Estudiant de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de Federalistes d’Esquerres


El coronavirus constitueix un nou avís sobre la supèrbia dels humans respecte a la natura?

L’aturada de l’activitat econòmica potser pot servir-nos per reflexionar sobre com hem estat explotant els recursos naturals, i per abaixar el pistó sobre la competitivitat entre països, Estats, economies…

El cessament d’activitat no podria ser un assaig general sobre el que estem cridats a fer, més aviat que tard, respecte al canvi climàtic?

Hi ha un repunt de l’extrema dreta que, entre altres coses, nega el canvi climàtic. Resulta alarmant que alguns governs, com el de Donald Trump, estiguin prenent decisions seguint criteris del tot acientífics. Però la sobirania, entesa com s’entén, impedeix qualsevol forma de col· laboració.

És l’hora, doncs, del federalisme com a via més adequada per superar el reduccionisme sobiranista?

El coronavirus ha posat damunt la taula la gran evidència que anem cap a un model federal, d’entesa i de coordinació entre diferents agents. Els reptes que afrontem són globals. Costa d’entendre que en ple segle XXI, en un món interconnectat, hi hagi polítics que segueixin advocant per posar fronteres.

Els que es comporten així, com, sense anar més lluny, els nacionalistes catalans, no creus que estan condemnats a perdre audiències?

Quim Torra només pensa en com mantenir-se en el poder, apel·lant a les emocions, aguditzant al màxim el conflicte amb l’Estat espanyol i obstaculitzant qualsevol diàleg. Hi ha molts interessos en joc, però a la llarga acabaran afeblint-se, i el coronavirus hi contribuirà.

En l’actitud de Quim Torra respecte al virus, que coincideix objectivament amb la de Vox, no hi ha una espècie d’estratègia perversa del “com pitjor millor”?

L’actual Govern de la Generalitat s’està significant pel seu abandó de les polítiques públiques. Demanen el que ells no fan, amb l’únic objectiu de continuar en el poder. Vivim en campanya electoral permanent. No és casual que, en una enquesta recent, majoritàriament els ciutadans de Catalunya manifesten més confiança en el govern espanyol que en el català a l’hora de valorar la lluita contra el virus.

La Covid-19 acabarà passant factura als governs, siguin del color que siguin?

Crec que sí, però no necessàriament de la mateixa manera. Cal reconèixer que la gestió de la pandèmia és molt complexa. Ara hi ha qui critica el que va fer el Govern, però quan, al gener, el virus era a la Xina, no érem conscients del perill. L’oposició aquí o on sigui se n’aprofitarà per desgastar els governs. Però, en el nostre cas, és fàcil apreciar que el govern de Pedro Sánchez ha vetllat per l’interès general, mentre el de Quim Torra ha optat per una via electoral. I això reflecteix la seva manera de veure la política, el seu sectarisme.

En la base d’algunes decisions tardanes o adoptades erròniament, no hi trobem els prejudicis?

Vivim en un món globalitzat, no hi ha fronteres. Tots tenim un veí xinès, pakistanès o d’on sigui. Aquesta qüestió de les nacionalitats només és referencial i administrativa. Fins a la Primera Guerra Mundial no hi havia passaports. Vivim en comunitats cada vegada més heterogènies i només el federalisme és capaç d’organitzar-les, sempre des de la lleialtat.

On són les institucions supranacionals?

La ciutadania no les coneix. No se sap, per exemple, quines competències tenen el Parlament Europeu o la Comissió. I no cal dir les Nacions Unides. Així doncs, no és estrany que aparegui el frontisme. A escala local, clarament, però també a Europa (eix nord - eix sud) i a escala global: els EUA i els seus aliats, etc. Es troben a faltar mesures d’abast global, més enllà d’allò que cadascú se les apanyi amb la seva particular manera de veure les coses. Però, és clar, hi ha el Brexit, Trump, els nacionalismes, les fronteres…

Fronteres que no reconeixen ni la Covid-19, ni el carboni, ni la radioactivitat…

El nacionalisme parla d’un passat gloriós, però apel·la sobretot a la identitat, i utilitza les noves tecnologies de la comunicació per inundar el món de mentides. D’un costat, juguen amb una globalització sense regulació, i d’un altre amb els sentiments de pertinença. La informació tampoc té fronteres, però sí que està supeditada a interessos, com el carboni o l’emigració. El que diu Vox de l’emigració no té res a veure amb la realitat, però acaben construint un frame que algunes persones perceben com a real.

Què podem dir del model de l’èxit i les qüestions que hi van associades, com el lucre, el consumisme, l’individualisme…

L’individualisme està associat a aquest replegament nacional-identitari, en el qual preval més l’individu que la societat, el benestar personal que el social. Els emigrants que moren al Mediterrani ens estan enviant un missatge molt fort que alguna cosa estem fent malament, que la xenofòbia transforma en un relat del “nosaltres primer”.