Advocada, sobretot en qüestions de família i violència masclista. Va treballar durant quatre anys a la conselleria d’Interior del tripartit. Forma part de l’Associació de Dones Juristes i de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates, de la qual ha sigut presidenta.


Entre les nombroses arestes del procés pren un relleu especial la de caràcter jurídic. Com percep una advocada aquesta faceta jurídica del procesisme?

Els dies 6 i 7 de setembre per mi van ser un drama absolut, no només des del vessant de dona, d’esquerres i federalista, sinó del plus amb què veiem les coses a través de la nostra formació. Com a jurista, en el meu cas. Em va semblar una vulneració legal tan gran la que es va produir, que no podia entendre que parlamentaris companys i companyes meves, amb formació jurídica, poguessin votar a favor de la moció.

És un tòpic el retret nacionalista al govern espanyol d’haver judicialitzat la política. No és precisament això el que ha fet el procés al llarg de tota la seva trajectòria?

Absolutament. Em sorprèn que persones amb un coneixement jurídic tan arrelat com Pi-Sunyer, que havia treballat al tripartit, que era un jurista de prestigi reconegut i que va arribar a formar part del Tribunal Constitucional, actuïn com ho han fet en el procés. Si la qüestió jurídica fos com dos i dos fan quatre, no hi hauria problema. Òbviament és un àmbit interpretable, però no amb l’elasticitat d’un xiclet que pugui portar diguéssim que a desbordar les comportes d’un Estat de dret, com crec que s’ha fet. Fins i tot es pot entendre Santiago Vidal elaborant una cosa paral·lela (si un dia som no sé què, tenim una Constitució), però que des de dintre, amb la legalitat vigent, es pretengui vestir tota l’estructura jurídica del que s’està fent (amb les dues lleis que es van aprovar el 6 i 7 de setembre) no es pot entendre. Com no els grinyola, això, a persones amb formació jurídica? És com si fossin metges que van ferint o fent posar malalta la gent en comptes d’intentar curar-los. No té sentit.

Van contractar Artur Mas i els polítics del procés, com a les pel·lícules americanes, uns bons advocats per guanyar la causa?

Hi ha un joc pervers entre la política i l’àmbit jurídic. És evident que el procés arrenca com una puntada de peu endavant per tapar totes les vergonyes que maquinen Mas i el seu entorn. Es pot comprendre que, més enllà de la decisió política, hi participin assessors jurídics, però crec que ha sigut molt més frívol del que ens podem imaginar. En el procés hi ha una frivolitat total. Després, el 6 i 7 de setembre, sí que és clara la participació dels juristes, però abans, al principi, crec que ni es va arribar a disposar de juristes per fer un full de ruta. No es va fer com el que fa qualsevol despatx d’advocats, que, quan arriba un cas, l’analitzem per aquí i per allà: aquesta prova, l’altra, pros i contres. És a dir, es prepara el tema. En el procés hi ha una frivolitat absoluta, conseqüència de les ànsies per tapar-ho tot. Era tal l’embolic jurídic que tenien (Palau, tres per cent, locals embargats...) que, segurament, hi havia bastants advocats que hi estaven ficats per, a més, tenir altres lletrats o juristes pensant en la viabilitat de l’assumpte. Perquè, a més, és inviable. Si hi ha professionals del dret que van pensar en la viabilitat del tema, n’hi ha per fer-los fora de qualsevol col·legi.

Quin paper juguen aleshores organismes com el Consell Assessor per a la Transició Nacional, expressament habilitat pel procés?

Un bon jurista, esclar, disposa de més recursos o experiència per fer front a una causa, i per això el contracten. Però aquí no passa això. No s’ha fitxat uns juristes perquè amb les lleis actuals sàpiguen construir una via legal. S’ha produït una perversa confluència entre política i dret, que desborda el marc legal. I s’ho mengen. Des de la meva formació, des de la meva mirada jurídica (i no em considero especialment exquisida), la deriva em resulta fascinant.

