«El somni d’un paradís col·lectiu és un fenomen religiós»

Entrevista a Adolf Tobeña
Adolf Tobeña

Catedràtic de Psiquiatria a la Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha dedicat durant gairebé mig segle a la investigació en neurociència. És autor de nombroses publicacions, algunes de caràcter científic i altres més referides a la realitat política i social de Catalunya, com La pasión secesionista i, ara, Catañoles.

Per què això de Catañoles?

El llibre arrenca, diguem-ne, amb una cita de Quim Monzó a La Vanguardia, que deia: “Aquí parlem tres llengües: l’espanyol, el catanyol i, molt pocs, el català”. Com que els lingüistes ja fa trenta anys que defineixen el catanyol com la forma de català més abundant (que està superimpregnada de castellà i que, naturalment, on més es parla és a la gran Barcelona), vaig pensar que si això, que és una denominació lingüística, es traslladés al context identitari, potser tindria gràcia per superar els epítets despectius, com charnegos, ñordos, españordos… D’aquí la idea de dedicar un llibre a la Catalunya mestissa, híbrida, ignorada… I el vaig titular així: Catañoles.

Et dediques a la investigació de les bases neuronals de la conducta, del comportament de la gent, i no tant de les patologies. Des d’aquesta perspectiva, dius que els processistes, en contra del que molts creuen, no estan bojos, sinó enamorats. De qui o de què estan enamorats els processistes?

Del paradís, de la Catalunya paradisíaca, del cel, de l’horitzó utòpic… I això és una conducta normal. Res a veure amb una conducta anòmala.

Cosa que comparteixen amb tots els nacionalismes passats, presents i segurament futurs…

I no només amb aquests. També amb els que van somiar amb el paradís socialista. També estaven enamorats i van muntar moviments d’una potència increïble, que van canviar el món. Amb un entusiasme i una potència creativa sensacionals, i també amb una capacitat destructiva terrible. També els anarquistes es van enamorar del paradís terrenal, de la bondat universal. És un error monumental qualificar el moviment processista com un desvari, un deliri. De fet, és un moviment senzill en el qual solen caure les millors ments. Caro Baroja va dir que per solucionar el problema basc feien falta trens carregats de psiquiatres. I no és això. El que va comptar allà va ser la ferma actuació de les forces constitucionalistes i la bona feina policial.

No hi ha també amours fous?

N’hi ha. Però cal tenir en compte que l’enamorament és un episodi interpersonal, o de vegades unilateral, excepcional. Però una cosa excepcional no necessàriament és anòmala. És veritat que hi ha enamoraments desadaptatius i molt lesius, de vegades per als dos protagonistes o només per a un, que s’obsessiona amb una meta inassolible, que fins i tot pot acabar en tragèdia. Però això és excepcional. La majoria dels enamoraments acaben en la formació d’una parella i en l’avorriment, perquè és un mecanisme muntat per la biologia per ajuntar, encara que sigui de manera transitòria, dos individus, generalment de diferent sexe, però també del mateix.

Qui enamora a qui en el procés, i com ho fa? Mitjançant la màgia, per exemple?

Per entendre-ho, podem pensar en el Barça. El 2009, el 2010… el Barça, que sempre ha estat un equip important, es converteix en l’espectacle més seguit del planeta: hi ha gent de totes les races, cultures, religions… enamorada del Barça. A més dels grans jugadors, que van protagonitzar tot això, qui li dona ideologia és un noi de la casa, que es diu Pep Guardiola, que es converteix en el màxim savi mundial del futbol i, segons algunes revistes femenines, en l’home més atractiu del planeta. Els polítics nacionalistes catalans s’adonen que això, que coincideix amb el fet que la gent ho està passant malament, com a conseqüència de la crisi econòmica, pot aprofitar-se per crear un moviment d’arrossegament de masses, que somiï en un paradís assolible. De manera festiva i sense gaires problemes. Els màxims exponents en màgia per moure gent són els polítics i els capellans.

“Amb l’Església hem topat”, segons diu Cervantes. O sigui, que en l’alquímia del procés no hi falta, sinó tot el contrari, el component religiós?

