Són molts els polítics de l’Espanya de l’últim Borbó que han anat canviant de partit per millorar o ascendir en el que consideren la seva carrera professional. Han passat de lluitar contra el sistema a pugnar per regir el sistema. Per a ells la política és un ofici com el d’administratiu, oficinista o mer pixatinters. Se serveixen d’ella en el seu propi benefici oblidant que haurien d’estar al servei del Ben comú. Per aquesta raó el món de la política es troba immers en un estat de misèria molt difícil de superar. Però el govern d’una nació no és cap farsa malgrat que existeixin farsants que la denigrin. Els cops baixos que li han clavat en la seva ànima l’han ferit de mort. Quan això ocorre deixa de ser l’escenari del teatre del món per convertir-se en un espantall de còmics.
Si la política ‘és l’art de governar un país i el conjunt d’activitats per accedir al govern‘ o, com va dir Azaña, ‘l’estadi més elevat de la cultura‘, amb Rajoy aquesta honorable disciplina mai ha existit. Els que han pretès enderrocar-lo a través de la paraula i la raó, una gran majoria, han estat declarats antisistema i eradicats de la vida pública sense judici previ. El que queda són politicastres llepaculs, una colla de hienes, grimpes i lambiscones l’única finalitat dels quals és la de romandre en el poder per preservar les seves prebendes i seguir gaudint de les gangues que els dispensa Rajoy.
Aquesta lamentable història del transfuguisme ve des de lluny. Jorge Vestrynge, que va començar militant a les files de l’extrema dreta passant a ser el número dos d”Aliança Popular’, s’ha convertit en un tertul·lià habitual dels mitjans fustigant amb les seves opinions crítiques el Govern de Rajoy. Per contra Rafael Blasco militant del FRAP, ha recalat per conveniència en les files del PP. Josep Piqué, Pilar del Castillo i Celia Villalobos -conjuntament amb Jiménez Losantos- van iniciar el seu recorregut per la política a ‘Bandera Roja’ per acabar integrant-se en la formació dels populars. I, per la seva banda, Cristina Almeida, Nicolás Santorius, Diego López Garrido i Rosa Aguilar es van convertir en trànsfugues d’IU per fitxar pel PSOE. Són solament alguns exemples per il·lustrar la hipòtesi que mantinc en aquest article sobre el transfuguisme d’Aznar que, donada la seva peculiaritat -en teoria s’ha mantingut sempre en el PP- mereix un estudi a part.
Aznar sempre va ser un paio insignificant i una mica ridícul que mai li va agradar al Rei. En realitat Juan Carlos no el podia veure ni en pintura. Ni a ell ni al seu bigotet, estil Hitler, ni al seu mig somriure de hiena, ni als seus ulls tèrbols de buidaampolles. Després el rei Borbó va saber que el petit bigotut no tenia bones puces; era sec, amb prou feines dialogava, es mostrava poc comunicatiu i romania hermètic com una caixa de cabals. Quan va guanyar les eleccions en el 2000 per majoria absoluta, Aznar embriac de poder i de supèrbia, va pronunciar una frase que va deixar tes al Rei, S’ha acabat la guerra civil! Amb ella va donar a entendre que anava a proclamar-se emperador de totes les Españas com un Napoleó qualsevol. Va ser llavors quan va canviar radicalment i va començar a recórrer el camí de la seva dictadura blanca.
El Rei Borbó, des de molt abans de la seva arribada al poder, detestava la seva pinta innoble de funcionari de tercera i el seu caràcter intransigent propi del cigró que no podia somriure perquè si ho feia la seva faç es convertia en la d’un xacal. Al Rei, Aznar li semblava graponer, maleducat, simple i, al contrari de Felipe, poc donat a floritures amb la paraula. La seva esposa Ana Botella, una dona mitjanament intel·ligent, astuta i defensora de gom a gom de la imatge del seu marit, li propalaba les seves ànsies de poder. A sobre de mals, Aznar era ‘joséantoniano‘ i d’extrema dreta. De tot el seu ideari de falangista trasnuitat, Juan Carlos solament compartia el de la ‘unitat de la pàtria’, i no la resta de les Lleis Fonamentals franquistes, que en el fons eren les que el nou president pretenia restablir. Durant la seva pubertat i primera joventut, Aznar, havia format part de les files de Falange enganxat per la mítica del seu fundador: focs de campament, camises blaves, estels de l’alba, justícia social, muntanyes nevades, versos sota els estels, camarades i una sèrie de parafernàlies i paraules buides que mai es van concretar en res.