I a què es pot atribuir la deriva?

Ho atribueixo al que diu ara la mateixa Clara Ponsatí, que el govern del qual formava part jugava al pòquer contra el govern espanyol i anava de farol. És a dir, una frivolitat. Van tirar la pilota al camp i, després, qui era el valent capaç de posar-li el picarol al gat dient, per exemple, “jo no ho veig així”, “jo discrepo”? Al final, no discrepes. Les dinàmiques que es generen en els grups polítics no permeten moure’s, sobretot en circumstàncies especials com les del procés. I s’explica també des de l’ambició personal. Des de la política són incapaços d’activar el fre de mà, perquè s’estan mirant de reüll entre ells i potser pensant que la direcció té algun as a la màniga que encara no s’ha explicat.

I el paper de la gent mobilitzada?

També és important. Perquè la “bona gent” existeix. No havíem posat noms a les coses. Jo em sento catalanista i m’he barallat per la senyera, per entendre’ns. Esclar que això era molt ampli, admetia molts matisos, però no passava res. No obstant, l’embrió del que s’ha desfermat existia, i com que és més fàcil seguir la bola... Amb la mateixa frivolitat, amb les mateixes dinàmiques que s’han desfermat en l’àmbit parlamentari, s’ha acabat fent la bola de la “bona gent”. Tenim molta necessitat de pertinença, de sentir que formem part de la tribu. I això ho ha instrumentalitzat el procés. I com se surt de tot això, sobretot en els espais més petits? Tu vols ser com el del costat i sentir que formes part d’aquesta realitat. El que és fotut és discrepar-ne. A Barcelona és molt fàcil. La realitat és molt diversa i aquesta Catalunya de la qual es nodreix el procés és, en alguna mesura, conseqüència de la instrumentalització dels sentiments, que sí que n’hi ha, i no són perversos en si. Si a això hi afegim l’analfabetisme democràtic que patim, no és gens estrany que hàgim fet un salt enrere de 40 anys.

La bola es podria començar a alentir, encara que sigui només perquè, com va dir Einstein, com més de pressa es va, el temps passa més lentament?

Per això van renegant ara. “Jo passava per aquí”, “no estàvem preparats”, “no era el moment”... La frivolitat és tan immensa que igual que no van fer anàlisi preprocés tampoc n’han fet postprocés. No s’han aturat a pensar de manera assossegada, amb eines jurídiques, polítiques... El 27 d’octubre molts pensàvem que Puigdemont convocaria eleccions. Era el més raonable, viable i fàcil. Com és possible que en cinc minuts, amb uns tuits, la cosa s’acabés com es va acabar? Estem en mans, no d’aprenents o d’amateurs, sinó d’outsiders. Puigdemont, Torra... Per què Mas tria Puigdemont com a successor?

I tot això a l’encalç d’un nou país que no es defineix, d’un futur del qual no se’n parla. Per què?

Perquè s’improvisa sistemàticament, perquè és frívol fins i tot el relat. I em crida molt l’atenció que la gent de la Diagonal en amunt, per entendre’ns, no sembla que es plantegi amb més realisme aquest futur, sens dubte ple d’amenaces. Després, els diners han parlat, però només una mica. Sabem que els diners són covards, però fins i tot a mi se m’està desmuntant el mite d’aquest català del seny.

Això ens porta a preguntar-nos si després de tot el que estem vivint no subjau, també, una crisi de classe.

Absolutament. La dreta s’ha desnortat en dos sentits, com a conseqüència de la corrupció i la seva seqüela judicial, que ha coincidit amb la seva crisi econòmica. Incapaços de donar una resposta a una cosa i a l’altra, opten per la fugida endavant. I no soc capaç d’imaginar-me un nou escenari de la dreta catalana. Ha caigut tan baix! Estan ficats a la bola i no saben com sortir-ne. Però el món de la Diagonal en amunt continua existint.