Quan un ciutadà ingressa per la raó que sigui a la presó es converteix automàticament en un pres. No importa si es tracta d’un qualsevol o d’una celebritat perquè allí totes les persones són iguals. Tampoc preval que sigui un polític, un banquer, un paria o un famós d’aquests que quan estan en llibertat surten quotidianament per televisió. Però igual que en la vida -en què existeix una justícia per a rics i una altra per a pobres- a les presons existeixen discriminacions a favor o en contra de determinats interns. Això és així perquè, malgrat que la Llei general penitenciària manté que ‘l’activitat dels funcionaris s’exercirà respectant la intimitat i la personalitat humana dels reclusos sense diferència alguna per raó de raça, opinions polítiques, creences religioses o qualsevol altra circumstància d’anàloga naturalesa’, en la realitat no passa.
Aquest preàmbul ve al cas en relació amb els vídeos gravats furtivament a la presó madrilenya de Soto del Real a Luis Bárcenas en els quals apareix resant durant una missa, prenent notes en una sala, assegut al pati d’esbarjo i passejant amb diversos reclusos en una galeria, imatges de la seva vida íntima carcerària que van ser difoses per ‘La Sexta’, un dels pocs canals televisius crítics amb el sistema i l’actual Govern espanyol. Fins i tot el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, un carca recalcitrant, ha condemnat amb certa rotunditat l’enregistrament del reportatge -no la seva emissió- per constituir un acte de ‘violació de la intimitat’ d’un reclús i ha ordenat a Ángel Yuste, secretari general d’Institucions Penitenciàries, la incoació immediata d’un expedient d’inspecció amb la finalitat d’aclarir el seu origen. Però la veritat és que el pres Bárcenas està sent discriminat. Se li practiquen registres a flor de pell, s’impedeix a la seva esposa que en les comunicacions porti un bolígraf i un bloc, se’l manté allunyat de la majoria dels altres presos. ‘Algunes persones estan convertint la presó de Bárcenas en un penal de linxament’, ha denunciat el seu advocat al jutge Ruz.
La legislació penitenciària manté que ‘l’Administració de les presons vetllarà per la vida, integritat, intimitat i salut dels presos, que no podran ser sotmesos a maltractaments de paraula i obra’. Per aquestes raons amb rang de llei, no han d’incloure’s dins del periodisme d’investigació els xafardejos sobre la vida privada de personatges empresonats del món de la política o de l’espectacle per, traspassant els límits de la caixa ‘tonta’, introduir-los en milions de llars de tot el món. Vulneren sens dubte el codi deontològic de la professió periodística que disposa entre altres principis evitar l’escàndol i aixecar el teló de la confiança. Perquè no ha d’oblidar-se que abans de res, la premsa, té el deure de protegir la intimitat, que és un dret fonamental més de la persona, no vulnerant la seva privacitat, no calumniant ni acusant sense proves, ni difamant als personatges.
Bentham, Howard, Beccaria o Bertrand Russell poden dormir tranquils. Els principis de la legislació espanyola estan fora de perill. La pràctica no tant, perquè no n’hi ha prou amb promulgar-la per llei: ha de ser aplicada. La legislació penitenciària, que és bastant progressista, s’utilitza per funcionaris que no sempre ho són. Alguns semblen ancorats en el passat franquista. Uns altres, per diners, infringeixen les normes més elementals i es converteixen en traficants de productes prohibits o en lladres d’estampes de solitud. Estic plenament convençut que mai se sabrà qui va ser l’autor d’aquest robatori de la intimitat de Bárcenas. Perquè als instructors de l’expedient ni els interessa la connexió que sens dubte existeix entre el seu autor i ‘La Sexta’, única pista positiva de la investigació, i als quals van comprar el ‘cos del delicte’, s’empararan sempre en el seu dret a no revelar la font de la informació.