Aznar, imbuït de la supèrbia que se li va ficar en el cos quan va aconseguir el poder, no es va privar mai de dedicar a Juan Carlos desvergonyiments en públic, el que va originar, en més d’una ocasió, que el Monarca li repliqués davant tercers. Una vegada li va dedicar aquestes paraules: ‘Però que curt, que curt és aquest home!’. Aznar mai va compartir alguns dels comportaments del cap de l’Estat i ‘molt menys aquesta alegria desbordant del Monarca, que en ocasions li va semblar frívola i populista, absolutament fora de to‘. Quan Aznar es va assabentar que el Rei confabulava amb Felipe González i amb altres personatges del seu entorn -Prado i Colón de Carvajal, Mario Conde, de la Rosa, els Albertos, Jesús de Polanco i altres financers i empresaris- va prendre precaucions. Va treure informació de primera mà sobre la seva vida i miracles que va desglossar en dues grans seqüències del seu entorn: la integrada pels temes relatius a assumptes econòmics, els de la butxaca, i els referents als seus aventures amoroses.
Aznar, antimonàrquic per naturalesa, en desacord amb la democràcia com a bon falangista i contrari a la constitució per convenciment, va acudir el passat 12 d’octubre per primera vegada en 9 anys a la recepció real que el príncep Felipe va donar en el Palau Reial, ‘per defensar la democràcia i la Monarquia‘. Les seves paraules als mitjans van ser terminants: ‘La meva presència en aquest acte obeeix a un objectiu concret, va dir l’ex president: defensar la democràcia espanyola, la unitat nacional i el sistema monàrquic constitucional en uns moments en què, al meu entendre, Espanya travessa una situació d’extrema gravetat‘. És a dir, Aznar es va convertir en un trànsfuga del seu propi partit sense sortir d’ell, un fet insòlit encara que coherent amb la història del PP.
Efectivament, quan el PP va aconseguir el poder, va fonamentar la seva política a captar la militància de tots els sectors de la dreta sense excepció -centre, exfalangistes, tradicionalistes, ‘guerrillers de Crist Rei’, caps rapats, monàrquics, anti-juancarlistes, requetés, etcètera- que Aznar va tenir l’habilitat d’aglutinar en el si de la seva gran família. Va posar, d’una part, una banderola d’enganxall oberta a tots els facciosos del vell règim que romanien amagats per temor a la nova policia socialdemòcrata, perquè poguessin tenir un pare i una casa com Déu mana i, d’una altra, va capitalitzar al seu favor els molts desaforaments comesos pel ‘felipisme’. La premsa amiga va col·laborar amb ell evidenciant a la ciutadania els escàndols de corrupció del PSOE (Gal, fons reservats, Roldan, Vera, Corcuera… i els germans de Guerra) pel que a Aznar li va estar relativament fàcil convertir-se en el líder somiat pels espanyols i accedir al poder. La interessada col·laboració dels mitjans conservadors va contribuir eficaçment al fet que els socialistes perdessin les eleccions.
A diferència de Grècia, França, Alemanya i altres països de l’Europa democràtica, a Espanya solament existeix un gran partit de dretes amb seu parlamentària. Resulta impossible traslladar a aquesta nació la pugna que existeix a França entre la dreta civilitzada, la UMP de Nicolas Sarcozy, i el Front Nacional, l’extrema dreta de Marine Le Pen. Aquí, com és sabut, tots s’aglutinen sota el mantell protector del PP. Però anem al gra i plantegem la pregunta del milió: Quina va estar la causa de la conversió d’Aznar al centre dreta? Permetin-me que em citi a mi mateix. En el meu llibre ‘El circ de la política’ (‘La flor del vent’, 2008) ja escrivia:
“A la fi de maig de 2008, vaig augurar la tornada d’Aznar com a candidat del PP a les eleccions generals de 2012 amb l’excusa d’evitar un cisma que pogués perjudicar al partit conservador i afavorir de nou al PSOE. Es tractava d’un mer joc de política ficció basat en la lògica. L’antic president dels populars ‘va mostrar el seu disgust per l’ocorregut i va dir estar molt dolgut amb Rajoy’ oblidant que va ser ell qui l’havia designat a dit com el seu successor. La Vanguardia’, en la seva edició del 23 de maig d’aquell any va publicar en primera pagina el següent titular: ‘Aznar abrigalla als crítics i censura el gir de Rajoy’. De nou, la funérea ombra d’Aznar es perfila en l’horitzó com un renovat salvador de la pàtria mentre els seus preparen la seva tornada triomfal. I si no, al temps”. L’ombra d’Aznar és allargada i es perfila com la d’un enorme xiprer amenaçador i tèrbola. Si el poble no ho remeia el PP pot reaparèixer al Govern, un presagi malèfic i tenebrós per a la democràcia i la llibertat.
