La Constitució espanyola ho estableix amb summa claredat. Les lleis no poden aplicar-se retroactivament. Les penes no poden imposar-se sobre la base d’uns principis no vigents en el moment de cometre’s els delictes. Però diferents Governs de l’Estat espanyol es van passar per alt aquest principi fonamental obligant als seus lacais-membres dels tribunals, suprem i constitucional, a motivar l’injustificable. Va ser el 2004 quan van canviar les regles. Ho van fer mitjançant sentències per apaivagar a les víctimes, apinyades en diverses associacions properes al PP per, d’aquesta forma, beneficiar-se de les indemnitzacions i altres prebendes que paga el poble i que els garanteixen diverses lleis. La Sentència de la Gran Sala d’Estrasburg declara pel que fa a Inés del Rio, la primera ex etarra posada en llibertat que: ‘…la modificació de la seva jurisprudència (es refereix al TS espanyol) suposaria ajornar en gairebé 9 anys la seva posada en llibertat. La demandant ha superat una pena de presó que, segons el sistema jurídic en vigor en el moment de la seva condemna, ja té complerta. Per tant: les autoritats espanyoles han de posar-la en llibertat en el termini més breu possible.’

No obstant això, la mala informació donada pels mitjans més propers a la dreta recalcitrant del PP i la manifestació del passat diumenge a Madrid denota l’huracà d’afliccions, no d’opinions, d’una gran majoria de ciutadans creat per un enfilall de mentides, mitges veritats, demagògies en comptes de fets, insults, odi i mites perifèrics…Inés del Rio va ser jutjada i condemnada segons el Codi penal vigent en el moment en què va cometre els seus crims. Ha sortit de la presó després de 26 anys de captivitat, ‘el major mal que pot esdevenir als homes’ segons Cervantes, per la qual cosa es troba en pau amb la societat. No obstant això, tal com va apuntar Ramón Lobo en un article revelador publicat en ‘Infolibre.es’, els que no es troben en aquesta posició són les seves víctimes per els qui no hi ha reparació possible’. No cal parlar d’immunitat.

Els 9.522 associats a les ‘víctimes del terrorisme’, estan convençuts que els seus màrtirs els pertanyen. Han passat de ser testimoniatge viu d’uns lamentables successos en botxins constants i implacables dels autors dels delictes que, per a ells, no tenen reparació. Perquè, si el Tribunal d’Estrasburg hagués considerat lícita la ‘doctrina Parot’, en finalitzar els etarres les seves condemnes les víctimes haurien exigit al Govern noves rehabilitacions -cadena perpètua, pena de mort…- per calmar el seu odi desmesurat fomentat per alguns mitjans i la ignorància d’alguns. D’una altra part, moltes víctimes han de pensar que si els causants d’aquells mals menyspreables surten en llibertat de les seves masmorres, perdrien les subvencions estatals, els avantatges econòmics i les prerrogatives populars. Aquesta és la principal raó per la qual s’han convertit en màrtirs turmentats permanents, en penitents d’una interminable processó de divendres sant i en soferts militants de la dreta més atroç.

No obstant això, a l’Espanya de la democràcia existeixen altres víctimes. Em refereixo als milions de familiars de morts del genocidi franquista, d’aquell funest esclat de les forces feixistes, clericals i aristocràtiques unides amb l’exèrcit rebel per destruir el govern republicà de Madrid. Franco i la resta de generals rebels havien contret el compromís amb els partits totalitaris de la dreta més recalcitrant de tota Espanya d’utilitzar l’Exèrcit per eradicar el poder popular. Ho van aconseguir però després d’un genocidi feroç que va durar dos anys, ‘que va portar el dol a més d’un milió de llars i va destruir béns immemorials’. En paraules de Paul Preston, ‘els Regulars i la Legió mutilaven als ferits, els tallaven les orelles, el nas, els òrgans sexuals i fins i tot els decapitaven. Aquestes pràctiques, en harmonia amb les matances de presoners i la violació sistemàtica de les dones, van ser permeses a Espanya pels oficials revoltats com abans ho havien estat al Marroc per Franco i altres comandaments militars’.

Doncs bé. Aquest milió de familiars d’aquestes víctimes que es manté en actiu al llarg de tot el país no ha percebut ni un sol cèntim de les arques de l’Estat com a indemnitzacions compensatòries. Tampoc s’ha beneficiat de cap altra ajuda per recuperar els cadàvers dels seus ancestres enterrats en fosses comunes o en les cunetes de carreteres secundàries. L’executiu de Rajoy argumenta que el que va passar durant la Guerra Civil i mentre Franco va regir les destinacions dels seus súbdits ‘és una ferida que no s’ha de reobrir’. Al Govern espanyol tampoc li interessa recuperar les 130.000 persones desaparegudes forçoses malgrat que la pèrdua de totes elles està documentada fefaentment. La veritat és molt simple: unes, les d’ETA, són de dretes i les altres, les de Franco i els seus sequaços, són d’esquerres.

La manifestació del diumenge que sota el lema ‘Justícia: per a un final amb vencedors i vençuts’ va recórrer el diumenge els carrers de Madrid no va ser un jubileu de les víctimes d’ETA. La van integrar cent mil botxins fidels al genocidi franquista, els fills dels quals havien aconseguit el poder matant a més d’un milió d’éssers humans. Eren els vencedors de la contesa civil convertits ara en explotadors dels vençuts. Els que van desfilar per Madrid no van ser les víctimes dels quals van defensar la República, un règim democràtic legalment establert que Franco i les seves tropes rebels van enderrocar a trets, sinó els altres. Encara el PP manté, a empentes i rodolons, un poder fàctic apuntalat pels feixismes: la banca, l’oligarquia, l’Exèrcit, els interessos plutocràtics, l’Església i els mitjans de comunicació del règim.

La manifestació va acreditar, una vegada més, la divisió del poble entre víctimes i botxins. Perquè per al partit del Govern els màrtirs del franquisme no existeixen. Continuen sent invisibles.

La entrada Víctimes o botxins! That is the question se publicó primero en El Triangle.

Si la política ‘és l’art de governar un país i el conjunt d’activitats per accedir al govern‘ o, com va dir Azaña, ‘l’estadi més elevat de la cultura‘, amb Rajoy aquesta honorable disciplina mai ha existit. Els que han pretès enderrocar-lo a través de la paraula i la raó, una gran majoria, han estat declarats antisistema i eradicats de la vida pública sense judici previ. El que queda són politicastres llepaculs, una colla de hienes, grimpes i lambiscones l’única finalitat dels quals és la de romandre en el poder per preservar les seves prebendes i seguir gaudint de les gangues que els dispensa Rajoy.

Aquesta lamentable història del transfuguisme ve des de lluny. Jorge Vestrynge, que va començar militant a les files de l’extrema dreta passant a ser el número dos d”Aliança Popular’, s’ha convertit en un tertul·lià habitual dels mitjans fustigant amb les seves opinions crítiques el Govern de Rajoy. Per contra Rafael Blasco militant del FRAP, ha recalat per conveniència en les files del PP. Josep Piqué, Pilar del Castillo i Celia Villalobos -conjuntament amb Jiménez Losantos- van iniciar el seu recorregut per la política a ‘Bandera Roja’ per acabar integrant-se en la formació dels populars. I, per la seva banda, Cristina Almeida, Nicolás Santorius, Diego López Garrido i Rosa Aguilar es van convertir en trànsfugues d’IU per fitxar pel PSOE. Són solament alguns exemples per il·lustrar la hipòtesi que mantinc en aquest article sobre el transfuguisme d’Aznar que, donada la seva peculiaritat -en teoria s’ha mantingut sempre en el PP- mereix un estudi a part.

Aznar sempre va ser un paio insignificant i una mica ridícul que mai li va agradar al Rei. En realitat Juan Carlos no el podia veure ni en pintura. Ni a ell ni al seu bigotet, estil Hitler, ni al seu mig somriure de hiena, ni als seus ulls tèrbols de buidaampolles. Després el rei Borbó va saber que el petit bigotut no tenia bones puces; era sec, amb prou feines dialogava, es mostrava poc comunicatiu i romania hermètic com una caixa de cabals. Quan va guanyar les eleccions en el 2000 per majoria absoluta, Aznar embriac de poder i de supèrbia, va pronunciar una frase que va deixar tes al Rei, S’ha acabat la guerra civil! Amb ella va donar a entendre que anava a proclamar-se emperador de totes les Españas com un Napoleó qualsevol. Va ser llavors quan va canviar radicalment i va començar a recórrer el camí de la seva dictadura blanca.

El Rei Borbó, des de molt abans de la seva arribada al poder, detestava la seva pinta innoble de funcionari de tercera i el seu caràcter intransigent propi del cigró que no podia somriure perquè si ho feia la seva faç es convertia en la d’un xacal. Al Rei, Aznar li semblava graponer, maleducat, simple i, al contrari de Felipe, poc donat a floritures amb la paraula. La seva esposa Ana Botella, una dona mitjanament intel·ligent, astuta i defensora de gom a gom de la imatge del seu marit, li propalaba les seves ànsies de poder. A sobre de mals, Aznar era ‘joséantoniano‘ i d’extrema dreta. De tot el seu ideari de falangista trasnuitat, Juan Carlos solament compartia el de la ‘unitat de la pàtria’, i no la resta de les Lleis Fonamentals franquistes, que en el fons eren les que el nou president pretenia restablir. Durant la seva pubertat i primera joventut, Aznar, havia format part de les files de Falange enganxat per la mítica del seu fundador: focs de campament, camises blaves, estels de l’alba, justícia social, muntanyes nevades, versos sota els estels, camarades i una sèrie de parafernàlies i paraules buides que mai es van concretar en res.

Aznar, imbuït de la supèrbia que se li va ficar en el cos quan va aconseguir el poder, no es va privar mai de dedicar a Juan Carlos desvergonyiments en públic, el que va originar, en més d’una ocasió, que el Monarca li repliqués davant tercers. Una vegada li va dedicar aquestes paraules: ‘Però que curt, que curt és aquest home!’. Aznar mai va compartir alguns dels comportaments del cap de l’Estat i ‘molt menys aquesta alegria desbordant del Monarca, que en ocasions li va semblar frívola i populista, absolutament fora de to‘. Quan Aznar es va assabentar que el Rei confabulava amb Felipe González i amb altres personatges del seu entorn -Prado i Colón de Carvajal, Mario Conde, de la Rosa, els Albertos, Jesús de Polanco i altres financers i empresaris- va prendre precaucions. Va treure informació de primera mà sobre la seva vida i miracles que va desglossar en dues grans seqüències del seu entorn: la integrada pels temes relatius a assumptes econòmics, els de la butxaca, i els referents als seus aventures amoroses.