Es comença així i s’acaba celebrant judicis paral·lels amb plena impunitat i amb el convenciment que s’està realitzant una labor estricta i rigorosa de periodisme d’investigació. Els recordo el primer que es va realitzar en aquest país, el que va protagonitzar Pepe Navarro en el seu espai ‘Esta noche cruzamos el Mississipí’ pel que fa al crim de les tres desventurades nenes d’Alcàsser. Els refrescaré la memòria. Segons la versió mentidera de Navarro que repetia dia a dia en antena mentre se celebraven a l’Audiència de València les sessions del judici, els inculpats eren innocents. Segons ell i els seus ‘testimonis d’excepció’, Fernando García, el pare d’una de les nenes alienat pel dolor, i Juan Ignacio Blanco, un presumpte criminòleg entabanador i fal·laç, els assassins de les tres nenes eren el productor de cinema José Luis Bermúdez de Castro, l’ex-president de telefònica Luis Solana, l’ex-delegat del Govern d’Alacant Carlos Solà i l’anterior Governador civil de la província, Antonio Calve mentre que els inculpats per l’Audiència eren innocents. Pepe Navarro va ser el primer comunicador que va convertir un plató televisiu en una instància paral·lela de justícia superior tan fal·laç com perversa. Li va sortir car a ell i a Blanco i García. Van haver de fer front a tres querelles criminals i, pel que fa a Navarro, la pèrdua del seu lloc de treball a l’emissora.
Els autors intel·lectuals d’aquella falsejada emissió corregien als jutges, recriminaven la seva actuació, creaven recels i sospites sobre qüestions indubtables. Ometien fets d’importància, i en la seva obstinació de confondre als televidents, manipulaven la veritat i desenvolupaven qüestions irrellevants com si es tractés de proves de la massacre que els jutges ocultaven als jutges. Les seves exposicions, determinades per prejudicis, idees preconcebudes que desviaven la del judici exacte dels fets, falsejaven la història, danyaven intencionadament a persones innocents i des de la posició de privilegi que els atorgava la gran audiència televisiva de ‘Antena 3’ emetien un discurs enverinat. Van oblidar, en suma, que la llibertat de premsa és un dret constitucionalment reconegut que pertany al poble i que no tolera la intransigència ni la falta de rigor.
Pepe Navarro va conculcar, com després ho van fer uns altres, en nom d’un dret mal entès a la llibertat d’expressió, principis fonamentals de la professió de periodista com el de dir la veritat, respectar als televidents i no ficar-se amb la tasca dels jutges. Navarro i Blanco van calumniar, van difamar, i van confondre notícies amb opinions, ignorant que les persones són innocents fins que l’última instància judicial declari la seva culpabilitat. Tan sols per donar carnassa a la morbositat del públic van descriure detalladament mètodes criminals, i van mostrar a l’audiència fotografies esgarrifoses. No van comprovar la veracitat de les seves fonts, ni van confirmar rumors i notícies, sens dubte falses, que van llançar per la caixa ‘tonta’ amb absoluta impunitat.
La llibertat d’expressió, dret reconegut a qualsevol país democràtic com a fonamental -la informació objectiva, puntual i veraç de l’esdevenir social- ha d’harmonitzar-se amb el dret a la intimitat de les persones. Els periodistes han de denunciar davant la ciutadania les manipulacions de la realitat. També han de crear opinió crítica conseqüent amb l’esdevenir diari. El ciutadà posseeix el dret constitucional de conèixer la veritat a través dels mitjans i els periodistes el deure ineludible d’informar i difondre de forma veraç aquella realitat. Però quan la llibertat d’expressió xoca amb el dret a l’honor, el conflicte ha de ser ponderat en cada supòsit pel poder judicial. L’advocat de Bárcenas, Javier Gómez de Liaño, ha anunciat accions penals contra Institucions Penitenciàries per ‘una suposada vulneració del dret a la intimitat després de l’enregistrament i difusió d’un vídeo del seu client a la presó’. No ho ha fet contra ‘La Sexta’ oblidant que el tema ja ha estat resolt al seu favor pel Tribunal Constitucional. Quan la qüestió tingui força suficient per interessar a la ciutadania ha de prevaler la llibertat d’expressió sobre el dret a la intimitat. Però, com en aquest cas, l’objecte de la infracció és intranscendent, estúpid i banal prepondera el dret a l’honor enfront del d’informació o difusió pública per televisió.
El senyor Bárcenas, personalment, no em desperta cap simpatia, ans al contrari. Però des del moment que va entrar a la presó és un pres més amb els mateixos drets i obligacions que els altres. He visitat a molts interns en la majoria de presons espanyoles, i ho he passat sempre francament malament. Va ser Cervantes qui va dir, ‘por la libertad de debe y puede aventurar la vida. Por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres’. Per a mi, tots els presos són iguals i cadascun d’ells em mereix el major respecte fins al punt de defensar a sang i foc la seva honra, respecte i dignitat.
