A l’Espanya de l’últim Borbó mai va haver-hi democràcia. Prova d’això és que no va existir de cap manera la separació de poders i, conseqüentment, es va anar reinstaurant a poc a poc la censura. En l’actualitat la premsa i més concretament el periodista ha perdut autonomia, el que xoca amb la seva pròpia essència perquè el ‘quart poder’ solament pot funcionar quan tots dos són absolutament independents. Cap mitjà hagués d’estar a l’arbitri del Govern o al servei del capital doncs tots els redactors i cronistes han de ser lliures, autònoms i independents. Solament així la premsa pot realitzar la seva autèntica i principal funció, denunciar les violacions dels drets fonamentals que es produeixin. Just a l’inrevés del que va ocórrer durant la dictadura en la qual els manaires del Ministeri d’Informació i Turisme aplicaven la censura prèvia a tota activitat cultural, i prohibien la difusió dels documentals o noticiaris cinematogràfics privats perquè no competissin amb el NO-DO, l’únic informatiu llavors autoritzat, produït pel propi sistema. Ara l’executiu de Rajoy vol convertir la tele en una empresa periodística unipersonal al servei de l’Estat.
A mesura que va anar avançant la mal anomenada democràcia, es va anar produint una pèrdua de l’eficàcia i contingut del ‘quart poder’ perquè, encara no existint una censura oficial en l’estat espanyol -la Constitució la va abolir- el sistema va anar integrant noves formes de ratllar i reprovar. La repulsa governamental a periòdics, llibres o pel·lícules, va adquirir nous perfils i noves tècniques. Cada editorial estava en mans de determinats interessos econòmics, publicitaris, ideològics que limitaven o coartaven la llibertat dels seus informadors i columnistes, i la premsa que es proclamava a si mateixa ‘independent’ deixava de percebre subvencions. Aquestes consideracions vénen al cas per algunes ressenyes aparegudes en els mitjans que poden resumir-se en un sol titular: ‘El Govern de Rajoy amenaça a La Sexta per la seva ‘abusiva’ hostilitat’.
El procediment encara que en aparença sembli rebuscat és molt simple. L’executiu del PP es recolza en l’acord que el Tribunal Suprem va declarar nul durant el mandat de Rodríguez Zapatero mitjançant el qual, el Govern, havia concedit quatre canals de TV a les principals empreses comercials del país. A això hem d’afegir els obstacles que va posar la Comissió Nacional de la Competència per impedir la fusió d”Antena tres’ amb ‘La Sexta’, un enllaç sorprenent aplaudit per Rajoy. (Ho qualifico de sorprenent per unificar una cadena de dretes, ‘Antena tres’, i una altra radicalment oposada com és ‘La Sexta’). Però la pretensió de l’executiu no era una altra que silenciar o com a poc esmorteir les opinions -per a molts, antisistema- de grans professionals com ‘El gran Wyoming’, Jordi Évole, Antonio García Ferreres, Mamen Mendizábal, Iñaki López o Ana Pastor. Actualment José Manuel Soria, ministre d’Indústria, està negociant la retirada dels programes més radicals contra el PP amb els grups més potents, els més destacats com a líders d’audiència: ‘Antena tres’ i ‘La Sexta’ d’una banda i ‘Telecinco i Cuatro’ d’una altra.
Els resultats d’aquesta nova censura per part del Govern no es van fer esperar. Va caure ‘El gran debate’, el programa conduït per Jordi González a ‘Telecinco’ i es van atenuar les actuacions de Jordi Evole a ‘La Sexta’. Tota aquesta ignominiosa i secreta actuació de l’executiu em va recordar el preàmbul de la llei de premsa de Serrano Suñer, el cuñadísimo del dictador: ‘No pot perdurar un sistema que consenteixi l’existència d’un ‘quart poder. No pot admetre’s que el periodisme continuï vivint al marge de l’Estat. No poden tolerar-se majors mals provinents de les llibertats democràtiques. No ha d’existir la llibertat de premsa: les empreses periodístiques han d’estar sempre al servei de l’interès de l’Estat mitjançant l’existència d’organitzacions al seu servei. No poden propagar-se els danys d’una premsa sectària i antinatural contrària a l’empresa de retornar a Espanya el seu rang de Nació unida, gran i lliure’.
