Periodista. Col·labora a El Confidencial i a Catalunya Plural. Locutor de Ràdio Nacional. Especialista en cultura, cronista polític i també estudiós de Barcelona i els seus carrers. Entre altres llibres ha escrit Lo invisible (Tres Hermanas Libros) i Barcelona 1912. El caso Enriqueta Martí (Sílex Ediciones).
En el seu article sobre l’exclusió de Josep Pla de l’últim premi Sant Jordi, citava l’escriptor empordanès que, referint-se a Catalunya, deia: “La confusió, la confusió permanent. On som? La confusió pura i simple. La confusió sistemàtica. Tot és irreal i fosc”. Com interpreta aquestes paraules?
Això de Pla és del 1981, i resulta molt significatiu perquè encara no havia quallat el pujolisme, ni a Barcelona el maragallisme. Es remet més enrere i sembla que es refereix a alguna cosa arrelada, a una cultura en què tot és confús. Ell era molt pessimista, però aquesta confusió a la qual es refereix té molt a veure amb el que es ven de cara a la galeria i el que hi ha al darrere. Sempre es promociona això com si fos Alícia al país de les meravelles, primer econòmic, cultural…, i aquests últims anys monopolitzat per la política. El relat és molt clar per als que l’emeten, i fins fa poc semblava que era rotund. Ara, com tot, s’està desdibuixant. Sí que està instal·lada aquesta confusió.
Acudint a referents personals com Cambó o l’abat Escarré, sembla que tenen molt poc d’estrany les paraules de Pla…
En això hi ha una mica de doble moral. Pla ho té molt clar, però qui ho descriu gairebé millor és Marsé quan, a La oscura historia de la prima Montse, referint-se als rics de la zona alta, ve a dir que aquells que ara són franquistes s’estan preparant per ser convergents. La idea oficial que es ven és que tots els catalans van ser antifranquistes, però la veritat és que el 1939 una part de la població, i sobretot la burgesia, recolzava Franco.
Com el centenar d’alcaldes franquistes que van continuar sent-ho amb Convergència. Cosa que corrobora el que diu Pla…
Pla té una cosa molt incòmoda perquè, com que va escriure molt, una frase seva es pot aprofitar en interès propi. Han mitificat que va ser espia de Franco…, amb ànim de demonitzar-lo. Ara per exemple Jordi Amat explica que, des de Destino, i més tard amb Vicenç Vives, Pla participava, crec que també d’acord amb Tarradellas, en la idea d’una Catalunya que podríem denominar “britànica”, una mena de conservadorisme liberal. Volien modernitzar el país de debò. Perquè, al cap i a la fi, aquí a Catalunya es parla, i crec que segueix existint, del tema d’aquestes 300 famílies. I també cal tenir en compte la longevitat de Convergència, a partir de Jordi Pujol.
A més d’exclusió, tan pròpia del nacionalisme, no hi ha, per exemple, en el cas de Pla, malvolença? Podria tenir alguna cosa a veure amb això el fet que s’atrevís a qualificar Pujol de “polític ignorant”?
S’ha intentat desprestigiar-lo, fins al punt que, des del 1976, que és quan deixa Destino, fins a la seva mort, es fa córrer la idea de la seva “demència”. Cosa que és falsa. “Diu aquestes coses perquè ja se li’n va l’olla”, s’afirmava. Ell tenia un caràcter de mil dimonis i va provocar Pujol, és clar.
Sembla que Pla, catalanista moderat, a dreta llei hauria de ser considerat pel nacionalisme un dels seus. I més si es té en compte el seu destacat protagonisme en les lletres catalanes. Per què passa el contrari?
L’independentisme mata el catalanisme. Té el moment mític del 1714, i el segle XX omet tot el que molesta. A Cambó, per exemple, perquè li resulta molt incòmode per corrupte, ministre d’Espanya, home de tripijocs… Però va ser el fundador de la Lliga, que és l’avantpassat més proper del pujolisme. Això de l’exclusió deu ser molt català perquè s’omet Ferrer i Guàrdia, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Juan Marsé… I Eduardo Mendoza o Enrique Vila Matas no semblen de la cultura que es vol aquí. I parlant del 1714, no caldria, per exemple, tenir en compte l’èxode del 1939, que va afectar més gent? L’exclusió va per una altra banda.
En qualsevol cas, com s’és dels ‘meus’? On és el catecisme dels ‘meus’ i l’oficina d’expedició de certificats de pertinença?
