Catedràtic emèrit per la Universitat Autònoma de Barcelona. Especialista en farmacologia clínica. Va ser cap de servei de la Vall d’Hebron. Fundador de l’Institut Català de Farmacologia, ha publicat uns vint llibres. Va guanyar un judici contra la farmacèutica.


Lluitar contra el sistema, en general, o contra el sistema farmacèutic en particular?

Tots dos són el mateix, i això es nota molt en el camp dels medicaments, sobretot a partir del 1995, amb la creació de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), que és quan neix el que s’entén per globalització moderna. Aleshores, l’OMC estableix que les patents sobre els medicaments segueixen les mateixes pautes que qualsevol altre producte de consum. Això afecta directament un dret humà bàsic, que és el dret a l’atenció sanitària. Per això cal tenir accés als medicaments necessaris. Així, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va perdre la s de salut per la c de comerç. Així, qui determina ara la salut al món és l’OMC i les seves polítiques dictades per les grans corporacions multinacionals farmacèutiques.

La indústria farmacèutica està, en aquest sentit, en mans privades, com poden estar-hi, per exemple, les finances o el petroli?

Sí que hi està. Malgrat que els empresaris farmacèutics diuen que són el sector industrial més regulat del món, és mentida, perquè la regulació l’han feta ells. Paral·lelament a l’OMC es va crear l’ICH (The International Conference on Harmonisation of Technical Requirements for Registration of Pharmaceuticals for Human Use), per iniciativa de les sis companyies farmacèutiques globals més grans de l’època, amb la participació de les tres àrees reguladores comercials més importants en matèria de medicaments: EUA, Europa i el Japó. Pot semblar que només s’ocupen de qüestions tècniques, alienes a la política, però no és així, perquè la tecnologia és política, i també el llenguatge. Per exemple, estableixen que un medicament només pot ser aprovat si es demostra que és eficaç (cosa que no està malament respecte als medicaments de firaire), però que d’entrada enganya el públic, perquè quan et diuen que és eficaç et penses que et curarà. Però en la medicina moderna, els únics medicaments que curen són els antibiòtics, que maten un germen que envaeix el nostre organisme. Els que actuen sobre les cèl·lules poden frenar la malaltia, millorar algun factor de risc, però no curen.

Seguint amb el llenguatge, què s’amaga rere els diversos cognoms i variables terminològiques que va adquirint la medicina?

Per exemple, ells defineixen les reaccions adverses dels medicaments com a “seguretat” i no inseguretat. Això reflecteix un canvi de paradigmes que han modificat la ideologia mèdica, no només a Espanya, sinó a tot el món. La indústria s’ha apropiat de la idea de la medicina basada en proves que, inicialment, era revolucionària, però l’ha absorbit, integrat i tornat a llançar en benefici propi. Així s’encunyen conceptes com medicina de precisió, individualitzada... com si la medicina fos una ciència exacta, quan és una ciència de la incertesa. El que abans feia el metge amb el pacient (d’una manera més paternalista, esclar) era mirar les persones. Ara mira les anàlisis, els protocols i, quan és a la consulta, la pantalla de l’ordinador. Hi ha una frase del nostre grup aquí a Espanya, anomenat No Gràcies, que diu: “Si el metge respon «perquè ho diu el protocol» a la pregunta sobre algun tractament, canviï de metge”. Al metge hi anem perquè ens mirin com a persones.

Què es pot dir del relat mitològic que sembla que es va forjant entorn de la medicina, amb termes tan sonors i expandits com càncer, colesterol, Parkinson...?