Per a Franco, la llibertat de premsa de la República era un seriós inconvenient per governar. Va anhelar sempre controlar l’incontrolable, l’opinió popular. Havia d’ocultar tot allò que impedís l’exaltació del seu règim i com un dels seus majors enemics era la llibertat de premsa, va implantar una censura rígida, pétrea, tenaç i descerebrada per desinformar als seus súbdits i enaltir als polítics del Moviment. Va arribar a cremar llibres d’idees marxistes, liberals, separatistes o simplement novel·les de caire obert o llibertí. D’aquesta forma, el Cabdill preservava al poble d’informacions non gratas per al sistema i li salvaguardava així mateix del pecat mortal. Ara Rajoy i els seus ministres d’opereta practiquen la mateixa activitat des que l’affaire Bárcenas va posar en evidència el dany que podien infringir-los televisions i diaris que consideraven neutralitzats.
Els primers besllums d’una censura ‘light’ es van practicar mitjançant l’aparició de talps imposats pel PP a les tertúlies radiofòniques i televisives. El millor exemple és Paco Maruhenda, director de ‘La Razón’, la missió principal del qual és la d’interrompre o parlar per sobre dels tertulians quan aquests exposen arguments en contra del PP o del Govern i, d’aquesta manera, impedir la seva audició. Una altra de les formes més corrents de censura consisteix en una simple trucada telefònica. El buròcrata en qüestió indica al periodista que “el teu article va en contra de la ‘política editorial’ o que, durant uns mesos, per necessitats del servei, no vas a sortir per televisió“. Simplement s’abstenen de cridar-lo. La política editorial és una expressió semàntica de la paraula ‘censura’. És una maldestra i hipòcrita manera d’expressar que l’article és massa agressiu o que no interessa que es critiqui a determinats polítics, encara que la majoria de les vegades la causa va molt més allà. Però la paraula “censura” no pot pronunciar-se en cap mitjà de comunicació. Oficialment no existeix.
No obstant això el periodisme és, igual que el teatre o la direcció de pel·lícules ‘d’autor’, una professió difícil pel seu caràcter bivalent de reflexió i acció. Convertir el seu exercici en una burocràcia és tan absurd com constituir un sindicat d’estranys de la ploma o de famosets de la televisió. Amb el poder absolut recuperat pel rei Borbó va arribar la ‘interdicció o mort civil’, una nova forma de censura molt més subtil, més cruel, més hipòcrita i més arbitrària que la franquista; una pràctica totalitària aliena per complet a tots els esquemes i principis que sostenen i il·lustren els Estats democràtics, per deixar als periodistes díscols fora de combat. La practiquen polítics, de vegades d’esquerres, que neguen el pa i la sal als periodistes insurrectes prohibint la seva aparició en els mitjans controlats per aquests pròcers de la ignomínia, en els quals fins llavors havien col·laborat, o escriure en els periòdics.
La més recent i espúria forma de censura del sistema ha estat la utilització de la justícia en contra d’un jutge. El sindicat ultradretà ‘Manos Limpias’ ha denunciat a l’Audiència de Barcelona a Santiago Vidal, magistrat d’una de les seves seccions, ‘per haver comès una falta molt greu en explicar els passos que Catalunya ha de seguir per ser reconeguda per Estat’. Si repassen l’entrevista observaran que, Vidal, de cap manera va pronunciar un discurs baladí ni molt menys contestatari. El jutge es va referir a la jurisprudència internacional sobre diversos processos d’independència manifestant, en síntesi, que ‘la legalitat es pot canviar mentre que la legitimitat roman sempre igual’. No obstant això ‘Manos Limpias’ i, per tant, Rajoy, consideren que el magistrat va infringir l’article 536 de la Constitució que es refereix al ‘incompliment del deure de fidelitat a la Constitució en l’exercici de l’opinió pública’ com si la Carta Magna fos inamovible i no es pogués modificar.
S’aveïnen temps dolents, potser pitjors dels quals em va tocar viure durant la dictadura, per això llanço un missatge d’esperança als joves cantautors, periodistes, cineastes o dramaturgs que puguin ser víctimes de la censura. La paraula és un arma implacable per lluitar contra les injustícies socials, les lleis injustes, la desigualtat, l’estupidesa, els feixismes, les guerres i la ignorància. Cal, això si, carregar-la amb dinamita. La literatura, la premsa, el teatre i el cinema han de defensar la veritat, la felicitat i la vida, i combatre, l’adulació, la censura i la mentida. Han de fer-ho propugnant abans de res una defensa a ultrança de la llibertat, l’única llei que solament pot ser derogada per una llibertat major.
