins a la restitució del patrimoni net positiu”, però genera per descomptat una incertesa i buit en el temps.
Quan es va aprovar aquesta reforma en 2013, tampoc es donaven les circumstàncies per a ser complida. Per això es va aprovar, conjuntament, un pla de reducció d’aquesta ràtio d’un quart de punt per temporada fins a la seva aplicació efectiva (màxim de deute net sobre el doble de l’ebitda) al cap de diverses temporades.
En definitiva, que no només Toni Freixa -compromissari, per cert- sinó bastants socis més pot ser exigeixin o si més no suggereixin que aquesta petició de suspensió lliure es reformuli en forma d’un compromís de reducció gradual en les següents temporades del seu mandat, fins al 2026, d’acord amb un pla de negoci sotmès a l’aprovació de l’assemblea.
Només així els socis poden tenir veritables garanties d’un control i de l’aplicació d’uns determinats marges. Pot passar, sense cap mena de normativa o límits estatutaris, que la deriva econòmica i financera del club es descontroli encara més i tant el deute com les pèrdues s’acumulin en els pròxims anys.
Arribat un determinat volum, sense marxa enrere, l’única solució implicaria capitalitzar el club a través d’un accionariat o bé deixar que un tercer compri el deute a canvi de dirigir les polítiques financeres del FC Barcelona. Els socis deixarien de tenir la copropietat i la capacitat de triar als seus gestors i administradors.
La solució oferta per Laporta és la que més llibertat de moviments li dóna, absoluta, per a distreure amb els comptes, gastar el que faci falta i endeutar-se infinitament. També és la proposta menys treballada i de menys compromís i responsabilitat. En la seva línia, ja demostrada en tots els fronts, tampoc té un altre pla que no sigui la puntada cap endavant.
Aquesta reforma estatutària, d’altra banda, manifesta una certa contradicció amb el seu pla d’aprovar dues liquidacions, perquè aquesta fórmula amb la qual pretén deslliurar-se de les pèrdues de l’exercici 2020-21, el deixaria segons el seu propi pla, en condicions de donar un resultat positiu.
Per què, aleshores, suggerir un canvi estatutari d’aquesta naturalesa? Per la senzilla raó que ni ell mateix creu que aquesta doble liquidació pugui ser del tot legal. Si és així, l’embolic que li ve al damunt amb l’aval encara és més complicat que tota la resta.