Aznar, antimonàrquic per naturalesa, en desacord amb la democràcia com a bon falangista i contrari a la constitució per convenciment, va acudir el passat 12 d’octubre per primera vegada en 9 anys a la recepció real que el príncep Felipe va donar en el Palau Reial, ‘per defensar la democràcia i la Monarquia‘. Les seves paraules als mitjans van ser terminants: ‘La meva presència en aquest acte obeeix a un objectiu concret, va dir l’ex president: defensar la democràcia espanyola, la unitat nacional i el sistema monàrquic constitucional en uns moments en què, al meu entendre, Espanya travessa una situació d’extrema gravetat‘. És a dir, Aznar es va convertir en un trànsfuga del seu propi partit sense sortir d’ell, un fet insòlit encara que coherent amb la història del PP.

Efectivament, quan el PP va aconseguir el poder, va fonamentar la seva política a captar la militància de tots els sectors de la dreta sense excepció -centre, exfalangistes, tradicionalistes, ‘guerrillers de Crist Rei’, caps rapats, monàrquics, anti-juancarlistes, requetés, etcètera- que Aznar va tenir l’habilitat d’aglutinar en el si de la seva gran família. Va posar, d’una part, una banderola d’enganxall oberta a tots els facciosos del vell règim que romanien amagats per temor a la nova policia socialdemòcrata, perquè poguessin tenir un pare i una casa com Déu mana i, d’una altra, va capitalitzar al seu favor els molts desaforaments comesos pel ‘felipisme’. La premsa amiga va col·laborar amb ell evidenciant a la ciutadania els escàndols de corrupció del PSOE (Gal, fons reservats, Roldan, Vera, Corcuera… i els germans de Guerra) pel que a Aznar li va estar relativament fàcil convertir-se en el líder somiat pels espanyols i accedir al poder. La interessada col·laboració dels mitjans conservadors va contribuir eficaçment al fet que els socialistes perdessin les eleccions.

A diferència de Grècia, França, Alemanya i altres països de l’Europa democràtica, a Espanya solament existeix un gran partit de dretes amb seu parlamentària. Resulta impossible traslladar a aquesta nació la pugna que existeix a França entre la dreta civilitzada, la UMP de Nicolas Sarcozy, i el Front Nacional, l’extrema dreta de Marine Le Pen. Aquí, com és sabut, tots s’aglutinen sota el mantell protector del PP. Però anem al gra i plantegem la pregunta del milió: Quina va estar la causa de la conversió d’Aznar al centre dreta? Permetin-me que em citi a mi mateix. En el meu llibre ‘El circ de la política’ (‘La flor del vent’, 2008) ja escrivia:

“A la fi de maig de 2008, vaig augurar la tornada d’Aznar com a candidat del PP a les eleccions generals de 2012 amb l’excusa d’evitar un cisma que pogués perjudicar al partit conservador i afavorir de nou al PSOE. Es tractava d’un mer joc de política ficció basat en la lògica. L’antic president dels populars ‘va mostrar el seu disgust per l’ocorregut i va dir estar molt dolgut amb Rajoy’ oblidant que va ser ell qui l’havia designat a dit com el seu successor. La Vanguardia’, en la seva edició del 23 de maig d’aquell any va publicar en primera pagina el següent titular: ‘Aznar abrigalla als crítics i censura el gir de Rajoy’. De nou, la funérea ombra d’Aznar es perfila en l’horitzó com un renovat salvador de la pàtria mentre els seus preparen la seva tornada triomfal. I si no, al temps”. L’ombra d’Aznar és allargada i es perfila com la d’un enorme xiprer amenaçador i tèrbola. Si el poble no ho remeia el PP pot reaparèixer al Govern, un presagi malèfic i tenebrós per a la democràcia i la llibertat.

La entrada Aznar: apòstata, trànsfuga i màrtir se publicó primero en El Triangle.

A mesura que va anar avançant la mal anomenada democràcia, es va anar produint una pèrdua de l’eficàcia i contingut del ‘quart poder’ perquè, encara no existint una censura oficial en l’estat espanyol -la Constitució la va abolir- el sistema va anar integrant noves formes de ratllar i reprovar. La repulsa governamental a periòdics, llibres o pel·lícules, va adquirir nous perfils i noves tècniques. Cada editorial estava en mans de determinats interessos econòmics, publicitaris, ideològics que limitaven o coartaven la llibertat dels seus informadors i columnistes, i la premsa que es proclamava a si mateixa ‘independent’ deixava de percebre subvencions. Aquestes consideracions vénen al cas per algunes ressenyes aparegudes en els mitjans que poden resumir-se en un sol titular: ‘El Govern de Rajoy amenaça a La Sexta per la seva ‘abusiva’ hostilitat’.

El procediment encara que en aparença sembli rebuscat és molt simple. L’executiu del PP es recolza en l’acord que el Tribunal Suprem va declarar nul durant el mandat de Rodríguez Zapatero mitjançant el qual, el Govern, havia concedit quatre canals de TV a les principals empreses comercials del país. A això hem d’afegir els obstacles que va posar la Comissió Nacional de la Competència per impedir la fusió d”Antena tres’ amb ‘La Sexta’, un enllaç sorprenent aplaudit per Rajoy. (Ho qualifico de sorprenent per unificar una cadena de dretes, ‘Antena tres’, i una altra radicalment oposada com és ‘La Sexta’). Però la pretensió de l’executiu no era una altra que silenciar o com a poc esmorteir les opinions -per a molts, antisistema- de grans professionals com ‘El gran Wyoming’, Jordi Évole, Antonio García Ferreres, Mamen Mendizábal, Iñaki López o Ana Pastor. Actualment José Manuel Soria, ministre d’Indústria, està negociant la retirada dels programes més radicals contra el PP amb els grups més potents, els més destacats com a líders d’audiència: ‘Antena tres’ i ‘La Sexta’ d’una banda i ‘Telecinco i Cuatro’ d’una altra.

Els resultats d’aquesta nova censura per part del Govern no es van fer esperar. Va caure ‘El gran debate’, el programa conduït per Jordi González a ‘Telecinco’ i es van atenuar les actuacions de Jordi Evole a ‘La Sexta’. Tota aquesta ignominiosa i secreta actuació de l’executiu em va recordar el preàmbul de la llei de premsa de Serrano Suñer, el cuñadísimo del dictador: ‘No pot perdurar un sistema que consenteixi l’existència d’un ‘quart poder. No pot admetre’s que el periodisme continuï vivint al marge de l’Estat. No poden tolerar-se majors mals provinents de les llibertats democràtiques. No ha d’existir la llibertat de premsa: les empreses periodístiques han d’estar sempre al servei de l’interès de l’Estat mitjançant l’existència d’organitzacions al seu servei. No poden propagar-se els danys d’una premsa sectària i antinatural contrària a l’empresa de retornar a Espanya el seu rang de Nació unida, gran i lliure’.

Per a Franco, la llibertat de premsa de la República era un seriós inconvenient per governar. Va anhelar sempre controlar l’incontrolable, l’opinió popular. Havia d’ocultar tot allò que impedís l’exaltació del seu règim i com un dels seus majors enemics era la llibertat de premsa, va implantar una censura rígida, pétrea, tenaç i descerebrada per desinformar als seus súbdits i enaltir als polítics del Moviment. Va arribar a cremar llibres d’idees marxistes, liberals, separatistes o simplement novel·les de caire obert o llibertí. D’aquesta forma, el Cabdill preservava al poble d’informacions non gratas per al sistema i li salvaguardava així mateix del pecat mortal. Ara Rajoy i els seus ministres d’opereta practiquen la mateixa activitat des que l’affaire Bárcenas va posar en evidència el dany que podien infringir-los televisions i diaris que consideraven neutralitzats.

Els primers besllums d’una censura ‘light’ es van practicar mitjançant l’aparició de talps imposats pel PP a les tertúlies radiofòniques i televisives. El millor exemple és Paco Maruhenda, director de ‘La Razón’, la missió principal del qual és la d’interrompre o parlar per sobre dels tertulians quan aquests exposen arguments en contra del PP o del Govern i, d’aquesta manera, impedir la seva audició. Una altra de les formes més corrents de censura consisteix en una simple trucada telefònica. El buròcrata en qüestió indica al periodista que “el teu article va en contra de la ‘política editorial’ o que, durant uns mesos, per necessitats del servei, no vas a sortir per televisió“. Simplement s’abstenen de cridar-lo. La política editorial és una expressió semàntica de la paraula ‘censura’. És una maldestra i hipòcrita manera d’expressar que l’article és massa agressiu o que no interessa que es critiqui a determinats polítics, encara que la majoria de les vegades la causa va molt més allà. Però la paraula “censura” no pot pronunciar-se en cap mitjà de comunicació. Oficialment no existeix.

No obstant això el periodisme és, igual que el teatre o la direcció de pel·lícules ‘d’autor’, una professió difícil pel seu caràcter bivalent de reflexió i acció. Convertir el seu exercici en una burocràcia és tan absurd com constituir un sindicat d’estranys de la ploma o de famosets de la televisió. Amb el poder absolut recuperat pel rei Borbó va arribar la ‘interdicció o mort civil’, una nova forma de censura molt més subtil, més cruel, més hipòcrita i més arbitrària que la franquista; una pràctica totalitària aliena per complet a tots els esquemes i principis que sostenen i il·lustren els Estats democràtics, per deixar als periodistes díscols fora de combat. La practiquen polítics, de vegades d’esquerres, que neguen el pa i la sal als periodistes insurrectes prohibint la seva aparició en els mitjans controlats per aquests pròcers de la ignomínia, en els quals fins llavors havien col·laborat, o escriure en els periòdics.