El meu títol inicial de La passió secessionista era La comunió secessionista, perquè aquest fenomen d’arrossegament cap a un paradís col·lectiu és un fenomen religiós, que té profetes i gurus al capdavant. T’he citat Laporta, però també hi van ser Pujol i Mas, un galant amb capacitat d’arrossegament. Després ve la seqüència, que està historiada. Quatre consellers d’Artur Mas decideixen muntar l’ANC, sota la batuta política, i creen les coreografies.

Coreografies que, més que misses solemnes, semblen emular l’estil de les guarderies infantils…

Crec que aquí hi havia intel·ligència creadora, i gent molt espavilada. Els que van crear l’ANC i van aprofitar Òmnium van muntar línies de marxandatge d’un èxit sensacional, i van cridar l’atenció dels mitjans de comunicació internacionals amb l’organització dels seus actes. Durant vuit o deu anys van tenir la millor premsa que ha tingut un moviment de segregació, perquè era festiu, transversal, venia de la base… Cosa a la qual van dedicar recursos, és clar. Perquè hi havia des de suborns de periodistes fins a afluència de recursos des de les oficines de la Generalitat a l’exterior.

I el paper dels mitjans locals? Si, segons s’ha documentat, els psicotròpics estaven en l’origen del 80% de la màgia antiga, no podria entendre’s TV3 com el psicotròpic del procés?

La resposta més senzilla és “no”. TV3 ha encapsulat una audiència de manera notabilíssima i és d’un sectarisme monumental, i per tant està donant un mal servei al conjunt dels catalans. La gent té el comandament per canviar i ho fa quan li interessa. Què té influència? Per descomptat. Tenim les dades. Però hi ha massa tendència a pensar de manera senzilla en aquest assumpte.

Res de tot això hauria tingut lloc sense l’ingredient, diguem-ne, històric. Sense ideologia, tradició, inclinacions… nacionalistes.

Aquí els pensadors d’Esquerra Republicana dirien que no són nacionalistes, sinó internacionalistes i cosmopolites. El que passa és que aspirem, diuen, a un Estat millor, més obert, més inclusiu, més eficaç… que el que tenim. Al final, s’ha oblidat que no van perdre, sinó que van empatar. Segueixen governant al Govern regional i tenen tots els ressorts del poder. I van estar a prop de la victòria. Què vol dir, això? Obtenir la victòria, així, a la brava, no. Ells aspiraven a aconseguir que, a força que el moviment hagués tingut continuïtat i s’hagués detectat una flaquesa claríssima en el contrincant (l’Estat espanyol i la majoria social catalana, que s’havia mantingut callada, però que de sobte la van despertar) i un cert nivell d’hostilitat, hi hagués una intervenció europea i obliguessin Espanya a convocar un referèndum.

Encara que sigui a costa de trencar Catalunya?

Si. Aquest és el cost brutal, d’una responsabilitat gravíssima. Perquè per arribar a l’objectiu del 55% o el 60% de suport electoral van podrir l’harmonia de la societat catalana. Van marginar, van silenciar, van oblidar la majoria no secessionista. Malgrat que les xifres els anaven dient que hi havia una majoria constitucionalista, van prescindir d’això per veure si forçaven la situació, en unes circumstàncies de debilitat econòmica d’Espanya, perquè Europa hi intervingués.

I ara, què? Tots junts en unió, defensant la bandera de la santa tradició?

Entre ells, sempre han estat barallats. Ara s’ha aguditzat, perquè no es va aconseguir l’objectiu i hi va haver un repartiment de poder a la Generalitat i els seus tentacles, que són molts. Cosa que potser el partit majoritari percep com a injust quan, en realitat, el primer partit és Esquerra. Això és un caldo de cultiu perquè se segueixin barallant durant molt temps. A més, uns són a la presó i uns altres gaudint d’un exili daurat, cosa que encara cou més. I hi ha el cataclisme sanitari. És un factor que no sabem com hi incidirà. Els sociòlegs diuen que no hi tindrà influència, perquè a les enquestes segueix sortint que es repetiran els resultats electorals. Però en tinc els meus dubtes, perquè quan irromp un cataclisme d’aquesta magnitud hi ha ressonàncies, hi ha fenòmens que potser la gent no explicita quan els enquestadors pregunten, però una altra cosa és el que faran després. Per tant, no descarto que hi hagi sorpreses en les eleccions següents. Cal tenir en compte que els secessionistes inamovibles, irreductibles…, només arriben al 25% del cens, es mesuri com es mesuri.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides