Durant la guerra freda els espies eren, segons explica a les seves novel·les John Le Carré, un mestre indiscutible del gènere i antic agent de l’Mi2 britànic, antiherois amb aspecte d’oficinistes de tercera; vulgars, malament vestits, perdularis i, en ocasions, cornuts o sodomites. Això sí: posseïen una intel·ligència excepcional, dominaven a la perfecció més de cinc idiomes i es beneficiaven d’una memòria de computadora. Daniel Galván va ser un d’ells. Va formar part dels serveis secrets espanyols durant molts anys, prestant prioritàriament serveis a l’Iraq i a Kenitra, base d’Al-Qaeda, fins que va ser detingut en 2011 per abusar sexualment d’11 nens. En el judici, Galván va reconèixer els seus delictes, a excepció de ser un talp del CSI, per la qual cosa va ser condemnat a 30 anys de presó. Conscient que, tard o d’hora, anava a ser rescatat pels serveis espanyols d’Intel·ligència, va esperar pacientment a la presó del Marroc que arribés el dia del seu alliberament.
La seva excarceració li va venir de la mà de Juan Carlos I. Arran de l’última visita del monarca a Mohamed VI, el Centre Nacional d’Intel·ligència havia lliurat al rei d’Espanya una llista de 48 presos perquè instés l’indult de tots ells. En realitat no era més que una cortina de fum perquè sortís Galván. Els dirigents del CSI que li havien confeccionat un nou passaport, van elucubrar que amb aquesta basta estratagema el nom del pederasta quedaria diluït entre els altres agraciats, petits contrabandistes de ‘haixix’. Mohamed VI els va indultar a tots però aquesta vegada la premsa marroquina va destapar l’escàndol. ‘El pedòfil ha estat indultat a petició del servei secret espanyol‘ va publicar com a titular el periòdic ‘Lakome’. ‘Es tracta d’un acord entre el DGED (el servei secret marroquí) i el seu equivalent espanyol, el CNI.‘ A la seva arribada a Espanya, Galván va ser detingut i novament empresonat, aquesta vegada a Soto del Real. Juan Carlos I, missatger d’aquesta infàmia, hagués estat millor calladet a La Moncloa que cometent noves malapteses per aquests mons de Déu. Hagués de recordar que després de la seva última escapada cinegètica a Bostwana va demanar perdó al poble per l’error que havia comès, prometent davant els mitjans ‘que no ho tornaria a fer’.
En l’actualitat el món dels ‘talps’, espies infiltrats a les institucions per desbaratar activitats, plans o projectes de l’oponent com a agents provocadors, ha canviat radicalment. Els posaré dos exemples. Em referiré en primer lloc a Francisco Marhuenda, actualment director de ‘La Razón‘. Des de 1995 Marhuenda, que s’atribueix a si mateix els títols de doctor en dret, advocat i periodista, va ser membre destacat del Partit Popular fins al punt de ser designat diputat electe del ‘Parlament de Catalunya’. En 1996 José María Aznar el va nomenar cap del Gabinet d’Administracions públiques que presidia Rajoy i més tard director general de Relacions amb les Corts. Però el seu pas per la política no només va ser lamentable sinó que va destacar per greus escàndols de corrupció absolutament contrastats. Els subratllo el més important: en 1999 va vendre un fons documental de l’empresa ‘Estratègies, Assessorament i Comunicació SL’, de la qual era únic titular, a l’Institut públic madrileny Ramón Carande regit pel PP per 32 milions de pessetes que van sortir de la Complutense. Marhuenda, presumptament, es va quedar amb els diners realitzant una operació prohibida per la llei d’incompatibilitats ja que era encara director general.
Per evitar escàndols, Marhuenda va ser destituït encara que consecutivament, impulsat per José Manuel Lara, va ser nomenat director de ‘La Razón’ circumstància que va aprofitar el PP per promocionar-lo com a ‘talp’ a totes les tertúlies televisives hagudes i per haver-hi. La seva funció consisteix a interrompre o parlar per sobre dels tertulians quan aquests dediquen els seus arguments o discursos a criticar al PP o al govern de Rajoy. El resultat és reeixit per a ell. El televident no aconsegueix desxifrar aquell cúmul inintel·ligible de veus superposades. Quan li concedeixen la paraula a ell, manca d’arguments per defensar la seva monogràfica tesi: Bárcenas és un delinqüent, Rajoy un home honest, no s’han produït sobresous en el PP i el desassossec de la ciutadania respecte als polítics és conseqüència d’una campanya de desprestigi contra l’executiu impulsada per Pérez Rubalcaba. Per filar encara més prim, fa pocs dies, ha aparegut el nom de Marhuenda al costat del d”Intereconomía’ en els comptes filtrats del PP com a beneficiari de diners públics.
Però el major desvergonyiment dels talps del PP infiltrats en institucions de l’Estat, ha estat el nomenament de Francisco Pérez de los Cobos com a president del Tribunal Constitucional. Pérez de los Cobos milita en el PP des de fa temps immemorial i ho assessora des de 1992. Abans es trobava integrat a ‘Fuerza Nueva’ el partit ultradretà de Blas Piñar. Quan tenia 16 anys, l’actual president del TC va destrossar un exemplar de la Carta Magna a l’institut de Yecla on estudiava. Una vegada, expliquen alguns dels seus condeixebles, va citar un discurs de Piñar en classe. Va escriure un llibre d’aforismes que va titular ‘Parva memòria’ del que destaco tres: ‘No hi ha a Catalunya acte polític que es preï, sense una o diverses manifestacions d’onanisme’, ‘Sóc l’únic liberal que conec’ i ‘Els espanyols parlem el castellà a America amb actitud imperial’. A grans traços aquest és l’home designat pel PP per presidir el Tribunal de garanties.
Si Valle Inclán aixequés el cap i pogués contemplar l’Espanya borbònica actual regida per Rajoy creuria que encara es trobava en ple règim de la restauració, una entelèquia plena de corruptes de l’executiu sense pau social ni esperança alguna. Recordaria alguna de les frases que va escriure per al català que esperava ser executat a ‘Llums de bohèmia’, –‘el dia en què el poble s’aixequi contra el Govern, serà el dia de la gran justícia…’– i mantindria la certesa que aquest dia estava a punt d’arribar.