La més recent i espúria forma de censura del sistema ha estat la utilització de la justícia en contra d’un jutge. El sindicat ultradretà ‘Manos Limpias’ ha denunciat a l’Audiència de Barcelona a Santiago Vidal, magistrat d’una de les seves seccions, ‘per haver comès una falta molt greu en explicar els passos que Catalunya ha de seguir per ser reconeguda per Estat’. Si repassen l’entrevista observaran que, Vidal, de cap manera va pronunciar un discurs baladí ni molt menys contestatari. El jutge es va referir a la jurisprudència internacional sobre diversos processos d’independència manifestant, en síntesi, que ‘la legalitat es pot canviar mentre que la legitimitat roman sempre igual’. No obstant això ‘Manos Limpias’ i, per tant, Rajoy, consideren que el magistrat va infringir l’article 536 de la Constitució que es refereix al ‘incompliment del deure de fidelitat a la Constitució en l’exercici de l’opinió pública’ com si la Carta Magna fos inamovible i no es pogués modificar.

S’aveïnen temps dolents, potser pitjors dels quals em va tocar viure durant la dictadura, per això llanço un missatge d’esperança als joves cantautors, periodistes, cineastes o dramaturgs que puguin ser víctimes de la censura. La paraula és un arma implacable per lluitar contra les injustícies socials, les lleis injustes, la desigualtat, l’estupidesa, els feixismes, les guerres i la ignorància. Cal, això si, carregar-la amb dinamita. La literatura, la premsa, el teatre i el cinema han de defensar la veritat, la felicitat i la vida, i combatre, l’adulació, la censura i la mentida. Han de fer-ho propugnant abans de res una defensa a ultrança de la llibertat, l’única llei que solament pot ser derogada per una llibertat major.

La entrada La censura del govern totalitari de Rajoy se publicó primero en El Triangle.

Durant aquells anys va haver-hi tragèdia i moixiganga. La tragèdia de centenars de milers d’espanyols afusellats, presos, torturats, convictes i humiliats. I la moixiganga del clergat passejant Franco sota pal·li a qui els jerarques de l’Església dedicaven diàriament un rosari interminable de lloes i adhesions. Quan va acabar l’holocaust va seguir fluint per carrers i cementiris un bany de sang d’antifeixistes. Milers de presumptes comunistes, maçons, anarquistes, separatistes o simplement desafectes van ser afusellats o empresonats de per vida pagant el deute d’una contesa que no havien provocat. L’Església va retallar les llibertats més elementals imposant a tiris i troians uns criteris religiosos i polítics absolutament embussats en la història.

Franco no va haver de demanar la seva adhesió als bisbes. En els púlpits es pronunciaven homilies d’odi i rancor. No pertocava per a la reconciliació i el perdó. L’Església i l’Estat es van convertir en dues cares de la mateixa moneda. El poble, després de les crueltats i manques d’una croada santa per a uns i una guerra en defensa de la República pels quals creien en la democràcia i la llibertat, va sofrir escassetat, gana, persecucions i falta de treball. Solament van aconseguir sobreviure en aquell immens camp d’extermini que era Espanya els que, a costa de realitzar treballs inhumans de sol a sol, es van emmotllar als capellans. Els diumenges anaven a sentir misses oficiades en llatí, a escoltar els inacabables sermons dels seus protectors a canvi d’un tros de pa. La Policia disposava d’una xarxa d’espies i delators -principalment clergues- que alimentava en les seves ànimes podrides una càrrega d’odi contra els antifranquistes que, per a ells, eren tots ‘rojos’ sense distinció.

L’Església va exigir la seva recompensa per la seva complicitat feixista. Els bisbes portaven sota pal·li al salvador de la Pàtria i respectaven la seva jerarquia eclesiàstica com si d’un Papa es tractés. Per la seva banda, Franco, tractava als clergues amb seny, senzillesa i reverència com si fossin els copropietaris d’Espanya, la seva finca particular. En l’article sisè del Fur dels Espanyols, una espècie de Constitució feixista de la seva invenció, va establir que: ‘la professió i pràctica de la Religió Catòlica, que és la de l’Estat Espanyol, gaudirà de la protecció oficial‘. Aquesta protecció es traduïa en quantitats milionàries que satisfeien als seus prínceps episcopals perquè tots els seus acòlits, des del més gran dels camarlencs fins al més humil dels beats visquessin a cos de Rei.

Des de 1937 els bisbes van recolzar Franco sense reticències igual que Pío XII, que va beneir el Règim ‘per haver salvat Espanya del comunisme‘. La Llei de responsabilitats polítiques de 1939 que perseguia a tots els opositors al Règim, va convertir els capellans en delators. Era l’hora de la venjança. Unes 200.000 persones van sofrir les conseqüències d’aquella llei que, en la pràctica, va estar vigent fins al 1966 malgrat haver estat derogada en 1945. La Cúria estava a favor de l’odi. ‘La col·laboració de l’Església amb la repressió partia de la pròpia jerarquia’. Amb la signatura del Concordat amb la Santa Seu en 1953 es va establir legalment el que en la pràctica ja era una realitat: l’oficialitat de l’Església catòlica, el pagament de les nòmines dels seus servidors i l’exempció d’impostos. Amb aquella signatura va néixer el ‘nacional-catolicisme’, l’absoluta connivència de l’Església catòlica amb el feixisme.

Amb l’arribada de la democràcia semblava que aquella simbiosi existent entre Església i Estat anava a desaparèixer. No obstant això no va estar així, almenys íntegrament. Si bé l’article 16 de la Constitució sanciona que ‘cap confessió tindrà caràcter estatal’, el mateix apartat contínua declarant que ‘els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions…‘ En 1988 es va signar un protocol entre l’Executiu presidit per Felipe González Márquez i el Vaticà en el qual es va acordar que l’Església estaria subvencionada per mantenir la seva activitat amb una part dels impostos dels ciutadans. Per a això cada contribuent havia d’assenyalar amb una X en una casella posada a aquest efecte a la seva declaració, si consentia a dedicar-la a aquesta finalitat. Des de llavors, el 36% dels ciutadans de l’Estat espanyol, com a mitjana, han vingut rubricant la X en la caselleta de l’Església, el que suposa una aportació en cada exercici d’uns 250 milions d’euros a les arques eclesiàstiques.

Des de 1978, l’Església rep de l’Estat una assignació tributària consistent en el 0.5239% sobre la renda de les persones físiques. Però com aquesta quota mai va cobrir les seves necessitats es va instrumentar un complement estatal amb càrrec als pressupostos. Els posaré a manera d’exemple les quantitats lliurades per cobrir aquella manca durant l’exercici 2001. En aquell any, se li va fer lliurament com a assignació tributària de l’IRPF, a tenor del percentatge indicat, 107.289.392’74 que es va complementar amb altres 23.406.723’52 (complement estatal) el que, tot junt, suposa una ajuda de 130.696.116’26 euros. No obstant això, a partir de la declaració de la renda de 2008, el percentatge es va incrementar un 0’7% i, addicionalment a aquestes sumes, l’Església va rebre anualment altres quantitats, per altres conceptes, també a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat superiors als 5.000 milions d’euros.

Aquests són els cabals del clergat. Un capital robat als ciutadans que el Govern de Rajoy paga a l’Església amb les seves retallades i que sumat als milers de milions que lliura al Ministeri de Defensa per a armament i als diners concedits als bancs, pal·liarien la gana dels aturats i proporcionarien beques als estudiants sense recursos. Perquè el tràgic d’aquesta nova història esperpèntica de l’Espanya del PP són les xifres de l’atur. Al setembre passat es va incrementar en 25.572 persones fins a arribar als 4.724.355 homes i dones sense feina. Rouco Varela ignora les paraules del Papa Francisco sobre l’Església que, segons ell, ha de ser pobra i al servei dels pobres i, aliè a la realitat històrica del segle XXI, segueix reclamant al Règim les mateixes prerrogatives, riqueses i privilegis que li concedia el seu enyorat Cabdill.

La entrada Els cabals del clergat se publicó primero en El Triangle.

Les causes habituals de la ‘poltronitis’ són la pèrdua del poder en general. L’extraviament de les prebendes i privilegis d’un càrrec obtingut sense esforç amb la possibilitat d’enriquiment injust i l’abandó forçós de l’orgull patològic inherent a la política. Però en el cas del rei Borbó els fonaments de la seva anormalitat psíquica no són els mateixos. Per descobrir el ‘quid’ de la qüestió hem de remuntar-nos a la història del segle XX i analitzar tres fets que, posats en relació, ens buidaran aquest embullo, un politiqueig real de tal magnitud que a ningú fins el moment se li ha ocorregut desvetllar. Si volen titulars els hi donaré. a) Juan Carlos va exercir el seu mandat com a ‘successor de Franco a títol de rei’ no com a hereu de don Joan, l’últim monarca de la saga, b) abans de la seva coronació va haver de plantejar un referèndum al poble per decidir sobre la forma d’Estat, monarquia o República, que no va fer i, finalment, c) els redactors de la Constitució van declarar a instància seva la immunitat penal de la figura del monarca.

Juan Carlos mai va ser legítimament rei per dues raons bàsiques: perquè a la mort del dictador va haver d’haver-se reinstaurat la República, la qual cosa no es va fer, i perquè, si s’implantava la monarquia, com així va ocórrer, hauria d’haver regnat el seu pare i no ell. Com ja saben, Don Joan, pare de Juan Carlos i legítim Rei d’Espanya per als monàrquics, no havia abdicat al tron en favor del seu fill quan aquest va ser coronat. Les males llengües van afirmar llavors que no ho faria mai. De qualsevol manera, don Joan no va acudir a la cerimònia de coronació del seu primogènit Juanito nomenat successor de Franco a títol de Rei.

Juan Carlos des dels comicis de 1977 tenia una única obsessió: jurar la Constitució per protegir d’aquesta forma el poder absolut. Era l’única manera de pal·liar la seva assignatura pendent, la de no haver convocat un referèndum per preguntar al poble si preferia com a sistema de Govern, la República o la Monarquia parlamentària. La Constitució havia de garantir la bandera dels colors nacionals, la unitat d’Espanya, les Forces Armades i, per sobre de tot, la figura del Rei. Per avalar la inclusió de la indemnitat que volia per al cap de l’Estat en el projecte constitucional va nomenar d’ ‘estrangis’ (no podia fer-ho d’una altra manera) els ‘set pares de la Pàtria’ -Herrero de Miñón, Pérez Llorca, Gabriel Cisneros, Peces Barba, Solé Tura, Fraga Iribarne i Roca Junyent- perquè s’encarreguessin de la seva redacció. Així mateix va designar a dit –a dit real, per ser més exacte- 41 senadors de la seva confiança. Encara que, alguns, com Xirinacs, li va sortir peix.

