Cap dels 1.661 corruptes que actualment estan sent investigats per 800 jutges espanyols es podrirà a la presó. Com a màxim romandran en ella com a presos preventius durant períodes de curta durada si així ho preceptua el jutge instructor. Als magistrats que instrueixen els casos de polítics corruptes, banquers depravats o xoriços de coll blanc en general, se’ls crida ‘jutges estrella’ quan en realitat haguessin de qualificar-se com a ‘víctimes propiciatòries del sistema’. A la primera oportunitat a instàncies del Ministre de Justícia, el Consell General del Poder Judicial els imposa sancions que el Tribunal Suprem ratifica per eradicar-los de les seves funcions. En altres ocasions és el propi ministeri fiscal qui formula contra ells, com en el cas del jutge Elpidio Silva, querelles criminals per prevaricació, retard maliciós en l’administració de Justícia o contra la llibertat individual per haver empresonat preventivament a banquers com Miguel Blesa. Al jutge Garzón se’l va apartar de les seves tasques judicials per causes alienes al fets denunciats pel sindicat feixista ‘Mans netes’ erigit en justicier de la moralitat, l’ordre i la pau social.
Admiro el valor i la constància de José Castro, jutge instructor nº 3 de Mallorca, a qui l’executiu li impedeix amb les seves espúries maniobres citar a declarar com imputada a la senyora d’Urdangarín, la infanta Cristina de Borbó. Castro va instruir el ‘cas Jaume Matas’, condemnat en instància a 6 anys de presó que el Tribunal Suprem ha reduït recentment a 9 mesos de presó, pena que no complirà al no sobrepassar els dos anys de condemna. Em meravella que Pablo Ruz, jutge no titular del Jutjat Central nº 5 de l’Audiència Nacional, segueixi investigant el ‘cas Gürtel’, amb passos lents, però inequívocs, enfrontant-se obertament a l’Executiu de Rajoy en un intent d’acreditar la veracitat del contingut dels papers de Bárcenas. Em sorprèn la dedicació i constància de Mercedes Alaya, la titular del Jutjat nº 6 de Sevilla, que fins avui tramita el cas dels EROS fraudulents d’Andalusia, encara que segons algunes fonts no confirmades ha estat substituïda recentment pel jutge Enrique Iván Escala. Queden molt poques ‘víctimes propiciatòries’: Fernando Andreu, Javier Gómez Bermúdez, Mari Paz Benito, Santiago Pedráz, Teresa Palacios, o Ismael Moreno.
Els jutges saben que la justícia no és independent. Els que administren la justícia han arribat a la conclusió que, en la pràctica, no existeix la divisió fonamental entre els tres poders -legislatiu, executiu i judicial-, peces angulars de tot règim de garanties, la qual cosa significa que depenen dels que manen. S’han adonat que manquen de poder, és a dir de capacitat de decidir. Encara així 800 jutges espanyols investiguen la vida i miracles de 1.661 polítics corruptes. Ho fan perquè els ha correspost la instrucció per raons de competència territorial o de jurisdicció. El prestigiós rotatiu ‘The New York Times’, ha denunciat en portada aquesta situació. El contingut de l’article pren com a referència el procés de la exalcaldessa de La Muela, Mª Victoria Pinilla, la instrucció del cas Urdangarín, la causa de l’aeroport sense avions de Carlos Fabra i els famosos sobresous que Rajoy i altres membres del seu govern ‘rebien per sota de la taula’.
Però mentre el Regne d’Espanya sigui, com és en la pràctica, un estat bipartidista cap polític expiarà els seus escabrosos delictes a la presó. El sistema per perdonar als corruptes té diverses seqüències. La dilació de les instruccions és la primera. Quan les causes arriben a ‘judici oral’ els delictes ja han prescrit. Però si el pas del temps no els ha condonat i són condemnats, el Govern els indulta com ha vingut succeint fins ara. Fa un parell de dies el periodista Melchor Miralles va desvetllar al programa ‘Et vas a assabentar’ de ‘La Cuatro’, l’existència d’un pacte entre els dos grans partits que lideren el rumb de la política espanyola, el PP, el PSOE i la CEOE. Un pacte canalla que em va fer tremolar. Pretenen que totes les causes obertes contra polítics corruptes es tanquin abans del 15 de novembre de 2015, a fi que el Rei, en commemoració dels 40 anys de la seva coronació, decreti un ‘indult general’. Aquesta és una de les raons per les quals cal promoure des d’abaix un nou procés constituent, generar unes eleccions generals, triar una assemblea parlamentària popular que redacti una nova Constitució i posar a referèndum el manteniment de la monarquia o la reinstauració de la República. Cal eradicar la falsa democràcia actual que es materialitza en un sistema pervers i discriminatori pels febles enfront dels poderosos.
