Periodista i escriptora. És autora de dos llibres de poesia: L’illa de la flor i Suem. També va fer un experiment amb fotopoemes, línia en la qual segueix treballant. Forma part del PSC, milita en el feminisme i col·labora amb el Club Còrtum.
Per què els nacionalismes solen dedicar grans esforços a instrumentalitzar la cultura?
La cultura, més enllà de ser un àmbit on la gent pot gaudir i evadir-se, construeix les persones i les societats. Llavors, qualsevol que vulgui portar a aquestes persones i societats cap al seu terreny, té un bon caldo de cultiu en la cultura. És obvi, però no sempre es dona així. De vegades tenim aquesta visió, però també comprovem, per exemple, que les inversions en cultura de certs nacionalismes tampoc són tals. Qüestió que bé podria ser motiu d’estudi.
S’entén que la cultura, si deixa de ser negoci, hauria de ser assumida pel sector públic. Aquesta relació entre públic i privat en la cultura no s’assembla, amb els seus clarobscurs, a la de les parelles en els matrimonis conflictius?
Sí, té una mica d’això, amb les coses bones i les dolentes que això comporta. Però és una relació necessària, perquè si la cultura és construcció de la persona i de la societat, construeix també igualtat d’oportunitats per a la gent. I en aquest àmbit ha de ser el sector públic qui ho fomenti, perquè tothom, neixi on neixi, tingui els recursos i els precedents socials que tingui, pugui accedir a la cultura i practicar-la com vulgui. Això s’ha de fer des de l’àmbit públic i, en conseqüència, el que cal avaluar no és el benefici econòmic, sinó el social. Però també és cert que hi ha una altra part de la cultura que té un component privat, que tampoc pot ser exclòs de l’ajuda pública.
En qualsevol cas, també passa que quan depèn del sector públic, el poder tendeix a utilitzar la cultura a favor seu, com bé es posa de manifest, per exemple, a Catalunya…
Hi ha una mica d’això, que s’ha accelerat i accentuat amb el procés. I és precisament aquí on cal fer un esforç especial, perquè vivim en societats diverses i, per tant, la diversitat cultural és un dels eixos principals que cal fomentar, i no l’exclusivisme. Més fins i tot que utilitzar la cultura, el que s’ha fet és associar la llengua al nacionalisme, cosa que és font de conflicte amb tot el que es fa en una altra llengua. Quan parlem del català ens referim també a una llengua que cal protegir. Però sense associar cultura a llengua, perquè la cultura és molt més que la llengua, s’expressi en l’idioma que sigui, o fins i tot, quan ho fa sense passar pel llenguatge verbal, com la música, la dansa, la plàstica…
A hores d’ara, què es pot dir de la relació entre cultura i mitjans de comunicació?
Em pregunto per què no som capaços d’explicar la cultura des dels mitjans de comunicació, que resulti atractiva per a la ciutadania. Encara avui, quan fem, per exemple, programes de llibres, generalment és en horaris tardans, en segons canals o en suplements que no acaben d’arribar a la gent. Els que ens dediquem a la comunicació i ens agrada la cultura hauríem de pensar per què no aconseguim que la cultura sigui atractiva per a la majoria. Si som especialistes a explicar les coses, hauríem de trobar la manera que es llegeixi l’article que s’ha escrit sobre un llibre o que es vegi el programa en què es parla de música. Cal buscar altres narratives i la forma d’unirles per explicar alguna cosa. Però, és clar, en bona part tot això no arriba perquè no s’hi aposta.
Tot això no hauria de començar, potser, per l’escola?
Aquest és el quid de la qüestió. Cal introduir la cultura a l’escola com es fa amb l’esport, la ciència… No pot ser que la cultura sigui una cosa residual en l’ensenyament, que els nens i nenes surtin de l’escola sense entendre de teatre o pensant que la poesia és molt difícil, perquè ningú els ha ensenyat a llegir poesia. O, pitjor encara, amb 15 o 16 anys et diuen que et llegeixis uns llibres de poesia que no pots entendre, que no van amb tu i no t’interessen per a res. Amb això el que s’aconsegueix és que mai més se t’acudeixi llegir poesia. La filosofia, l’art, la literatura, la música…, han de formar part de la cultura bàsica. Qualsevol persona, es dediqui al que sigui, si vol, ha de poder anar al teatre i poder fer teatre. Això entronca amb societats més desenvolupades, més justes i també més crítiques.
En un món globalitzat, la cultura de les llengües i dels països transcendeix les fronteres?
No s’exclou el que és proper i el que és llunyà, allò propi i allò aliè. De fet, ja són en bona part el mateix. A Barcelona es parlen més de 300 llengües. Sense perdre cadascú la seva pròpia identitat, que tots la tenim, cal tendir a fusionar cultures diferents. Una cosa que és una cultura immensa, que ens obre molt la ment. A mi m’agrada viatjar perquè permet conèixer altres maneres de pensar, de viure, de veure les coses. I, per descomptat, aquí, a Catalunya, hem de fomentar no només una manera de viure la cultura, sinó moltes, més enllà de la llengua.
L’explosió culinària, a escala global, podria ser un exemple molt acabat d’aquesta universalització de la cultura…
A Nou Barris es fa cada any la Festa de les Sopes del Món. Col·lectius procedents de tot Espanya, comarques de Catalunya i de mig món fan les seves sopes tradicionals. Està pleníssim de gent que vol contrastar els seus gustos ja coneguts i, sobretot, experimentar-ne altres de nous. Això posa de manifest que, només prement una mica el botó, es poden desencadenar processos molt interessants de coneixement i enriquiment cultural.
En el cas de Barcelona, estan amenaçades, retallades o mediatitzades aquestes potencialitats objectives d’universalització i cosmopolitisme cultural per un nacionalisme que vol interpretar la ciutat només com a capital de Catalunya?
En els últims anys, Barcelona s’ha fet petita culturalment. Hi va haver una època en què competia amb Madrid, i fins i tot era més forta. Ara és a l’inrevés, però crec que es comença a veure que això no pot ser i es comença a treballar per revertir la situació. Però no serà fàcil, perquè fa anys que la tendència és fer més provinciana la ciutat de Barcelona. Aquesta ciutat té un gran potencial i cal situar-la al món, també en l’àmbit cultural.
Els nacionalismes també instrumentalitzen la cultura a través de la creació de grans icones, i Catalunya no se n’escapa, d’això, sinó tot el contrari: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Palau de la Música Catalana, Museu Nacional de la Ciència i de la Tènica de Catalunya, Museu d’Història de Catalunya…
Sí, fins i tot més enllà, també existia el cantautor nacional o l’escriptora nacional, de referència. Per què un, pensava jo? No n’hi pot haver uns quants més? Aquesta tendència a capitalitzar, a apropiar-se de les coses, en nom de la nació, expressa un desig de patrimonialitzar el que és de tots, i resulta nefasta. Quan s’estaven erigint aquestes grandiloqüents entitats culturals, va néixer, per exemple, el Teatre Lliure, que era una història molt diferent. Va funcionar d’allò més bé, inclosa una fórmula d’organització i un tipus de teatre revolucionaris. La cultura ha d’adaptar-se a això, aliar-se amb les noves tecnologies i no resistir-s’hi.
A escala de Catalunya, la cultura no demana també més descentralització, un model, diguem-ne, més federal?
Jo vinc de Reus, una ciutat que va ser culturalment molt potent el segle XIX, sobretot a l’època del modernisme, i que ha anat perdent pistonada, perquè al final, Barcelona tendeix a concentrar activitat. A Barcelona es parla molt del centralisme de Madrid, però poc del que ella mateixa exerceix. Això cal revertir-ho, perquè la igualtat d’oportunitats també passa pels territoris.
Es torna a parlar de la capitalitat cultural Barcelona-Madrid, extensible, com ara proposa Jaume Reixach, a Lisboa. Això serà possible o només respon a aspiracions que, com el Guadiana, afloren de tant en tant?
Entre alguns es dona més la pulsió de comparar-se que de compartir. La península Ibèrica és un espai amb molt potencial lingüístic i cultural, amb una posició privilegiada respecte a l’Àfrica. Tot això cal posar-ho en valor.