Juan Carlos volia que els pares de la pàtria redactessin un article que digués: ‘la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat’. I un altre, que instituís la monarquia parlamentària com a forma política de l’Estat, la qual estaria protegida -igual que l’ordre públic- per l’exèrcit el comandament suprem el qual correspondria a ell. I així va ser com va quedar plasmat en el paper. Juan Carlos se’n havia sortit amb la seva. Com a mínim al rei Borbó, mentre fos rei, no se’l podia jutjar, fes el que fes i digués el que digués. La monarquia seguia sent un despotisme il·lustrat. Juan Carlos va aconseguir que s’aprovés una Constitució que, segons ell i els seus, validava un sistema polític en aparença democràtic, de bona cara enfront de l’exterior, però controlat des dels seus orígens per l’Exèrcit i pels poders fàctics de l’extrema dreta que amb el temps van derivar en una penosa i fatigant oligarquia liderada pels dos grans partits governamentals, el PSOE i el PP.

Aquestes són a grans traços les tres causes de la ‘poltronitis’ real. La falta de legitimitat, la inexistència d’un referèndum i la pèrdua de la seva immunitat. Pensa que si cedeix la poltrona al seu fill Felip pot trencar la pau social. Però, per a ell, el més important és que si abdica podrà ser jutjat i condemnat com un ciutadà més a denúncia de qualsevol. Per això no ho fa. Juan Carlos sap que fins ara la immensa majoria dels ciutadans d’aquest país ha cregut de bona fe que ha impulsat i protegit la democràcia com ningú a Espanya i que el seu llarg regnat ha servit per estabilitzar un règim de llibertats i un Estat de dret en la catòlica Espanya. Però ara les coses han canviat. Els comptes no quadren, i ningú ho pot investigar si segueix ostentant la corona. És un comodí que no pot perdre. ‘La figura del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat’, diu el famós article 56.3 de la Constitució, però no la seva persona. L’única forma de conèixer les comissions milionàries que percep, les trames financeres en les quals està implicat, és descobrint els escàndols de corrupció protagonitzats per empresaris i persones de la seva màxima confiança com Javier de la Rosa, Manuel Prado de Colón i Carvajal, José María Ruiz Mateos, Mario Conde o Iñaki Urdangarin. De tots aquests fraus solament seguirà sent immune mentre mantingui la testa coronada.

Avui són milers i milers de ciutadans que viuen de la caritat i dormen al carrer, mentre que uns altres subsisteixen com poden sense ingressar un sol euro. El Rei Borbó, fent gala d’un fariseisme endèmic cada vegada més accentuat, va dir fa pocs mesos ‘que l’amoïnava que milers de joves estiguin en atur’. Ho va fer al mateix temps que marxava en secret a Botswana, un país Africà, a matar elefants. La cacera descoberta casualment pel retorn anticipat del monarca per ser intervingut a Madrid per un contratemps que va patir en el campament, va aconseguir nivells d’escàndol, amb debats televisius inclusivament. Va haver-hi crítiques cap a ell per abatre diverses peces i es va reivindicar la República com a forma de govern. Juan Carlos no solament va fer un dany irreparable a la institució monàrquica sinó també a la imatge exterior d’Espanya.

No obstant això el poble per fi s’ha convençut que Juan Carlos no és més que l’últim monarca de la saga dels Borbó. ‘Una banda, segons el coronel Martínez Inglés, d’estafadors, borratxos, puters, idiotes, descerebrats, ninfomaníacs, mandrosos i ‘maleants’ que al llarg dels segles han conformat la forana estirp real borbònica culpable de l’endarreriment, la ignorància, la degradació, la pobresa, l’odi i la misèria de centenars de generacions d’espanyols’. Crec fefaentment que el poder absolut l’ha de recuperar el poble a través de la República. Si una societat és un conjunt d’homes i dones lliures i no una reunió de ‘borregos’ que segueixen a cegues el seu pastor, la ciutadania és l’única força que està legitimada per manar sobre si mateixa, per ostentar el poder i per decidir sobre la seva destinació. Perquè la democràcia és, entre altres coses, la forma d’autogovern d’un poble adult que solament tendeix a protegir els drets dels seus ciutadans ja siguin aquests individuals o col·lectius.

La entrada La ‘poltronitis’ del rei Borbó se publicó primero en El Triangle.

Aquest preàmbul ve al cas en relació amb els vídeos gravats furtivament a la presó madrilenya de Soto del Real a Luis Bárcenas en els quals apareix resant durant una missa, prenent notes en una sala, assegut al pati d’esbarjo i passejant amb diversos reclusos en una galeria, imatges de la seva vida íntima carcerària que van ser difoses per ‘La Sexta’, un dels pocs canals televisius crítics amb el sistema i l’actual Govern espanyol. Fins i tot el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, un carca recalcitrant, ha condemnat amb certa rotunditat l’enregistrament del reportatge -no la seva emissió- per constituir un acte de ‘violació de la intimitat’ d’un reclús i ha ordenat a Ángel Yuste, secretari general d’Institucions Penitenciàries, la incoació immediata d’un expedient d’inspecció amb la finalitat d’aclarir el seu origen. Però la veritat és que el pres Bárcenas està sent discriminat. Se li practiquen registres a flor de pell, s’impedeix a la seva esposa que en les comunicacions porti un bolígraf i un bloc, se’l manté allunyat de la majoria dels altres presos. ‘Algunes persones estan convertint la presó de Bárcenas en un penal de linxament’, ha denunciat el seu advocat al jutge Ruz.

La legislació penitenciària manté que ‘l’Administració de les presons vetllarà per la vida, integritat, intimitat i salut dels presos, que no podran ser sotmesos a maltractaments de paraula i obra’. Per aquestes raons amb rang de llei, no han d’incloure’s dins del periodisme d’investigació els xafardejos sobre la vida privada de personatges empresonats del món de la política o de l’espectacle per, traspassant els límits de la caixa ‘tonta’, introduir-los en milions de llars de tot el món. Vulneren sens dubte el codi deontològic de la professió periodística que disposa entre altres principis evitar l’escàndol i aixecar el teló de la confiança. Perquè no ha d’oblidar-se que abans de res, la premsa, té el deure de protegir la intimitat, que és un dret fonamental més de la persona, no vulnerant la seva privacitat, no calumniant ni acusant sense proves, ni difamant als personatges.

Bentham, Howard, Beccaria o Bertrand Russell poden dormir tranquils. Els principis de la legislació espanyola estan fora de perill. La pràctica no tant, perquè no n’hi ha prou amb promulgar-la per llei: ha de ser aplicada. La legislació penitenciària, que és bastant progressista, s’utilitza per funcionaris que no sempre ho són. Alguns semblen ancorats en el passat franquista. Uns altres, per diners, infringeixen les normes més elementals i es converteixen en traficants de productes prohibits o en lladres d’estampes de solitud. Estic plenament convençut que mai se sabrà qui va ser l’autor d’aquest robatori de la intimitat de Bárcenas. Perquè als instructors de l’expedient ni els interessa la connexió que sens dubte existeix entre el seu autor i ‘La Sexta’, única pista positiva de la investigació, i als quals van comprar el ‘cos del delicte’, s’empararan sempre en el seu dret a no revelar la font de la informació.

Es comença així i s’acaba celebrant judicis paral·lels amb plena impunitat i amb el convenciment que s’està realitzant una labor estricta i rigorosa de periodisme d’investigació. Els recordo el primer que es va realitzar en aquest país, el que va protagonitzar Pepe Navarro en el seu espai ‘Esta noche cruzamos el Mississipí’ pel que fa al crim de les tres desventurades nenes d’Alcàsser. Els refrescaré la memòria. Segons la versió mentidera de Navarro que repetia dia a dia en antena mentre se celebraven a l’Audiència de València les sessions del judici, els inculpats eren innocents. Segons ell i els seus ‘testimonis d’excepció’, Fernando García, el pare d’una de les nenes alienat pel dolor, i Juan Ignacio Blanco, un presumpte criminòleg entabanador i fal·laç, els assassins de les tres nenes eren el productor de cinema José Luis Bermúdez de Castro, l’ex-president de telefònica Luis Solana, l’ex-delegat del Govern d’Alacant Carlos Solà i l’anterior Governador civil de la província, Antonio Calve mentre que els inculpats per l’Audiència eren innocents. Pepe Navarro va ser el primer comunicador que va convertir un plató televisiu en una instància paral·lela de justícia superior tan fal·laç com perversa. Li va sortir car a ell i a Blanco i García. Van haver de fer front a tres querelles criminals i, pel que fa a Navarro, la pèrdua del seu lloc de treball a l’emissora.

Els autors intel·lectuals d’aquella falsejada emissió corregien als jutges, recriminaven la seva actuació, creaven recels i sospites sobre qüestions indubtables. Ometien fets d’importància, i en la seva obstinació de confondre als televidents, manipulaven la veritat i desenvolupaven qüestions irrellevants com si es tractés de proves de la massacre que els jutges ocultaven als jutges. Les seves exposicions, determinades per prejudicis, idees preconcebudes que desviaven la del judici exacte dels fets, falsejaven la història, danyaven intencionadament a persones innocents i des de la posició de privilegi que els atorgava la gran audiència televisiva de ‘Antena 3’ emetien un discurs enverinat. Van oblidar, en suma, que la llibertat de premsa és un dret constitucionalment reconegut que pertany al poble i que no tolera la intransigència ni la falta de rigor.

Pepe Navarro va conculcar, com després ho van fer uns altres, en nom d’un dret mal entès a la llibertat d’expressió, principis fonamentals de la professió de periodista com el de dir la veritat, respectar als televidents i no ficar-se amb la tasca dels jutges. Navarro i Blanco van calumniar, van difamar, i van confondre notícies amb opinions, ignorant que les persones són innocents fins que l’última instància judicial declari la seva culpabilitat. Tan sols per donar carnassa a la morbositat del públic van descriure detalladament mètodes criminals, i van mostrar a l’audiència fotografies esgarrifoses. No van comprovar la veracitat de les seves fonts, ni van confirmar rumors i notícies, sens dubte falses, que van llançar per la caixa ‘tonta’ amb absoluta impunitat.

