Ho vaig predir en aquestes mateixes pàgines fa poc més d’un mes. Els propers jutges que anaven a ser liquidats pel Sistema, vaig dir llavors, eren José Castro, instructor del cas Urdargarin, i Mercedes Alaya, la jutgessa que tramita els EROS fraudulents d’Andalusia. Manifestava en aquell article que admirava el valor i la constància de José Castro, a qui l’executiu li impedia amb espúries maniobres citar a declarar com imputada a la infanta Cristina de Borbó. I pel que fa a la magistrada de Sevilla, vaig escriure que em sorprenia la seva dedicació i la seva obstinació a arribar fins al final dels secrets d’aquella gran estafa. Citava casos anteriors de jutges com Garzón o Elpidio Silva, que van intentar instruir amb independència casos de polítics corruptes, banquers depravats o xoriços de coll blanc sense aconseguir que fossin condemnats per les Audiències respectives i als quals vaig qualificar de víctimes propiciatòries del Sistema.
En la mateixa crònica vaig aclarir que de vegades era el propi Consell General del Poder Judicial qui els imposava fortes sancions que el Suprem confirmava per suspendre’ls de les seves funcions, i que en unes altres era el Ministeri Fiscal el que es querellava contra ells per prevaricació. Les causes? Empresonar preventivament a banquers com Miguel Blesa o intentar inculpar a un de la llista dels intocables.
No són casos aïllats. El sistema protegeix als seus corruptes siguin del color que siguin, un principi que demostra l’existència d’un ‘estira i arronsa’ que no va aconseguir trencar Maragall en el Parlament de Catalunya quan va denunciar CiU i el seu famós tres per cent. Constitueix també -i això és més important- una prova irrefutable de la dependència de la justícia davant de l’executiu. Al sistema li interessa com un tresor que aquesta subordinació -la que permet als corruptes caminar pels seus propis furs en un país autocràtic, els governants del qual qualifiquen de democràtic- romangui inviolable gràcies a la majoria absoluta del PP. Malgrat que el més greu és que la seva única alternativa de solució, ara com ara, sigui encara il·lusòria. Perquè existeixi una democràcia autèntica és del tot necessari que es produeixi un canvi del sistema de funcionalitat de la justícia, una profunda reforma basada en la independència radical dels jutges, en la unificació de criteris d’actuació mitjançant la reforma de la Constitució i en la promulgació d’una llei que la desenvolupi.
Per això cal que la magistratura no depengui de partits, ni de sindicats, ni de les associacions professionals com les ara existents. Totes han de desaparèixer. S’imposa una reforma de les estructures del CGPJ (a mil anys llum de la qual proposa Gallardón) que hauria d’anar acompanyada amb el canvi de mentalitat dels seus membres, una ambició gairebé impossible. No obstant això, com aquesta reforma mai serà del grat dels Rajoys o Aznares de torn -al Parlament i en la vida, aquests personatges no solament representen a la dreta més contumaç, sinó que defensen a sang i foc l’immobilisme rapinaire dels feixismes-, no es realitzarà mentre romanguin en el poder. Per aferrar-se a la seva poltrona anhelen que el sistema judicial continuï sent tan xacrós i asmàtic com és ara i pugnen perquè els seus membres segueixin depenent d’ells.
Dels 900 jutges i magistrats de tot l’Estat que investiguen als 1.661 polítics corruptes fins ara inculpats queden escasses víctimes propiciatòries: Pablo Ruz, que segueix investigant el ‘cas Gürtel’ amb passos lents encara que inequívocs enfrontant-se a l’executiu de Rajoy per acreditar la veracitat dels papers de Bárcenas, i alguns pocs més com Fernando Andreu, Javier Gómez Bermúdez, Josep María Pijoan, Mari Paz Benito, Santiago Pedráz, Teresa Palacios o Ismael Moreno. Els altres, per prudència o por, anteposen la lentitud i la rutina a l’eficàcia per tal de viure tranquils.
Per posar en pràctica el vassallatge dels jutges als polítics s’utilitzen molts mitjans. El pitjor de tots és l’actuació antinatural dels fiscals quan recorren decisions judicials en perjudici de les parts acusadores o formulen denúncies per prevaricació contra els togats. Aquesta nova corruptela que es va iniciar contra un acte del jutge Castro citant a declarar com a imputada a la filla del Rei, va prosseguir amb una querella per prevaricació contra el seu col·lega Silva per haver ordenat la presó preventiva del superbanquer Miguel Blesa i una altra resolució motivada que declarava imputats a Chaves i Griñan dictada per la jutge Alaya. A tot això hem d’afegir un suplicatori del Fiscal de Palma al Tribunal Superior d’aquella comunitat demanant que la causa coneguda com a ‘cas Noos’ passés a la competència del més alt tribunal valencià. L’excusa processal és l’imminent processament dels aforats Francisco Camps i Rita Barberá encara que el motiu real és entorpir la investigació de la infanta Cristina d’un delicte continuat de frau fiscal que està duent a terme el jutge Castro i traspassar la controvèrsia a una Sala molt més benigna.
L’últim mètode per desprestigiar-lo i aconseguir que la superioritat l’apartés de la instrucció del sumari, ha franquejat la frontera de l’espantall. Una vegada més la misèria del poble espanyol, la gran misèria moral, torna a aparèixer, aquesta vegada a la illa de la calma, amb la seva xarona i ridícula sensibilitat per combatre la lluita contra la corrupció. El diari monàrquic ABC va publicar en primera pàgina una sèrie de fotografies del jutge assegut en una terrassa a plena llum i a pit descobert amb Virginia López, una de les advocades de l’acusació, un fet normal entre togats. Les instantànies van ser preses per un misteriós personatge -llegeixi’s CSID, Casa Real, Urdangarin, PP, o l’espavilat de torn- a sou dels creatius de la campanya. Amb anterioritat a la publicació de les fotos a l’ABC, li havien punxat les rodes del cotxe, posat silicona en el pany i col·locat excrements al portal de la seva casa. El fiscal Pedro Horrach, també havia estat víctima d’amenaces per mitjà d’anònims dirigits contra ell i la seva dona. El CSPJ ha pres cartes en l’assumpte, aquesta vegada a favor de la independència de la justícia i ha ordenat al ministre de l’Interior investigar els fets.
Voldria abandonar a la cuneta una Espanya que, com va revelar Valle Inclán en el seu moment, no és més que una deformació grotesca de la civilització europea… Són paraules de l’inventor de l’espantall, un invent que va atribuir a Goya, i que va definir així: “els herois clàssics reflectits en els miralls còncaus descobreixen l’Espantall, el sentit tràgic de la vida espanyola que solament pot donar-se amb una estètica sistemàticament deformada. Les imatges més belles en un mirall còncau es tornen absurdes”. Pot ser sigui aquesta una de les raons per les quals el poble català vol abandonar aquesta Espanya de xaranga o pandereta devota de Frascuelo i de María, per ser independent i viure en llibertat.