Un bon exemple és el colesterol, que es veu com un enemic de la humanitat quan, en realitat, és un nutrient necessari. Un documental produït per ARTE, titulat Cholestérol, le grand bluff, explica una investigació periodística sobre com es va iniciar, a mitjan anys 60, una campanya sobre el perill dels greixos en l’alimentació, coincidint amb l’infart que va tenir l’aleshores president Eisenhower. Es va atribuir al fet que menjava dos ous ferrats amb bacon per esmorzar, etc. I va ser el seu secretari que va dir que el que no s’havia explicat era que era un fumador compulsiu. I això ho van orquestrar els fabricants de sucre que, pressionats pel mercat (afectat per la situació a Cuba), van adoptar mesures molt agressives per incrementar-ne el consum. Quan ja es començava a veure que l’aliment més perillós als països desenvolupats era precisament el sucre, van desviar l’atenció cap als greixos. Fins al punt que als EUA es va arribar a crear la Comissió Nacional del Colesterol , que depèn directament del president i emet recomanacions. Les últimes dicten que el colesterol no és un nutrient perillós, sinó necessari, i que els greixos no són dolents per ells mateixos. El que és dolent és el sucre. Ves a saber quins interessos mouen tot això!

En el cas d’Espanya i dels països que disposen de sistemes públics de salut, el client de les indústries farmacèutiques no és el consumidor final, sinó l’administració. Aquest maridatge mercantil dels medicaments amb la política no constitueix un factor estructural de corrupció?

Bàsicament, en un mercat hi ha algú que compra i algú que ven. I això està regit per la llei de l’oferta i la demanda. En el mercat del medicament de prescripció no hi ha dos agents, sinó tres. El metge decideix el consum, sense consumir ni pagar pel consum. N’hi ha un altre (el pacient) que no decideix el consum, però consumeix i, a més, no paga o paga poc. I n’hi ha un altre que ni prescriu ni consumeix però que paga, que som tots, l’Estat. Això és d’una perversitat enorme, perquè el que decideix el consum no té en compte el preu de les coses, i el que ven (laboratori farmacèutic) es relaciona directament amb el prescriptor, al qual dedica enormes recursos per persuadir-lo de la bondat dels seus productes. La indústria farmacèutica a Espanya gasta al voltant d’un 30% del seu volum de negoci en promoció de medicaments. Aquest volum, per al sistema nacional de salut, és de 18.000 milions d’euros. D’aquests, 6.000 milions s’inverteixen a bombardejar els menys de 400.000 professionals mèdics, de vegades amb l’eufemisme que així contribueixen a la seva formació continuada. Tenen comprades les societats científiques, corrompen els polítics... El sistema de salut públic, que respon una mica a la idea comunista que cadascú aporta segons la seva capacitat i rep segons les seves necessitats, està dominat pel mercat.

Els laboratoris farmacèutics han tingut un cert pes específic a Catalunya. Exerceixen influència a escala local, o formen part d’un entramat global, com les finances?

Abans de la creació de l’OMC, els laboratoris espanyols, Catalulnya inclosa, tenien una mica més del 50% del mercat espanyol i molta influència sobre els polítics, incloent-hi relacions familiars, culturals... Actualment la influència de la indústria farmacèutica a Espanya va més enllà del seu caràcter nacional o internacional. L’interès que hi ha rere la venda de la majoria dels fàrmacs és de multinacionals farmacèutiques, perquè no hi ha cap laboratori espanyol que tingui patentada una molècula important. La indústria farmacèutica no requereix grans inversions estructurals i està disseminada per tot el món.

I davant d’això, com es preguntava Lenin, què hem de fer?

Hi ha possibilitats polítiques de fer-hi front a cada hospital, a cada sistema de salut, a cada país, a la UE, i a nivell global. Per exemple, el Partit Demòcrata americà va plantejar acabar amb el sistema de patents. Cosa que ha transcendit a l’ONU, que s’ha pronunciat a favor de canviar-lo, perquè no és sostenible per a molts països, ja que impedeix l’accés a nous medicaments que poden ser essencials. A escala europea es poden engegar canvis en les legislacions sobre investigació mèdica, desenvolupament de fàrmacs, vigilància de la salut pública... I a Espanya es pot intervenir no només en les coses que tenen a veure estrictament amb les polítiques farmacèutiques, sinó amb el conjunt del sistema sanitari. Quan tots els metges de família ens diuen que només tenen cinc minuts per pacient, el conjunt se’n ressent. De cada 100 euros que Espanya gasta en sanitat, 30 són medicaments. Suècia en gasta 8, però dedica molt més a les persones que a comprar tecnologies a empreses multinacionals.