La ‘poltronitis’ del rei Borbó

El rei Borbó està malalt, molt malalt. Per als seus afins sofreix una infecció en els teixits del maluc esquerre que segons els metges sanarà amb una o dues intervencions quirúrgiques amb la finalitat d’extreure-li la pròtesi maligna i substituir-la per una altra. Per a molts altres –els desconfiats i intolerants de sempre- la malaltia real és una altra. Parlen, murmuren o xafardegen sobre el seu origen especulant amb els seus símptomes més palpables: inflor, vertigen, somnolència, cansament i un dolor inaguantable que li impedeix caminar. Té un càncer amb metàstasi d’ossos, afirmen. Però sigui com sigui la patologia que porti a sobre, aquesta ha d’augmentar-se amb un patiment crònic de ‘poltronitis’, una malaltia de la meva invenció que afecta la majoria de polítics consistent en un desequilibri mental que els impedeix dimitir per dignitat fent mutis pel fòrum, o no renunciar al càrrec que ostenten al final del seu mandat deixant-ho lliure perquè l’ocupi el seu successor.

Les causes habituals de la ‘poltronitis’ són la pèrdua del poder en general. L’extraviament de les prebendes i privilegis d’un càrrec obtingut sense esforç amb la possibilitat d’enriquiment injust i l’abandó forçós de l’orgull patològic inherent a la política. Però en el cas del rei Borbó els fonaments de la seva anormalitat psíquica no són els mateixos. Per descobrir el ‘quid’ de la qüestió hem de remuntar-nos a la història del segle XX i analitzar tres fets que, posats en relació, ens buidaran aquest embullo, un politiqueig real de tal magnitud que a ningú fins el moment se li ha ocorregut desvetllar. Si volen titulars els hi donaré. a) Juan Carlos va exercir el seu mandat com a ‘successor de Franco a títol de rei’ no com a hereu de don Joan, l’últim monarca de la saga, b) abans de la seva coronació va haver de plantejar un referèndum al poble per decidir sobre la forma d’Estat, monarquia o República, que no va fer i, finalment, c) els redactors de la Constitució van declarar a instància seva la immunitat penal de la figura del monarca.

Juan Carlos mai va ser legítimament rei per dues raons bàsiques: perquè a la mort del dictador va haver d’haver-se reinstaurat la República, la qual cosa no es va fer, i perquè, si s’implantava la monarquia, com així va ocórrer, hauria d’haver regnat el seu pare i no ell. Com ja saben, Don Joan, pare de Juan Carlos i legítim Rei d’Espanya per als monàrquics, no havia abdicat al tron en favor del seu fill quan aquest va ser coronat. Les males llengües van afirmar llavors que no ho faria mai. De qualsevol manera, don Joan no va acudir a la cerimònia de coronació del seu primogènit Juanito nomenat successor de Franco a títol de Rei.

Juan Carlos des dels comicis de 1977 tenia una única obsessió: jurar la Constitució per protegir d’aquesta forma el poder absolut. Era l’única manera de pal·liar la seva assignatura pendent, la de no haver convocat un referèndum per preguntar al poble si preferia com a sistema de Govern, la República o la Monarquia parlamentària. La Constitució havia de garantir la bandera dels colors nacionals, la unitat d’Espanya, les Forces Armades i, per sobre de tot, la figura del Rei. Per avalar la inclusió de la indemnitat que volia per al cap de l’Estat en el projecte constitucional va nomenar d’ ‘estrangis’ (no podia fer-ho d’una altra manera) els ‘set pares de la Pàtria’ -Herrero de Miñón, Pérez Llorca, Gabriel Cisneros, Peces Barba, Solé Tura, Fraga Iribarne i Roca Junyent- perquè s’encarreguessin de la seva redacció. Així mateix va designar a dit –a dit real, per ser més exacte- 41 senadors de la seva confiança. Encara que, alguns, com Xirinacs, li va sortir peix.

