Una notícia publicada la setmana passada a ‘El País‘ m’ha retornat a l’eterna nit negra del franquisme que em va tocar viure. El titular era el següent: ‘L’Església té garantits 249 milions d’euros encara que caigui la recaptació dels contribuents.’ Una prebenda insòlita en un Estat laic. Franco i l’Església van ser còmplices de la conspiració i de la vil i abominable contesa contra la República. Van guanyar junts la guerra i junts van gestionar la pau, una pau a la seva mida, amb les Forces repressives de l’Estat, els militars i els falangistes matant ‘rojos’ i torturant als captius mentre, els clergues supervisaven els valors morals dels condemnats i educaven les masses en els principis del nacional-catolicisme.
Durant aquells anys va haver-hi tragèdia i moixiganga. La tragèdia de centenars de milers d’espanyols afusellats, presos, torturats, convictes i humiliats. I la moixiganga del clergat passejant Franco sota pal·li a qui els jerarques de l’Església dedicaven diàriament un rosari interminable de lloes i adhesions. Quan va acabar l’holocaust va seguir fluint per carrers i cementiris un bany de sang d’antifeixistes. Milers de presumptes comunistes, maçons, anarquistes, separatistes o simplement desafectes van ser afusellats o empresonats de per vida pagant el deute d’una contesa que no havien provocat. L’Església va retallar les llibertats més elementals imposant a tiris i troians uns criteris religiosos i polítics absolutament embussats en la història.
Franco no va haver de demanar la seva adhesió als bisbes. En els púlpits es pronunciaven homilies d’odi i rancor. No pertocava per a la reconciliació i el perdó. L’Església i l’Estat es van convertir en dues cares de la mateixa moneda. El poble, després de les crueltats i manques d’una croada santa per a uns i una guerra en defensa de la República pels quals creien en la democràcia i la llibertat, va sofrir escassetat, gana, persecucions i falta de treball. Solament van aconseguir sobreviure en aquell immens camp d’extermini que era Espanya els que, a costa de realitzar treballs inhumans de sol a sol, es van emmotllar als capellans. Els diumenges anaven a sentir misses oficiades en llatí, a escoltar els inacabables sermons dels seus protectors a canvi d’un tros de pa. La Policia disposava d’una xarxa d’espies i delators -principalment clergues- que alimentava en les seves ànimes podrides una càrrega d’odi contra els antifranquistes que, per a ells, eren tots ‘rojos’ sense distinció.
L’Església va exigir la seva recompensa per la seva complicitat feixista. Els bisbes portaven sota pal·li al salvador de la Pàtria i respectaven la seva jerarquia eclesiàstica com si d’un Papa es tractés. Per la seva banda, Franco, tractava als clergues amb seny, senzillesa i reverència com si fossin els copropietaris d’Espanya, la seva finca particular. En l’article sisè del Fur dels Espanyols, una espècie de Constitució feixista de la seva invenció, va establir que: ‘la professió i pràctica de la Religió Catòlica, que és la de l’Estat Espanyol, gaudirà de la protecció oficial‘. Aquesta protecció es traduïa en quantitats milionàries que satisfeien als seus prínceps episcopals perquè tots els seus acòlits, des del més gran dels camarlencs fins al més humil dels beats visquessin a cos de Rei.
Des de 1937 els bisbes van recolzar Franco sense reticències igual que Pío XII, que va beneir el Règim ‘per haver salvat Espanya del comunisme‘. La Llei de responsabilitats polítiques de 1939 que perseguia a tots els opositors al Règim, va convertir els capellans en delators. Era l’hora de la venjança. Unes 200.000 persones van sofrir les conseqüències d’aquella llei que, en la pràctica, va estar vigent fins al 1966 malgrat haver estat derogada en 1945. La Cúria estava a favor de l’odi. ‘La col·laboració de l’Església amb la repressió partia de la pròpia jerarquia’. Amb la signatura del Concordat amb la Santa Seu en 1953 es va establir legalment el que en la pràctica ja era una realitat: l’oficialitat de l’Església catòlica, el pagament de les nòmines dels seus servidors i l’exempció d’impostos. Amb aquella signatura va néixer el ‘nacional-catolicisme’, l’absoluta connivència de l’Església catòlica amb el feixisme.
Amb l’arribada de la democràcia semblava que aquella simbiosi existent entre Església i Estat anava a desaparèixer. No obstant això no va estar així, almenys íntegrament. Si bé l’article 16 de la Constitució sanciona que ‘cap confessió tindrà caràcter estatal’, el mateix apartat contínua declarant que ‘els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions…‘ En 1988 es va signar un protocol entre l’Executiu presidit per Felipe González Márquez i el Vaticà en el qual es va acordar que l’Església estaria subvencionada per mantenir la seva activitat amb una part dels impostos dels ciutadans. Per a això cada contribuent havia d’assenyalar amb una X en una casella posada a aquest efecte a la seva declaració, si consentia a dedicar-la a aquesta finalitat. Des de llavors, el 36% dels ciutadans de l’Estat espanyol, com a mitjana, han vingut rubricant la X en la caselleta de l’Església, el que suposa una aportació en cada exercici d’uns 250 milions d’euros a les arques eclesiàstiques.
Des de 1978, l’Església rep de l’Estat una assignació tributària consistent en el 0.5239% sobre la renda de les persones físiques. Però com aquesta quota mai va cobrir les seves necessitats es va instrumentar un complement estatal amb càrrec als pressupostos. Els posaré a manera d’exemple les quantitats lliurades per cobrir aquella manca durant l’exercici 2001. En aquell any, se li va fer lliurament com a assignació tributària de l’IRPF, a tenor del percentatge indicat, 107.289.392’74 que es va complementar amb altres 23.406.723’52 (complement estatal) el que, tot junt, suposa una ajuda de 130.696.116’26 euros. No obstant això, a partir de la declaració de la renda de 2008, el percentatge es va incrementar un 0’7% i, addicionalment a aquestes sumes, l’Església va rebre anualment altres quantitats, per altres conceptes, també a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat superiors als 5.000 milions d’euros.
Aquests són els cabals del clergat. Un capital robat als ciutadans que el Govern de Rajoy paga a l’Església amb les seves retallades i que sumat als milers de milions que lliura al Ministeri de Defensa per a armament i als diners concedits als bancs, pal·liarien la gana dels aturats i proporcionarien beques als estudiants sense recursos. Perquè el tràgic d’aquesta nova història esperpèntica de l’Espanya del PP són les xifres de l’atur. Al setembre passat es va incrementar en 25.572 persones fins a arribar als 4.724.355 homes i dones sense feina. Rouco Varela ignora les paraules del Papa Francisco sobre l’Església que, segons ell, ha de ser pobra i al servei dels pobres i, aliè a la realitat històrica del segle XXI, segueix reclamant al Règim les mateixes prerrogatives, riqueses i privilegis que li concedia el seu enyorat Cabdill.
