La successió d’articles de la premsa esportiva especialitzada més prestigiosa en el context de l’entorn barcelonista, entenent per prestigiosa la més llegida i generadora d’un estat d’opinió blaugrana convencional, ha coincidit que la roda de premsa de fa una setmana va posar Josep Maria Bartomeu on es mereix, al peu dels cavalls, i li va donar ales a un Joan Laporta que necessitava un baló d’oxigen després de la marxa de Leo Messi. Ha estat incessant, fins al cap de setmana passat -set i vuit dies després- la reguera d’articles repetitius i unànimes en la idea que el president es va donar un bany d’èxit i de loquacitat.
Cap dels ‘popes’ d’aquest periodisme alienat amb la uniformitat i el discurs únic del poder va deixar d’incidir, invariablement, a interpretar com un gran error de Bartomeu el fet de cantar-li a Laporta les quaranta. L’expresident, sens dubte i comprensiblement, va reaccionar fart de ser acusat, també, de la puntada a Leo Messi, fart de rebre totes les crítiques per haver renovat en el seu moment generosament al millor jugador de tots els temps -crítiques d’avui, no de quan es van produir les renovacions- i fart d’haver estat igualment l’únic culpable d’haver-lo obligat a quedar-se al Barça quan el davanter va enviar un burofax fa un any pretenent anar-se’n del club. És a dir, culpable de tres delictes barcelonistes contra la figura de Messi, cadascun en una direcció oposada a l’altra.
Existeix en aquest periodisme de cambra i elitista dels Ramon Besa, Josep Maria Casanovas, Joan Vehils, Joan Josep Pallàs i tants d’altres opinadors, acovardits i temorosos de la ira de Joan Laporta, la unanimitat que Bartomeu ha de ser considerat invariablement l’únic responsable de qualsevol calamitat del barcelonisme encara que sigui una i la contrària alhora, o tridimensional en el cas de Messi: pagar-li primer la millor fitxa perquè es quedi, no cedir al seu xantatge quan va voler anar-se’n després de perdre 8-2 contra el Bayern i, finalment, un any després d’haver cessat en el càrrec, aparèixer com el veritable i únic malfactor que continua movent els fils per haver impedit la seva renovació amb el Barça. Com?
Això és física i materialment impossible per més que Joan Laporta ho repetís durant dues hores el dilluns passat, encadenant una mentida darrera una altra. Josep Maria Bartomeu, per descomptat responsable fins al tancament de l’exercici 2019-20, li va enviar una carta que, segons sembla, ningú va llegir amb atenció, i molt menys el mateix Laporta, a qui l’expresident va demanar deixar d’enredar amb insinuacions, rumors, filtracions i acusacions de fets “presumptament delictius”.
Bartomeu li va demanar que, d’una vegada per sempre, brandi l’auditoria i la Due Diligence i governi com li correspon a un president. Que denunciï el que calgui i sigui denunciable; que rebaixi el sou a la plantilla com sí que va fer ell (el 12% en exercici anterior); que minori l’impacte de la caiguda dels ingressos pel bé el club; que trobi algun recurs que no sigui engreixar-se en el Botafumeiro; que deixi de ser una marioneta de Florentino Pérez; que inscrigui els fitxatges en lloc d’anar-se’n de vacances; que no recompensi a Neymar per la seva traïció amb els diners del club; i que no busqui ardits comptables per a deteriorar la plantilla, com va pretendre fer el 2003, intentant amagar les escombraries sota la catifa de Gaspart.
Joan Laporta, adjectivat per les estrelles mediàtiques com un colós de la comunicació, tan capaç i valent d’avassallar un rival absent i davant d’un auditori còmplice i assedegat de sang i venjança, no va ser capaç ni de donar resposta al títol de la convocatòria de premsa que resava com a Due Diligence. Ni la va presentar, ni tampoc l’auditoria (ara diu que al setembre). Omissió i incompliment que si hagués depès de Bartomeu, hauria estat greu i denunciat pels altaveus del poder. No diguem si, per exemple, l’expresident hagués engalipat als Messi com va fer Laporta. Llavors hauria estat, metafòricament parlant, cremat a la foguera.
El periodisme que més presumeix d’independent i de sagaç va caure en l’error i l’ardit que més domina Laporta, les arts de l’agitació i de la mentida com més audaç, imprudent i desbocada millor. Admesos els seus dons per la interpretació i el desvergonyiment de no dir una veritat ni equivocant-se, ha de convenir-se que li afavoreix la desinformació absoluta, la ignorància supina i el ‘papanatisme’ de la premsa en general per haver sortit, com un colós, d’un discurs en el qual cap de les seves assercions, proclames i amenaces dites per ell se sostenen.
El periodisme, amb molt poques excepcions estratègiques perquè Laporta s’ha llançat en braços del Grup Godó i li bufa sempre a favor el vent de la Corporació, va encaixar amb una resignació cega i fins i tot amb aplaudiments i aclamacions que, per exemple, negués l’aprovació dels comptes de Josep Maria Bartomeu de la temporada 2019-20 en la passada assemblea del 20 de juny. Uns comptes que ell mateix va demanar aprovar per l’única raó que estaven correctament formulats.
Hauria estat una irresponsabilitat per la seva part i no hauria suposat cap contratemps tècnic ni de cap altre tipus no reformular-los si no estaven validats, com en aquest cas, per l’auditor, tancant oficialment la temporada amb 97 milions de pèrdues per la covid i el mandat amb 96 milions de benefici patrimonial. Una aprovació majoritària per part dels socis compromissaris que tanca la possibilitat d’emprendre una acció de responsabilitat. Laporta nega l’evidència, promou la falsedat, enganya la premsa -i als socis- i surt com el gran guanyador.
Aquesta presentació tendenciosa i mentidera de fets provats, certs i que, a més, figuren en la memòria oficial del club, és només un exemple del festival d’inexactituds, mentides i manipulacions d’aquesta tan aplaudida compareixença. Més que venir-li bé a Laporta per millorar la seva imatge davant els socis i l’opinió pública -que li dona del tot igual-, la carta de Bartomeu li va convenir sobretot a la premsa per poder descarregar més munició en contra seva i així evitar la crítica per l’assenyalada i palmària inacció de la nova junta, denunciada amb tots els pèls i senyals per Josep Maria Bartomeu.
Pot ser que fos temerari, podent estar callat, com a estratègia per millorar la seva reputació. Però va ser valent, clar i honest exigint que, si hi ha irregularitats, surtin a la llum i posant l’accent en la paràlisi de l’actual president i de la junta directiva per governar. Aquesta carta, amb el temps, cobrarà el valor degut, com a denúncia necessària i oportuna, el mateix que els articles d’aquesta cort mediàtica i aduladora, òrfena d’un polsim, no molt, per a la recerca i la corroboració de tantes afirmacions. Des de quan la paraula de Laporta és sinònim de credibilitat, certesa i garantia? Que li ho preguntin a Leo Messi, per exemple.