Juan Carlos volia que els pares de la pàtria redactessin un article que digués: ‘la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat’. I un altre, que instituís la monarquia parlamentària com a forma política de l’Estat, la qual estaria protegida -igual que l’ordre públic- per l’exèrcit el comandament suprem el qual correspondria a ell. I així va ser com va quedar plasmat en el paper. Juan Carlos se’n havia sortit amb la seva. Com a mínim al rei Borbó, mentre fos rei, no se’l podia jutjar, fes el que fes i digués el que digués. La monarquia seguia sent un despotisme il·lustrat. Juan Carlos va aconseguir que s’aprovés una Constitució que, segons ell i els seus, validava un sistema polític en aparença democràtic, de bona cara enfront de l’exterior, però controlat des dels seus orígens per l’Exèrcit i pels poders fàctics de l’extrema dreta que amb el temps van derivar en una penosa i fatigant oligarquia liderada pels dos grans partits governamentals, el PSOE i el PP.

Aquestes són a grans traços les tres causes de la ‘poltronitis’ real. La falta de legitimitat, la inexistència d’un referèndum i la pèrdua de la seva immunitat. Pensa que si cedeix la poltrona al seu fill Felip pot trencar la pau social. Però, per a ell, el més important és que si abdica podrà ser jutjat i condemnat com un ciutadà més a denúncia de qualsevol. Per això no ho fa. Juan Carlos sap que fins ara la immensa majoria dels ciutadans d’aquest país ha cregut de bona fe que ha impulsat i protegit la democràcia com ningú a Espanya i que el seu llarg regnat ha servit per estabilitzar un règim de llibertats i un Estat de dret en la catòlica Espanya. Però ara les coses han canviat. Els comptes no quadren, i ningú ho pot investigar si segueix ostentant la corona. És un comodí que no pot perdre. ‘La figura del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat’, diu el famós article 56.3 de la Constitució, però no la seva persona. L’única forma de conèixer les comissions milionàries que percep, les trames financeres en les quals està implicat, és descobrint els escàndols de corrupció protagonitzats per empresaris i persones de la seva màxima confiança com Javier de la Rosa, Manuel Prado de Colón i Carvajal, José María Ruiz Mateos, Mario Conde o Iñaki Urdangarin. De tots aquests fraus solament seguirà sent immune mentre mantingui la testa coronada.

Avui són milers i milers de ciutadans que viuen de la caritat i dormen al carrer, mentre que uns altres subsisteixen com poden sense ingressar un sol euro. El Rei Borbó, fent gala d’un fariseisme endèmic cada vegada més accentuat, va dir fa pocs mesos ‘que l’amoïnava que milers de joves estiguin en atur’. Ho va fer al mateix temps que marxava en secret a Botswana, un país Africà, a matar elefants. La cacera descoberta casualment pel retorn anticipat del monarca per ser intervingut a Madrid per un contratemps que va patir en el campament, va aconseguir nivells d’escàndol, amb debats televisius inclusivament. Va haver-hi crítiques cap a ell per abatre diverses peces i es va reivindicar la República com a forma de govern. Juan Carlos no solament va fer un dany irreparable a la institució monàrquica sinó també a la imatge exterior d’Espanya.

No obstant això el poble per fi s’ha convençut que Juan Carlos no és més que l’últim monarca de la saga dels Borbó. ‘Una banda, segons el coronel Martínez Inglés, d’estafadors, borratxos, puters, idiotes, descerebrats, ninfomaníacs, mandrosos i ‘maleants’ que al llarg dels segles han conformat la forana estirp real borbònica culpable de l’endarreriment, la ignorància, la degradació, la pobresa, l’odi i la misèria de centenars de generacions d’espanyols’. Crec fefaentment que el poder absolut l’ha de recuperar el poble a través de la República. Si una societat és un conjunt d’homes i dones lliures i no una reunió de ‘borregos’ que segueixen a cegues el seu pastor, la ciutadania és l’única força que està legitimada per manar sobre si mateixa, per ostentar el poder i per decidir sobre la seva destinació. Perquè la democràcia és, entre altres coses, la forma d’autogovern d’un poble adult que solament tendeix a protegir els drets dels seus ciutadans ja siguin aquests individuals o col·lectius.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.