Hi ha una llegenda que diu que quan va morir Carles Riba, Pujol volia i sabia que el país necessitava un poeta, i va acabar escollint a Salvador Espriu, que sí que va quedar en l’imaginari. Van ser pesadíssims. Ara està desdibuixat, però va ser un exemple d’inclusió contra, per exemple, l’exclusió de Pla.
La línia vermella a Pla, titllat de franquista, no respon, com amb molts altres i per raons molt diverses, al fet que “no és dels nostres”?
En la cultura actual també hi ha una línia vermella. Persones que ens hem posicionat de manera crítica, sense ser extremistes, contra tot això som exclosos. Es tracta de tapar la realitat, amb un biaix molt marcat, de “nosaltres” o “ells”. Quan intentes establir vies de diàleg també t’exclouen. Pujol, potser també per les característiques de l’època, va actuar amb Pla a sang freda. Ara, malgrat tot, un personatge com ell seria santificat ipso facto a l’hora de la seva mort.
Semblaria, des d’una perspectiva pragmàtica, que una actitud menys excloent seria més rendible per al processisme. Potser el dimoni discriminatori de l’essencialisme, propi del nacionalisme, no l’hi permet?
Intenten que la seva construcció sigui l’hegemònica i la verdadera. Es generen omissions. Això és com amb la història de la Catalunya contemporània. Si se li pregunta a algú pels anarquistes, per exemple, passa el mateix. És com si no haguessin existit. Hi ha una visió cada vegada més provinciana. El tema de Pla afecta en part una contradicció, que crec jo meravellosa, de la confusió. Pla és en realitat un escriptor molt excepcional, perquè és un moralista. Que un país pugui tenir un moralista (molt de la nostra època, perquè també parla de culs i aquestes coses) i un senyor que emet judicis, seria completament acceptable, diguem, per als convergents, si fossin conseqüents amb el criteri que han venut. La cultura que vol el nacionalisme és una cultura buida, feta només de símbols. Si s’interpel·la sobre què passaria si aquí es declarés la independència, ningú sap què respondre.
La gran exclusió dels no nacionalistes catalans, “ells”, al costat d’altres trinxeres, com la que s’ha creat entre l’ús del català o el castellà, no són sinó els primers granets d’un llarguíssim rosari de marginacions que, a més, canvien en funció de l’interès immediat?
És sorprenent, però una part d’això ho va explicar molt bé Manuel Valls. “No puc anar amb els extrems”, va dir, “per això voto Colau”. Amb això ens donava una pauta d’equidistància. Pla es contradeia, i això avui dia sembla que sigui onerós, perquè, així com exclou el nacionalisme, no pot abraçar de ple l’altre costat. Es produeix així una espècie d’incomoditat mútua, encara que sí que cal dir que a Pla se li segueixen dedicant congressos i bla, bla, bla. Però, per exemple, arran de l’article, vaig rebre un missatge de l’alcalde de Palafrugell dient-me que m’equivocava. “Com m’he d’equivocar –li vaig contestar–, si l’essència és que el 23 d’abril ningú recorda Josep Pla?”. Amb això estava dit tot.
Al seu article cita Òmnium. Què és Òmnium, el comissariat polític del procés per a assumptes culturals i altres?
Òmnium també s’ha transformat amb el temps. És cert el que diu Vergés fill al seu llibre que els d’Òmnium eren gent “enriquida en castellà amb ganes de significar-se en català”. Ara Òmnium, amb l’ANC, són forces paracivils que s’han arrogat un poder dins de les institucions, sense que ningú els hagi votat. El tema és molt il·lustratiu, perquè, per exemple, Cuixart s’ha elevat a la categoria de santó, mentre que Pla, si destaca per alguna cosa, és per tocar de peus a terra. Aquell realisme ara és “realisme màgic”, molt propi de la cultura nacionalista, que viu de missatges puerils, molt de capellans. Com el que representa Oriol Junqueras. Amb una tendència endogàmica. I el país s’està tancant cada vegada més, excloent. Pla deia que Catalunya tenia la virtut i el problema que era una terra entre França i Espanya. Ho rebia tot i es trobava constreta per deixar anar la seva veritable identitat. Però Pla era justament algú que obria pas a aquesta identitat pròpia. El poder que exclou Pla se sosté ara mateix per soroll: primer molesta molt, després t’hi acostumes i acabes desconnectant.