La llibertat d’expressió, dret reconegut a qualsevol país democràtic com a fonamental -la informació objectiva, puntual i veraç de l’esdevenir social- ha d’harmonitzar-se amb el dret a la intimitat de les persones. Els periodistes han de denunciar davant la ciutadania les manipulacions de la realitat. També han de crear opinió crítica conseqüent amb l’esdevenir diari. El ciutadà posseeix el dret constitucional de conèixer la veritat a través dels mitjans i els periodistes el deure ineludible d’informar i difondre de forma veraç aquella realitat. Però quan la llibertat d’expressió xoca amb el dret a l’honor, el conflicte ha de ser ponderat en cada supòsit pel poder judicial. L’advocat de Bárcenas, Javier Gómez de Liaño, ha anunciat accions penals contra Institucions Penitenciàries per ‘una suposada vulneració del dret a la intimitat després de l’enregistrament i difusió d’un vídeo del seu client a la presó’. No ho ha fet contra ‘La Sexta’ oblidant que el tema ja ha estat resolt al seu favor pel Tribunal Constitucional. Quan la qüestió tingui força suficient per interessar a la ciutadania ha de prevaler la llibertat d’expressió sobre el dret a la intimitat. Però, com en aquest cas, l’objecte de la infracció és intranscendent, estúpid i banal prepondera el dret a l’honor enfront del d’informació o difusió pública per televisió.

El senyor Bárcenas, personalment, no em desperta cap simpatia, ans al contrari. Però des del moment que va entrar a la presó és un pres més amb els mateixos drets i obligacions que els altres. He visitat a molts interns en la majoria de presons espanyoles, i ho he passat sempre francament malament. Va ser Cervantes qui va dir, ‘por la libertad de debe y puede aventurar la vida. Por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres’. Per a mi, tots els presos són iguals i cadascun d’ells em mereix el major respecte fins al punt de defensar a sang i foc la seva honra, respecte i dignitat.

La entrada Els drets dels presos se publicó primero en El Triangle.

En la mateixa crònica vaig aclarir que de vegades era el propi Consell General del Poder Judicial qui els imposava fortes sancions que el Suprem confirmava per suspendre’ls de les seves funcions, i que en unes altres era el Ministeri Fiscal el que es querellava contra ells per prevaricació. Les causes? Empresonar preventivament a banquers com Miguel Blesa o intentar inculpar a un de la llista dels intocables.

No són casos aïllats. El sistema protegeix als seus corruptes siguin del color que siguin, un principi que demostra l’existència d’un ‘estira i arronsa’ que no va aconseguir trencar Maragall en el Parlament de Catalunya quan va denunciar CiU i el seu famós tres per cent. Constitueix també -i això és més important- una prova irrefutable de la dependència de la justícia davant de l’executiu. Al sistema li interessa com un tresor que aquesta subordinació -la que permet als corruptes caminar pels seus propis furs en un país autocràtic, els governants del qual qualifiquen de democràtic- romangui inviolable gràcies a la majoria absoluta del PP. Malgrat que el més greu és que la seva única alternativa de solució, ara com ara, sigui encara il·lusòria. Perquè existeixi una democràcia autèntica és del tot necessari que es produeixi un canvi del sistema de funcionalitat de la justícia, una profunda reforma basada en la independència radical dels jutges, en la unificació de criteris d’actuació mitjançant la reforma de la Constitució i en la promulgació d’una llei que la desenvolupi.

Per això cal que la magistratura no depengui de partits, ni de sindicats, ni de les associacions professionals com les ara existents. Totes han de desaparèixer. S’imposa una reforma de les estructures del CGPJ (a mil anys llum de la qual proposa Gallardón) que hauria d’anar acompanyada amb el canvi de mentalitat dels seus membres, una ambició gairebé impossible. No obstant això, com aquesta reforma mai serà del grat dels Rajoys o Aznares de torn -al Parlament i en la vida, aquests personatges no solament representen a la dreta més contumaç, sinó que defensen a sang i foc l’immobilisme rapinaire dels feixismes-, no es realitzarà mentre romanguin en el poder. Per aferrar-se a la seva poltrona anhelen que el sistema judicial continuï sent tan xacrós i asmàtic com és ara i pugnen perquè els seus membres segueixin depenent d’ells.

Dels 900 jutges i magistrats de tot l’Estat que investiguen als 1.661 polítics corruptes fins ara inculpats queden escasses víctimes propiciatòries: Pablo Ruz, que segueix investigant el ‘cas Gürtel’ amb passos lents encara que inequívocs enfrontant-se a l’executiu de Rajoy per acreditar la veracitat dels papers de Bárcenas, i alguns pocs més com Fernando Andreu, Javier Gómez Bermúdez, Josep María Pijoan, Mari Paz Benito, Santiago Pedráz, Teresa Palacios o Ismael Moreno. Els altres, per prudència o por, anteposen la lentitud i la rutina a l’eficàcia per tal de viure tranquils.

Per posar en pràctica el vassallatge dels jutges als polítics s’utilitzen molts mitjans. El pitjor de tots és l’actuació antinatural dels fiscals quan recorren decisions judicials en perjudici de les parts acusadores o formulen denúncies per prevaricació contra els togats. Aquesta nova corruptela que es va iniciar contra un acte del jutge Castro citant a declarar com a imputada a la filla del Rei, va prosseguir amb una querella per prevaricació contra el seu col·lega Silva per haver ordenat la presó preventiva del superbanquer Miguel Blesa i una altra resolució motivada que declarava imputats a Chaves i Griñan dictada per la jutge Alaya. A tot això hem d’afegir un suplicatori del Fiscal de Palma al Tribunal Superior d’aquella comunitat demanant que la causa coneguda com a ‘cas Noos’ passés a la competència del més alt tribunal valencià. L’excusa processal és l’imminent processament dels aforats Francisco Camps i Rita Barberá encara que el motiu real és entorpir la investigació de la infanta Cristina d’un delicte continuat de frau fiscal que està duent a terme el jutge Castro i traspassar la controvèrsia a una Sala molt més benigna.

L’últim mètode per desprestigiar-lo i aconseguir que la superioritat l’apartés de la instrucció del sumari, ha franquejat la frontera de l’espantall. Una vegada més la misèria del poble espanyol, la gran misèria moral, torna a aparèixer, aquesta vegada a la illa de la calma, amb la seva xarona i ridícula sensibilitat per combatre la lluita contra la corrupció. El diari monàrquic ABC va publicar en primera pàgina una sèrie de fotografies del jutge assegut en una terrassa a plena llum i a pit descobert amb Virginia López, una de les advocades de l’acusació, un fet normal entre togats. Les instantànies van ser preses per un misteriós personatge -llegeixi’s CSID, Casa Real, Urdangarin, PP, o l’espavilat de torn- a sou dels creatius de la campanya. Amb anterioritat a la publicació de les fotos a l’ABC, li havien punxat les rodes del cotxe, posat silicona en el pany i col·locat excrements al portal de la seva casa. El fiscal Pedro Horrach, també havia estat víctima d’amenaces per mitjà d’anònims dirigits contra ell i la seva dona. El CSPJ ha pres cartes en l’assumpte, aquesta vegada a favor de la independència de la justícia i ha ordenat al ministre de l’Interior investigar els fets.

Voldria abandonar a la cuneta una Espanya que, com va revelar Valle Inclán en el seu moment, no és més que una deformació grotesca de la civilització europea… Són paraules de l’inventor de l’espantall, un invent que va atribuir a Goya, i que va definir així: “els herois clàssics reflectits en els miralls còncaus descobreixen l’Espantall, el sentit tràgic de la vida espanyola que solament pot donar-se amb una estètica sistemàticament deformada. Les imatges més belles en un mirall còncau es tornen absurdes”. Pot ser sigui aquesta una de les raons per les quals el poble català vol abandonar aquesta Espanya de xaranga o pandereta devota de Frascuelo i de María, per ser independent i viure en llibertat.

La entrada Més dura serà la caiguda se publicó primero en El Triangle.

Per la meva banda vaig mantenir aquest raonament com a propi. Per a mi, l’agreujament del deute que s’hagués produït amb les olimpíades constituïa un fet axiomàtic atès que els JJOO haguessin originat una inversió generadora de més retallades en sectors bàsics com l’educació, la sanitat o la investigació. Es tractava, doncs, d’una conclusió de lògica elemental ja que el forat financer que haguessin provocat en les arques municipals obligaria a l’Ajuntament de Madrid a demanar un rescat al Govern per pagar els costos de la inversió, calculats al principi en 321 milions d’euros encara que, històricament, els comptes presentats pels candidats acaben doblegant-se una vegada concedits els jocs. No hem d’oblidar que, concretament el 21 de juliol de 2012, la premsa mundial va anunciar que ‘Espanya havia entrat en una situació límit‘. Els fonaments de la seva economia ja es trontollaven, deien. Ni la retallada de 65.000 milions que va pagar el poble per recolzar el rescat bancari va aconseguir calmar la desconfiança dels mercats. La impotència del Govern era cada vegada major. Rajoy es va amagar com un gos maltractat pel seu amo. Una vegada més va delegar les seves funcions al Congrés a la seva fidel Soraya de Santamaría qui contestava amb evasives tots els intents d’obtenir una visió oficial sobre el desastre per part de diputats i periodistes.

La resta de cataclismes ocorreguts fins al dia d’avui ja els coneixen. Sis milions d’aturats, milers de famílies sense llar, fam per onsevulla, les preferents, els llançaments.., han conduït Espanya a una situació límit, sense sortida, ja que els ajustos i la reforma laboral no han servit per a res. Davant aquest estat de descomposició, Alejandro Blanco, president del Comitè Olímpic Español emulant a Rajoy i als seus enganyosos ministres, va pretendre engalipar la ciutadania una vegada més afirmant que una il·lusòria enquesta realitzada l’agost passat, va donar com a resultat que el 91 per cent d’espanyols secundava la candidatura. Aquest reclam propi d’estudiants dolents la va reproduir l’editorial de La Vanguardia del passat dia 8 de setembre. El seu director, José Antich, va escriure: “La decepció va tornar a apuntar en els rostres dels membres de la delegació i en la majoria dels espanyols (91%) que recolzaven la candidatura”. Però una altra enquesta realitzada per diversos diaris on-line va demostrar tot el contrari. El 90% no la recolzaven.

