Un dels meus

No m’agrada l’expressió “un dels nostres”. Demostra una complicitat ambigua, on hi sol cabre gent amb idees diferents però a les quals uneix un motiu o un tarannà sovint fanàtic i excloent. Si hi ha algú amb qui hi tinc una sintonia especial, l’etiqueto com “un dels meus” sense que això comporti que, alhora, ell m’hagi de considerar “un dels seus”.

No sé si Antonio Franco em considerava “un dels seus” però m’hauria agradat que fos així. Ho semblava quan les poques vegades en què hem coincidit cara a cara em saludava amb una violència carinyosa que així m’ho feia pensar. Encara em fa mal en el record el cop al clatell que em va donar quan vam saludar-nos en la presentació del darrer llibre de Ramon Miravitllas.

Mai vaig treballar a les redaccions que va dirigir però imagino que hauria estat una experiència divertida. Aquests diaris mantenien una línia editorial que m’agradava. També m’agradaven els articles d’opinió que escrivia i les reflexions que feia a les tertúlies de televisió on participava. De fet, l’he trobat a faltar darrerament en unes taules d’anàlisi convertides en trinxeres ideològiques on molts hi van no perquè tinguin coses interessants a dir sinó perquè treballen en aquest digital o en aquell altre.

Els darrers anys havia vingut algun cop a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i sempre que parlava a l’Aula Magna jo intentava anar a escoltar-lo. Penso que molts dels joves periodistes en formació que assistien a aquestes xerrades en sortien estimant una mica més la professió a la que es volien dedicar.

Per mi representava la idea que es pot ser periodista i ‘progre’ sense que l’exercici professional en surti perjudicat.

M’hauria agradat ser “un dels seus”. Potser ho vaig ser.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides