Una notícia patètica amb prou feines divulgada pels diaris autòctons va ser ràpidament contestada pels mandataris més conservadors de Catalunya i de l’Estat central. El titular, encara que molt simple, era revelador: ‘prop de 50.000 nens catalans sofreixen privacions alimentàries fruit de la pobresa de les seves famílies’, el que parlant clar significava, que prop de 50.000 nens del nostre país -calculats oficialment- passaven gana i 750 sofrien desnutrició. Va ser Rafael Ribó, Sindic de Greuges, qui ho va revelar als mitjans dilluns passat a la llum d’una investigació d’ofici, que va promoure per analitzar específicament el problema de la fam infantil a Catalunya.
La resposta d’Artur Mas va ser immediata. El President va afirmar que cap nen passava gana al nostre país encara que ‘va admetre l’existència d’alguns casos de malnutrició que s’havien de combatre’, va dir, com si es tractés de quatre adveniments excepcionals, o com si la malnutrició no fos una conseqüència de passar gana. Vaig buscar en el diccionari de l’Acadèmia i, segons ell, gana té dos significats, ‘gana i necessitat de menjar’ i ‘escassetat d’aliments bàsics que causa carestia i misèria generalitzada’.
El problema dels polítics és que no veuen més enllà dels seus nassos o, si ho prefereixen, ignoren el que no volen veure. No n’hi ha prou amb recórrer el Passeig de Gracia, les Rambles o la Sagrada Família, avingudes repletes de turistes aliens a la nostra inestabilitat actual per fer desaparèixer de les seves ments retorçades la mala consciència. A aquests forasters desconeguts, molts d’ells provinents dels grans transatlàntics que fan escala a Barcelona, ni els preocupa la crisi que travessa la nostre terra natal, ni la sobirania de Gibraltar, ni molt menys la independència de Catalunya. L’única cosa que els interessa, com a màxim, és trobar al més aviat possible la Sagrada Família, la Pedrera, el museu del Barça i poques coses més. Si el President s’endinsés alguna vegada per Ciutat Meridiana o per altres barris marginats de la ciutat comtal, observaria com molts ciutadans recullen restos d’aliments en els abocadors d’escombraries i com uns altres, homes i dones sense sostre de totes les edats, malviuen als carrers.
Rafael Hernando, portaveu adjunt del PP, va deixar anar una sèrie d’absurdes bajanades per televisió que es va veure obligat a rectificar. Va tenir la desvergonyiment de culpar els pares de la desnutrició infantil i de manifestar que li semblava repugnant que s’utilitzés als nens per fer demagògia. Per a la dreta representada per CiU, Ciutadans i PP, qualsevol acte reivindicatiu és un exercici de captació de vots mitjançant l’engany. Vaig recordar un viatge a Nova York en el qual vaig coincidir amb Harry Belafonte. Per a ell, l’enemic de la humanitat era el capitalisme rapinyador i, per contrast, la gana. El més perillós i greu que li ha succeït a la civilització, em va dir sense cap besllum demagògic en les seves paraules, és que s’hagin repartit els diners entre uns pocs: els que, precisament, volen ignorar l’existència de la gana al món per instaurar un capitalisme sense fre que ens porti a la vora del IV Reich.
En aquella ocasió vaig pensar en Àfrica, on milions de persones passaven gana a conseqüència de la sequera i de l’augment desproporcionat del preu dels aliments. A Somàlia, Kenya i Etiòpia, especialment, s’havia viscut la pitjor de les crisis alimentoses dels nostres dies. Vaig reflexionar una vegada més sobre la falta d’igualtat, en la desproporció entre els rics i els pobres denunciada per Belafonte. Sumant les fortunes dels cent multimilionaris principals del planeta -em refereixo als de llavors-, la suma dels quals ascendia a 2 bilions de dòlars, s’eradicaria la gana al món sencer a raó de 44 mil milions de dòlars a l’any. Per aquell temps no em vaig figurar que, alguns anys més tard, la fam arribaria a Catalunya, la nació que amb els seus impostos solucionava els problemes econòmics d’algunes regions de l’Estat espanyol, i que la solidaritat d’institucions i persones -no de l’Estat ni de la Generalitat- esmorteiria en part aquella necessitat bàsica amb donatius, voluntariat i obrint col·legis a l’estiu perquè els nens demanessin menjar.
Aquesta situació és una altra conseqüència de les desastroses polítiques econòmiques de Mas-Rajoy. Llegeixo una cita del premi Nóbel d’Economia, Manfred Max-Neef. ‘Amb els diners que s’han emprat per salvar als bancs de la crisi financera durant 600 anys no hi hauria gana al món’. Per una vegada en l’època contemporània Espanya i Catalunya es troben en fallida. Els seus governants semblen ignorar l’extrema situació en què es troba el poble espanyol amb més de sis milions d’aturats dels quals, almenys dos, manquen d’ingressos per mantenir a les seves famílies. Les retallades, els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) es prodiguen, igual que el tancament de les moltes empreses incapaces de continuar el seu procés productiu, amb les seqüeles que això implica pels més febles del món del treball. No obstant això, els polítics responsables de la massacre, en comptes de solucionar el problema de la gana, o bé s’amaguen darrere d’una televisió de plasma o neguen l’evidència com ha fet el nostre President.
Segons El País un nen de sis anys va fer la següent declaració: ‘M’agraden les colònies per jugar, banyar-me a la piscina i menjar‘. El significat és escruixidor. Catalunya s’ha convertit en un país bananer on els seus habitants reivindiquen poder menjar, un dret primordial dins de les garanties individuals que ha de prevaler sobre l’educació, la sanitat i la cultura.