A Catalunya tres entitats independentistes ‘Ara o mai’, ‘Catalunya Acció’ i ‘Fundació President Macià’ van formular una campanya de boicot que el seu objectiu era evitar que la capital d’Espanya obtingués els JJOO. La meva ideologia llibertària no m’ha impedit mai manifestar en premsa escrita o en televisió que ‘Catalunya, el meu país, és una nació ocupada’. Aquí estan les hemeroteques que ho acrediten. Aquesta és la raó per la qual el poble cansat de tant oprobi, abús i explotació reivindiqui el seu alliberament. Si s’hagués triat Madrid com a seu dels JJOO de 2020 Catalunya hagués estat una vegada més el seu forçós soci capitalista perquè, ara com ara, encara no és independent.

Són moltes les raons que el Comitè Olímpic Internacional ha barrejat per rebutjar Madrid com a ciutat organitzadora dels JJOO de 2020. El Confidencial revela sis: diners mals empleat, seguretat absurda, edificis sense fer sevir, un país en fallida, ostatges de les entitats organitzadores i negocis parats. Jo de vostès no perdria el temps buscant el diari a Internet per llegir el seu contingut. Els fonaments que han impulsat el COI a no triar Madrid són geopolítics i econòmics. El COI, conscient que Espanya no té ni suport financer ni credibilitat per organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud, ha considerat que l’austeritat és un senyal de debilitat i incertesa. Per una vegada es va imposar el sentit comú. Els JJOO a Madrid només tenien sentit per als quatre polítics interessats a seguir apropiant-se dels nostres diners amb nous mitjans al seu abast i per als meritoris esportistes que no van saber anteposar el malestar popular a la seva obstinació sentimental.

La entrada JJOO 2020: es va imposar el sentit comú se publicó primero en El Triangle.

La Verge se li va aparèixer per primera vegada a principis de juny de 2013. Fátima no va tenir pudor algun a comunicar-s’ho als periodistes. Ho va fer en una roda de premsa que va celebrar a Huelva dies després. ‘Em sento molt emocionada pel regal que ens ha fet la Verge del Rocío, aliada privilegiada i ambaixadora universal de Huelva, mostrant-nos el camí de la sortida de la crisi i el de la recerca del benestar ciutadà. Estic emocionada -va afegir- perquè no m’ho esperava, encara que de la Verge un capot sempre arriba‘. El poble no va entendre les belles i devotes paraules de Fátima Báñez. Per a la ciutadania no tenien cap sentit. Els espanyolets de a peu que encara conservaven els seus llocs de treball subsistien amb salaris de misèria. Ja eren molts els indigents -antics empleats- que recollien desaprofitaments en els contenidors d’escombraries.

La reforma laboral havia provocat els acomiadaments de milers i milers de treballadors privant a moltíssimes persones dels recursos necessaris per a subsistir. Més de dos milions i mig de ciutadans -antics empleats de grans societats i fins i tot funcionaris- vivien sense cap subsidi en la pobresa més absoluta recollint per sadollar la gana de les seves famílies les restes de menjar caducat de restaurants o centres comercials. La resta d’aturats, els que si cobraven l’atur, subsistien gràcies a la solidaritat dels seus familiars i amics. Els desnonaments instats pels bancs dels habitatges d’aquests nous marginats de la societat es produïen dia a dia, el que obligava a les seves víctimes, inclosos els nens i els ancians, a malviure al carrer. L’estafa de les preferents seguia sense resoldre’s. Finalment, es van imposar unes taxes judicials injustes i desproporcionades per impedir que els treballadors acudissin en súplica a les altes instàncies judicials del treball i per privar els ciutadans en general de la defensa dels seus drets.

A partir de llavors cada aparició de la Ministra Báñez constituïa un recés de pau per al PP. La Verge del Rocío a qui Fátima havia deixat d’esmentar per salvaguardar-la de les blasfemes dels rojos, separatistes i judeo-maçònics que eren molts, va realitzar més d’un miracle. Igual que el que va efectuar el seu fill multiplicant pans i peixos, va optar per dividir els contractes de treball dels treballadors. La seva profeta, Fátima Báñez, enmig de les aclamacions de la patronal, va anunciar al Congrés que els models dels contractes laborals existents passarien de ser 41 a 5. Però el seu major triomf va ser la presentació d’un libel enquadernat en blau titulat: ‘Informe de l’avaluació de l’impacte de la reforma laboral’.

Ho va fer sense deixar de mostrar generosament el seu somriure il·luminat per la fe. El contingut de la fal·laç bona nova per als seus acòlits va constituir un nou bany d’aigua freda per al sentit comú. Afirma que la reforma ha evitat la destrucció de 225.800 llocs de treball quan en realitat ha destruït 649.400 ocupacions i que 700.000 joves van tenir una oportunitat d’ocupació gràcies al seu ministeri sent la realitat molt altra: la taxa d’atur juvenil es troba en un 56,1%. I així els podria anar citant prodigis fins a la infinitud. Però la major de les seves malapteses -aquesta per la seva magnitud s’ha convertit en abús- ha estat l’engegada del servei de denúncies anònimes a través d’internet en l’àmbit laboral. No podia ser d’una altra manera perquè la delació ha estat sempre la mà dreta dels règims feixistes.

Durant la dictadura franquista l’exercici continuat i secret de la delació va ser l’aspecte més escandalós i sòrdid del règim. Entre 1939 i 1945, solament a Catalunya, es van instruir 70.000 processos militars deguts a la delació que van portar a l’afusellament o al garrot a 3.385 persones. L’article 8è de la Llei de Depuració de Funcionaris de 1939 obligava a denunciar als “esquerrans més destacats del seu departament i a manifestar quant sabessin de l’actuació dels mateixos”. Els principals delators eren germans de sang o clergues que ho feien a través d’informacions obtingudes en el confessionari. Un dels grans confidents, segons afirma Enric Canals en el seu llibre ‘Delators, La justícia de Franco’, va ser Camilo José Cela. Aquest il·lustre censor i apassionat ‘xivato’, es va dirigir a través d’una carta al Comissari General d’Investigació i Vigilància -la missiva es conserva en una de les prestatgeries de l’Ajuntament de Sukela- oferint-se per exercir aquest ofici roí i abjecte ‘prestant dades sobre persones i conductes que poguessin ser-li d’utilitat‘.

Les xarxes socials i algunes televisions s’han tirat a sobre de la ministra de la Verge del Rocío. L’Associació Nacional per a la Defensa Efectiva del Treballador l’ha denunciat davant la Fiscalia. CCOO ha rebutjat davant del Govern la delació proposada pel seu Departament. Per la meva banda vaig a ser més generós amb la beata Fátima. Li suggereixo, tan sol que faci vots de castedat, pobresa i obediència i es retiri a un convent de clausura.

La entrada La ministra de la Verge del Rocío se publicó primero en El Triangle.

El magistrat Grande-Marlaska, àvid de publicitat per promocionar la seva brillant carrera de ‘jutge estrella’, va tramitar un sumari contra els humoristes de la revista, Manuel Fontdevila i Guillermo Torres, per un delicte d’injúries al príncep hereu, les conseqüències del qual van ser inconcebibles. Em va costar per aquells temps imaginar com els defensors de la Casa Reial havien estat tan maldestres. Després del segrest de l’edició els exemplars de ‘El Jueves’ es van cotitzar a Internet, al preu de 100 a 2.500 euros cadascun quan el seu valor real era de dos euros amb cinquanta cèntims. Es van confeccionar milers de samarretes estampades amb el dibuix dels prínceps copulant. Però com el jutge Marlaska li havia agafat el gust a perseguir a llenguallargs, grollers, burletes i calumniadors precoços de la família reial, va desenterrar un parell de denúncies que guardava com un tresor en el fons del seu famós armari, i les va tirar endavant. Al Rei no li va fer cap gràcia tot aquell embolic. Cada nou judici promovia revoltes i més revoltes. Va ser el principi de la teoria de la conspiració.

Després del segrest de ‘El Jueves’, el diputat Anasagasti va declarar que li semblava més greu que un dibuix, el fet que uns empresaris mallorquins haguessin regalat al rei el ‘Bribón 14’ sense que ningú pogués fiscalitzar aquests donatius. El coronel Martínez Inglés va publicar un article veraç i ajustat històricament atacant a la dinastia borbònica, i parlant de la seva baixa catadura moral, professional i social de la qual ningú podia dubtar, afirmava: O potser Felip V no va ser un boig i egoista que va portar a aquest país cap a una guerra cruel i despietada que va provocar milers de morts? I Ferran VII no va ser un gran traïdor com reconeix la història oficial? I Isabel II no va tenir prou d’àvida sexual o meretriu règia com va comprovar el seu propi poble? I el seu espòs oficial, Francisco d’Assís de Borbó, àlies Paquita, no va ser un cabró consentit? I el nefast Carles IV, un covard i un traïdor a la seva Pàtria? I Alfonso XIII, un aficionat de les nits madrilenyes i un borratxo perpetu? I el comte de Barcelona, pare de Joan Carles que es va passar mitja vida a bord del seu iot bevent ginebra? I el rei actual que va matar al seu germà, va trair al seu pare i va adular a Franco per aconseguir la seva successió ‘a títol de rei’, i que no ha fet més que preparar cops d’estat, fornicar sense parar a càrrec dels fons reservats, etcètera.

Es va crear un gran sarau. Arran d’això, curiosament, van ser els programes del cor els que van trencar la veda i van tancar la porta de la censura. Van ser molts dies de bombardeig mediàtic de gran intensitat que el sistema no va vetar. Llibres, televisions, articles periodístics…El protagonisme del Rei en el 23-F, la seva participació en el cas Urdangarin, la gran crisi, el tret d’un rifle realitzat per un nét contra si mateix, la caça d’elefants a Botswana, el seu retorn a Espanya per ser intervingut, l’estada de la Reina a Grècia celebrant la Pasqua ortodoxa, la nova operació a Joan Carles, la seva disculpa infantil davant els mitjans -ho sento molt; no tornarà a passar-, la seva relació amb Corinna Sayn-Wittgenstin propagada als quatre vents i, per satisfer el got del grotesc, l’acceptació del càrrec de president del Campionat del Món de recorreguts de caça.

