Que Quim Torra, el ja expresident de la Generalitat, qualifiqués de “bèsties” en un article publicat el 2012 les persones que vivien a Catalunya i que no els agradaven les expressions de catalanitat no hauria de sobtar si es coneix el pensament del seu pare i del seu avi. L’avi, Josep Maria Torra i Noguer, sentia “un odi diví insaciable” envers els “enemics” de Catalunya, i el pare, Joaquim Torra i Fàbregas, parlava “dels nostres antipàtics veïns espanyols”. El pensament de la nissaga Torra sobre les relacions entre Catalunya i Espanya explica tant les afirmacions despectives envers els espanyols dels seus articles i missatges a Twitter abans de dedicar-se a la política com el seu comportament un cop elegit president de la Generalitat.
El blog de Can Pau Ferrer
Joaquim Torra i Fàbregas va recollir les seves reflexions sobre aquestes qüestions al blog d’internet Can Pau Ferrer, que va inaugurar el 15 d’abril del 2006. Joaquim Torra va morir pocs mesos abans que el seu fill fos elegit president de la Generalitat. Havia tingut quatre fills, i Quim Torra va ser el tercer. Els va criar al mas conegut com a Can Pau Ferrer, de Santa Coloma de Farners, que és el que donava nom al seu blog. La frase inaugural d’aquest blog ja era tota una declaració d’intencions: “Nacionalistes espanyols, absteniu-vos-en”. L’al·lusió a l’antipatia dels veïns espanyols la va fer en un article publicat al blog el 6 de març del 2007, titulat La turca, en el qual explicava com funcionava aquest servei higiènic, que s’utilitzava, entre d’altres llocs, a les estacions de la Renfe. El seu fill hi va afegir un comentari: “Home, potser que no caiguem tan baix. Turca i de la Renfe! Pot haver-hi alguna cosa pitjor (excepte ser de Ciudadanos)?”.
La reproducció del text de l’avi patern de Quim Torra en la qual reconeixia el seu “odi” intens envers els enemics de Catalunya apareixia en un dels primers articles del blog, on recull “un fragment de la llibreta de memòries del jove de 21 anys, en Josep Maria Torra Noguer”, datat el 20 de febrer del 1909. Va escriure ara fa més de cent deu anys: “…. i en fi, en aqueixes planes retrataré fidel i constantment tot l’amor que sento per la meva Catalunya, l’única pàtria meva i en la que hi crec i a la que espero veure en dies de més felicitat i per la sola causa de la qual sento afanys de donar-li sang de mes venes, vida de la meva vida i esforç de mon treball, per la quina em sento capaç de fer-li els majors sacrificis, per la quina sento en mon pit un odi tan gran, diví, insaciable envers sos enemics, odi únic que he pogut sentir en ma vida”. A Quim Torra li va agradar el text del seu avi, i hi va afegir un comentari: “Genial. Volem saber més d’aquest diari”.
Al blog Can Pau Ferrer, però, no hi van aparèixer més textos de l’avi. El pare sí que se’n va fer un fart de criticar Espanya i els espanyols en els articles que va anar publicant. Temia pel futur de la llengua i les tradicions catalanes. L’hi explicava a Joan Carretero, quan va presentar la seva proposta de crear un partit que agrupés els independentistes de totes les opcions ideològiques. Joaquim Torra li deia: “Estic d’acord amb vostè que cal reagrupar els catalans independentistes, que n’hi ha molts i molts més en sortirien si trobessin un líder sòlid que els conduís. Aquest líder tindria de deixar de pensar que els catalans són d’esquerres o de dretes. Això ara no és important. Això avui no interessa. Avui el que interessa és Catalunya. Les dretes i les esquerres en les seves múltiples ideologies no estan en perill de desaparèixer. Catalunya sí que es troba en perill”.
El pare de l’expresident de la Generalitat creia que “la llengua catalana s’està extingint. Almenys cinc milions dels set milions de persones que habiten Catalunya no l’adopten com a personal. No és la llengua vehicular als carrers ni a les cases del país. Si es parla es fa malament. Estan desapareixent els sons propis del català parlat. Ja només sonen les cinc vocals espanyoles. Desapareix la essa sonora. Les dites populars es desconeixen. Tan perillós com la possible desaparició de la llengua catalana és que està desapareixent l’esperit d’iniciativa dels catalans. Aquella flama dels catalans de la Renaixença, que els va donar l’empenta per sortir d’aquell fosc forat on els havien portat anys i anys d’opressió i ofec per part d’Espanya, s’està apagant. Aleshores es buscava feina, i ara l’únic esdevenidor que es desitja és obtenir una plaça de funcionari en qualsevol organisme governamental”.
La carta a Carretero acabava així: “És veritat, doncs, que Catalunya està en perill i ho està perquè l’esperit de revolta i resistència que hem mantingut, ara farà aviat tres-cents anys, ha cedit (…). Cal oblidar els partits de dretes i els partits d’esquerres. Ara no és el moment dels partits, ara és el moment de la pàtria”. En un altre article, Joaquim Torra es mostrava desesperat en “veure l’empobriment gradual i imparable de la nostra llengua”. Una conseqüència d’aquest fet era, segons ell, la desaparició gradual de “moltes paraules o expressions populars que no són d’ús corrent en el llenguatge popular”. Posava un grapat d’exemples, però no hi incloïa l’expressió “tros de quòniam” que el seu fill va dedicar al president del Govern espanyol, Pedro Sánchez. Potser la tenia al cap quan acabava l’article dient: “I moltes més que vosaltres que pertanyeu a la darrera generació que encara heu sentit familiarment i al carrer aquestes expressions típicament catalanes podreu trobar. Què fer contra això? Només se m’acut: plorar, renegar, maleir en Franco, l’Aznar i el Zapatero (…)”.