Tots aquests esdeveniments han convertit al Rei Borbó en un monarca d’opereta. El suport a la seva filla Cristina perquè no sigui inculpada en el ‘cas Nóos’ i les declaracions del seu incondicional Juan Manuel Lara confirmant la innocència d’Urdangarin, el qual -ja ho vaig explicar fa pocs dies en aquest mateix diari- no trepitjarà mai la presó, han fet que un percentatge molt alt de la ciutadania rebutgi aquesta institució. Afortunadament el poble ha comprès per fi que per lluitar a favor de la democràcia ha d’eradicar primer les institucions antidemocràtiques. L’Espanya de l’espantall tantes vegades vituperada tornarà a viure en democràcia i llibertat quan la ciutadania impulsi un canvi radical cap a la llibertat que Franco va truncar amb el soroll dels seus fusells i els grinyols del garrot vil, i Rajoy amb la seva política de retallades, reforma laboral, atur, desnonaments, penúria i gana. La Coordinadora 25-S, conscient que per dur a terme el procés constituent s’ha d’abolir primer la monarquia, ha convocat un ‘Escac al Rei’ consistent en una concentració a la Plaça d’Orient de Madrid el proper 28 de setembre, un any després de la seva primera crida a envoltar el Congrés dels Diputats.

Catalunya no pot romandre impassible davant la convocatòria. Per aconseguir la independència cal abolir la monarquia, el seu principal escull, i poder dur a terme un procés constituent, primer pas per implantar les dues Repúbliques, l’espanyola i la catalana. Però molt em temo que els principals líders independentistes no són republicans. Alguns fins i tot pot ser que siguin monàrquics. Ja va sent hora que els convocants de la cadena humana deixin d’amagar-se darrera d’aquesta i altres impressionants fogueres de fum, i diguin el que hagin de dir-li al poble de Catalunya sobre el règim polític que pretenen establir quan s’implanti la independència.

La entrada Escac al Rei se publicó primero en El Triangle.

La seva excarceració li va venir de la mà de Juan Carlos I. Arran de l’última visita del monarca a Mohamed VI, el Centre Nacional d’Intel·ligència havia lliurat al rei d’Espanya una llista de 48 presos perquè instés l’indult de tots ells. En realitat no era més que una cortina de fum perquè sortís Galván. Els dirigents del CSI que li havien confeccionat un nou passaport, van elucubrar que amb aquesta basta estratagema el nom del pederasta quedaria diluït entre els altres agraciats, petits contrabandistes de ‘haixix’. Mohamed VI els va indultar a tots però aquesta vegada la premsa marroquina va destapar l’escàndol. ‘El pedòfil ha estat indultat a petició del servei secret espanyol‘ va publicar com a titular el periòdic ‘Lakome’. ‘Es tracta d’un acord entre el DGED (el servei secret marroquí) i el seu equivalent espanyol, el CNI.‘ A la seva arribada a Espanya, Galván va ser detingut i novament empresonat, aquesta vegada a Soto del Real. Juan Carlos I, missatger d’aquesta infàmia, hagués estat millor calladet a La Moncloa que cometent noves malapteses per aquests mons de Déu. Hagués de recordar que després de la seva última escapada cinegètica a Bostwana va demanar perdó al poble per l’error que havia comès, prometent davant els mitjans ‘que no ho tornaria a fer’.

En l’actualitat el món dels ‘talps’, espies infiltrats a les institucions per desbaratar activitats, plans o projectes de l’oponent com a agents provocadors, ha canviat radicalment. Els posaré dos exemples. Em referiré en primer lloc a Francisco Marhuenda, actualment director de ‘La Razón‘. Des de 1995 Marhuenda, que s’atribueix a si mateix els títols de doctor en dret, advocat i periodista, va ser membre destacat del Partit Popular fins al punt de ser designat diputat electe del ‘Parlament de Catalunya’. En 1996 José María Aznar el va nomenar cap del Gabinet d’Administracions públiques que presidia Rajoy i més tard director general de Relacions amb les Corts. Però el seu pas per la política no només va ser lamentable sinó que va destacar per greus escàndols de corrupció absolutament contrastats. Els subratllo el més important: en 1999 va vendre un fons documental de l’empresa ‘Estratègies, Assessorament i Comunicació SL’, de la qual era únic titular, a l’Institut públic madrileny Ramón Carande regit pel PP per 32 milions de pessetes que van sortir de la Complutense. Marhuenda, presumptament, es va quedar amb els diners realitzant una operació prohibida per la llei d’incompatibilitats ja que era encara director general.

Per evitar escàndols, Marhuenda va ser destituït encara que consecutivament, impulsat per José Manuel Lara, va ser nomenat director de ‘La Razón’ circumstància que va aprofitar el PP per promocionar-lo com a ‘talp’ a totes les tertúlies televisives hagudes i per haver-hi. La seva funció consisteix a interrompre o parlar per sobre dels tertulians quan aquests dediquen els seus arguments o discursos a criticar al PP o al govern de Rajoy. El resultat és reeixit per a ell. El televident no aconsegueix desxifrar aquell cúmul inintel·ligible de veus superposades. Quan li concedeixen la paraula a ell, manca d’arguments per defensar la seva monogràfica tesi: Bárcenas és un delinqüent, Rajoy un home honest, no s’han produït sobresous en el PP i el desassossec de la ciutadania respecte als polítics és conseqüència d’una campanya de desprestigi contra l’executiu impulsada per Pérez Rubalcaba. Per filar encara més prim, fa pocs dies, ha aparegut el nom de Marhuenda al costat del d”Intereconomía’ en els comptes filtrats del PP com a beneficiari de diners públics.

Però el major desvergonyiment dels talps del PP infiltrats en institucions de l’Estat, ha estat el nomenament de Francisco Pérez de los Cobos com a president del Tribunal Constitucional. Pérez de los Cobos milita en el PP des de fa temps immemorial i ho assessora des de 1992. Abans es trobava integrat a ‘Fuerza Nueva’ el partit ultradretà de Blas Piñar. Quan tenia 16 anys, l’actual president del TC va destrossar un exemplar de la Carta Magna a l’institut de Yecla on estudiava. Una vegada, expliquen alguns dels seus condeixebles, va citar un discurs de Piñar en classe. Va escriure un llibre d’aforismes que va titular ‘Parva memòria’ del que destaco tres: ‘No hi ha a Catalunya acte polític que es preï, sense una o diverses manifestacions d’onanisme’, ‘Sóc l’únic liberal que conec’ i ‘Els espanyols parlem el castellà a America amb actitud imperial’. A grans traços aquest és l’home designat pel PP per presidir el Tribunal de garanties.

Si Valle Inclán aixequés el cap i pogués contemplar l’Espanya borbònica actual regida per Rajoy creuria que encara es trobava en ple règim de la restauració, una entelèquia plena de corruptes de l’executiu sense pau social ni esperança alguna. Recordaria alguna de les frases que va escriure per al català que esperava ser executat a ‘Llums de bohèmia’, –‘el dia en què el poble s’aixequi contra el Govern, serà el dia de la gran justícia…’– i mantindria la certesa que aquest dia estava a punt d’arribar.

La entrada Talps ‘Cum Laude’ del Partit Popular se publicó primero en El Triangle.

La resposta d’Artur Mas va ser immediata. El President va afirmar que cap nen passava gana al nostre país encara que ‘va admetre l’existència d’alguns casos de malnutrició que s’havien de combatre’, va dir, com si es tractés de quatre adveniments excepcionals, o com si la malnutrició no fos una conseqüència de passar gana. Vaig buscar en el diccionari de l’Acadèmia i, segons ell, gana té dos significats, ‘gana i necessitat de menjar’ i ‘escassetat d’aliments bàsics que causa carestia i misèria generalitzada’.

El problema dels polítics és que no veuen més enllà dels seus nassos o, si ho prefereixen, ignoren el que no volen veure. No n’hi ha prou amb recórrer el Passeig de Gracia, les Rambles o la Sagrada Família, avingudes repletes de turistes aliens a la nostra inestabilitat actual per fer desaparèixer de les seves ments retorçades la mala consciència. A aquests forasters desconeguts, molts d’ells provinents dels grans transatlàntics que fan escala a Barcelona, ni els preocupa la crisi que travessa la nostre terra natal, ni la sobirania de Gibraltar, ni molt menys la independència de Catalunya. L’única cosa que els interessa, com a màxim, és trobar al més aviat possible la Sagrada Família, la Pedrera, el museu del Barça i poques coses més. Si el President s’endinsés alguna vegada per Ciutat Meridiana o per altres barris marginats de la ciutat comtal, observaria com molts ciutadans recullen restos d’aliments en els abocadors d’escombraries i com uns altres, homes i dones sense sostre de totes les edats, malviuen als carrers.

Rafael Hernando, portaveu adjunt del PP, va deixar anar una sèrie d’absurdes bajanades per televisió que es va veure obligat a rectificar. Va tenir la desvergonyiment de culpar els pares de la desnutrició infantil i de manifestar que li semblava repugnant que s’utilitzés als nens per fer demagògia. Per a la dreta representada per CiU, Ciutadans i PP, qualsevol acte reivindicatiu és un exercici de captació de vots mitjançant l’engany. Vaig recordar un viatge a Nova York en el qual vaig coincidir amb Harry Belafonte. Per a ell, l’enemic de la humanitat era el capitalisme rapinyador i, per contrast, la gana. El més perillós i greu que li ha succeït a la civilització, em va dir sense cap besllum demagògic en les seves paraules, és que s’hagin repartit els diners entre uns pocs: els que, precisament, volen ignorar l’existència de la gana al món per instaurar un capitalisme sense fre que ens porti a la vora del IV Reich.

En aquella ocasió vaig pensar en Àfrica, on milions de persones passaven gana a conseqüència de la sequera i de l’augment desproporcionat del preu dels aliments. A Somàlia, Kenya i Etiòpia, especialment, s’havia viscut la pitjor de les crisis alimentoses dels nostres dies. Vaig reflexionar una vegada més sobre la falta d’igualtat, en la desproporció entre els rics i els pobres denunciada per Belafonte. Sumant les fortunes dels cent multimilionaris principals del planeta -em refereixo als de llavors-, la suma dels quals ascendia a 2 bilions de dòlars, s’eradicaria la gana al món sencer a raó de 44 mil milions de dòlars a l’any. Per aquell temps no em vaig figurar que, alguns anys més tard, la fam arribaria a Catalunya, la nació que amb els seus impostos solucionava els problemes econòmics d’algunes regions de l’Estat espanyol, i que la solidaritat d’institucions i persones -no de l’Estat ni de la Generalitat- esmorteiria en part aquella necessitat bàsica amb donatius, voluntariat i obrint col·legis a l’estiu perquè els nens demanessin menjar.

Aquesta situació és una altra conseqüència de les desastroses polítiques econòmiques de Mas-Rajoy. Llegeixo una cita del premi Nóbel d’Economia, Manfred Max-Neef. ‘Amb els diners que s’han emprat per salvar als bancs de la crisi financera durant 600 anys no hi hauria gana al món’. Per una vegada en l’època contemporània Espanya i Catalunya es troben en fallida. Els seus governants semblen ignorar l’extrema situació en què es troba el poble espanyol amb més de sis milions d’aturats dels quals, almenys dos, manquen d’ingressos per mantenir a les seves famílies. Les retallades, els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) es prodiguen, igual que el tancament de les moltes empreses incapaces de continuar el seu procés productiu, amb les seqüeles que això implica pels més febles del món del treball. No obstant això, els polítics responsables de la massacre, en comptes de solucionar el problema de la gana, o bé s’amaguen darrere d’una televisió de plasma o neguen l’evidència com ha fet el nostre President.

Segons El País un nen de sis anys va fer la següent declaració: ‘M’agraden les colònies per jugar, banyar-me a la piscina i menjar‘. El significat és escruixidor. Catalunya s’ha convertit en un país bananer on els seus habitants reivindiquen poder menjar, un dret primordial dins de les garanties individuals que ha de prevaler sobre l’educació, la sanitat i la cultura.

La entrada Vagi a l’oculista, senyor Mas se publicó primero en El Triangle.

El discurs més aviat em va semblar un text dramàtic escrit per un succedani de Valle Inclán que una prèdica política. Cada frase, cada gir i cada paraula van ocupar el seu lloc exacte en l’espai i en el temps. Rajoy va utilitzar el teatre com a mètode per alienar a la seva majoria silenciosa. Va dedicar la seva actuació als pocs ciutadans fidels i submisos que li quedaven, els que encara treballaven sense replicar sota els mòduls de producció capitalista rapaç, i va aconseguir, en part, el que volia: tranquil·litzar a les hordes del seu partit i convertir a Luís Bárcenas en l’únic culpable de tota la maquinació mafiosa planejada per finançar il·legalment al PP i enriquir als seus dirigents.

Vaig prestar la meva atenció als corruptes que ovacionaven al president de Govern cada vegada que deixava anar una frase memorable o repetia l’expressió ‘fin de la cita’. La major ovació la va obtenir quan va dir ‘em vaig equivocar en mantenir la confiança en algú que no la mereixia’ oblidant els seus entusiastes seguidors que ‘equivocar-se’, clar i català, és sinònim de ficar la pota, pringar-la, donar un mal pas, ficar la gamba, anar a per llana i sortir esquilat o fer-se un embolic, premisses suficients per posar el seu càrrec a disposició del Parlament. Per si no fos prou, quan aquest error es difereix en el temps, com aquí ha passat, adquireix la categoria de complicitat. Rajoy, com a president del PP, va ser còmplice o tal vegada col·laborador necessari de Bárcenas.

Però les cares d’alegria rallada en la imbecilitat dels companys del president de Govern denotaven un total desconeixement del que, irremeiablement, anava a passar. Molts dels polítics corruptes de la llista d’Hervé Falciani -l’enginyer informàtic ex empleat d’HSBC acusat de robar dades secretes-, es trobaven al Parlament, uns com a diputats i uns altres com a públic. Tots ells sabien que el seu nivell de vida i, fins i tot, la seva llibertat penjaven d’un fil anomenat Rajoy i, per descomptat, d’un antic senador, amic de tots ells, convertit ara en delinqüent de cognom Bárcenas.

Per si ho han oblidat: Hervé Falciani, molest pel mal tracte rebut pel banc suís en el qual prestava els seus serveis, va decidir publicar els noms dels qui dipositaven els diners en aquesta entitat sense declarar-ho als seus països d’origen. Va ser processat i perseguit per divulgar dades secretes. Però com hi havia més de 2.000 milions d’euros no declarats a la Hisenda pública de l’Estat espanyol, va demanar asil polític a aquest país a canvi de lliurar la llista. Van aparèixer 529 espanyols, la majoria polítics, titulars de comptes secrets de l’HSBC. L’escàndol va ser de categoria. Falciani va declarar als mitjans: ‘els noms de les persones físiques són menys del 10% del total. Els que realment compten són els noms de les empreses interposades’. El ‘cas Falciani’ va ser inclòs en un dels famosos articles de Vicenç Navarro publicats en el New York Times, del qual els vaig donar compte en el meu anterior article, reproduïts en molts diaris espanyols.

No obstant això l’Audiència Nacional va extradir a Falciani. El Govern d’Espanya va instar a tots els corruptes de la llista a regularitzar la seva situació amb Hisenda. Uns ho van fer: uns altres no. Molts es van trobar fa pocs dies ovacionant a Rajoy en seu parlamentària. Se sentien segurs. Segons ‘eldiario.es’ Blanca de la Mata, esposa de Jesús Posada, actual president del Congrés, havia blanquejat uns 180 milions de les antigues pessetes a través d’uns pagarés dissenyats per eludir Hisenda. Posada, al principi, va confirmar la informació al·ludint a la conjuntura que estava casat en règim de separació de béns. Després es va retractar de les seves pròpies paraules, però els fets van confirmar el que s’havia publicat. Encara així Cospedal, Rato, Arias-Salgado, Cabanillas, Michavila, Tocino, Birulés, Acebes, Oreja i molts d’altres de la llista de Falciani van pensar que si el propi president de la Cambra era sospitós de corrupció no corrien cap risc.

Encara així no seria just ficar en el mateix sac a justs i a pecadores. Estic convençut que al Parlament hi ha molts polítics aliens a la corrupció. Són els que en aquesta fauna humana de depredadors es limiten a complir la seva feina amb honradesa, pudicia, honor i bon fer. Per a ells no demanaré cap medalla perquè es limiten a complir amb la seva obligació. Crec que, com a màxim, es mereixen el reconeixement públic del deure fet.

La entrada Assemblea de corruptes se publicó primero en El Triangle.

Admiro el valor i la constància de José Castro, jutge instructor nº 3 de Mallorca, a qui l’executiu li impedeix amb les seves espúries maniobres citar a declarar com imputada a la senyora d’Urdangarín, la infanta Cristina de Borbó. Castro va instruir el ‘cas Jaume Matas’, condemnat en instància a 6 anys de presó que el Tribunal Suprem ha reduït recentment a 9 mesos de presó, pena que no complirà al no sobrepassar els dos anys de condemna. Em meravella que Pablo Ruz, jutge no titular del Jutjat Central nº 5 de l’Audiència Nacional, segueixi investigant el ‘cas Gürtel’, amb passos lents, però inequívocs, enfrontant-se obertament a l’Executiu de Rajoy en un intent d’acreditar la veracitat del contingut dels papers de Bárcenas. Em sorprèn la dedicació i constància de Mercedes Alaya, la titular del Jutjat nº 6 de Sevilla, que fins avui tramita el cas dels EROS fraudulents d’Andalusia, encara que segons algunes fonts no confirmades ha estat substituïda recentment pel jutge Enrique Iván Escala. Queden molt poques ‘víctimes propiciatòries’: Fernando Andreu, Javier Gómez Bermúdez, Mari Paz Benito, Santiago Pedráz, Teresa Palacios, o Ismael Moreno.

Els jutges saben que la justícia no és independent. Els que administren la justícia han arribat a la conclusió que, en la pràctica, no existeix la divisió fonamental entre els tres poders -legislatiu, executiu i judicial-, peces angulars de tot règim de garanties, la qual cosa significa que depenen dels que manen. S’han adonat que manquen de poder, és a dir de capacitat de decidir. Encara així 800 jutges espanyols investiguen la vida i miracles de 1.661 polítics corruptes. Ho fan perquè els ha correspost la instrucció per raons de competència territorial o de jurisdicció. El prestigiós rotatiu ‘The New York Times’, ha denunciat en portada aquesta situació. El contingut de l’article pren com a referència el procés de la exalcaldessa de La Muela, Mª Victoria Pinilla, la instrucció del cas Urdangarín, la causa de l’aeroport sense avions de Carlos Fabra i els famosos sobresous que Rajoy i altres membres del seu govern ‘rebien per sota de la taula’.

Però mentre el Regne d’Espanya sigui, com és en la pràctica, un estat bipartidista cap polític expiarà els seus escabrosos delictes a la presó. El sistema per perdonar als corruptes té diverses seqüències. La dilació de les instruccions és la primera. Quan les causes arriben a ‘judici oral’ els delictes ja han prescrit. Però si el pas del temps no els ha condonat i són condemnats, el Govern els indulta com ha vingut succeint fins ara. Fa un parell de dies el periodista Melchor Miralles va desvetllar al programa ‘Et vas a assabentar’ de ‘La Cuatro’, l’existència d’un pacte entre els dos grans partits que lideren el rumb de la política espanyola, el PP, el PSOE i la CEOE. Un pacte canalla que em va fer tremolar. Pretenen que totes les causes obertes contra polítics corruptes es tanquin abans del 15 de novembre de 2015, a fi que el Rei, en commemoració dels 40 anys de la seva coronació, decreti un ‘indult general’. Aquesta és una de les raons per les quals cal promoure des d’abaix un nou procés constituent, generar unes eleccions generals, triar una assemblea parlamentària popular que redacti una nova Constitució i posar a referèndum el manteniment de la monarquia o la reinstauració de la República. Cal eradicar la falsa democràcia actual que es materialitza en un sistema pervers i discriminatori pels febles enfront dels poderosos.

La entrada La ignominiosa llista del ‘New York Times’ se publicó primero en El Triangle.