Víctimes o botxins! That is the question

La racional, justa i reparadora decisió del Tribunal d’Estrasburg declarant nul·la la ‘doctrina Parot’ ha ferit la sensibilitat popular. La justícia, en llenguatge de Cervantes, ha d’utilitzar el sentit comú, sense conceptes foscos ni intricats. La funció dels més alts tribunals és vetllar per l’aplicació de la llei, en justícia, evitant falses i viperinas interpretacions. Per això si la norma implantada pel legislador és absurda, la seva aplicació serà absurda i si es vulnera quan la llei és rigorosa com en aquest cas -encara que nociva para determinades finalitats i interessos polítics- la seva rectificació és obligada. De vegades penso que justícia i democràcia són conceptes antagònics. Si retornés el Tribunal del Sant Ofici de la Santa inquisició, com volen la majoria de les ‘víctimes del terrorisme’, amb els seus processos secrets, els seus pactes de silenci i els seus jutges sense rostre, el poble desconeixeria els secrets de la dignitat perduda del poder judicial.

 

La Constitució espanyola ho estableix amb summa claredat. Les lleis no poden aplicar-se retroactivament. Les penes no poden imposar-se sobre la base d’uns principis no vigents en el moment de cometre’s els delictes. Però diferents Governs de l’Estat espanyol es van passar per alt aquest principi fonamental obligant als seus lacais-membres dels tribunals, suprem i constitucional, a motivar l’injustificable. Va ser el 2004 quan van canviar les regles. Ho van fer mitjançant sentències per apaivagar a les víctimes, apinyades en diverses associacions properes al PP per, d’aquesta forma, beneficiar-se de les indemnitzacions i altres prebendes que paga el poble i que els garanteixen diverses lleis. La Sentència de la Gran Sala d’Estrasburg declara pel que fa a Inés del Rio, la primera ex etarra posada en llibertat que: ‘…la modificació de la seva jurisprudència (es refereix al TS espanyol) suposaria ajornar en gairebé 9 anys la seva posada en llibertat. La demandant ha superat una pena de presó que, segons el sistema jurídic en vigor en el moment de la seva condemna, ja té complerta. Per tant: les autoritats espanyoles han de posar-la en llibertat en el termini més breu possible.’

 

No obstant això, la mala informació donada pels mitjans més propers a la dreta recalcitrant del PP i la manifestació del passat diumenge a Madrid denota l’huracà d’afliccions, no d’opinions, d’una gran majoria de ciutadans creat per un enfilall de mentides, mitges veritats, demagògies en comptes de fets, insults, odi i mites perifèrics…Inés del Rio va ser jutjada i condemnada segons el Codi penal vigent en el moment en què va cometre els seus crims. Ha sortit de la presó després de 26 anys de captivitat, ‘el major mal que pot esdevenir als homes’ segons Cervantes, per la qual cosa es troba en pau amb la societat. No obstant això, tal com va apuntar Ramón Lobo en un article revelador publicat en ‘Infolibre.es’, els que no es troben en aquesta posició són les seves víctimes per els qui no hi ha reparació possible’. No cal parlar d’immunitat.

 

Els 9.522 associats a les ‘víctimes del terrorisme’, estan convençuts que els seus màrtirs els pertanyen. Han passat de ser testimoniatge viu d’uns lamentables successos en botxins constants i implacables dels autors dels delictes que, per a ells, no tenen reparació. Perquè, si el Tribunal d’Estrasburg hagués considerat lícita la ‘doctrina Parot’, en finalitzar els etarres les seves condemnes les víctimes haurien exigit al Govern noves rehabilitacions -cadena perpètua, pena de mort…- per calmar el seu odi desmesurat fomentat per alguns mitjans i la ignorància d’alguns. D’una altra part, moltes víctimes han de pensar que si els causants d’aquells mals menyspreables surten en llibertat de les seves masmorres, perdrien les subvencions estatals, els avantatges econòmics i les prerrogatives populars. Aquesta és la principal raó per la qual s’han convertit en màrtirs turmentats permanents, en penitents d’una interminable processó de divendres sant i en soferts militants de la dreta més atroç.

 

No obstant això, a l’Espanya de la democràcia existeixen altres víctimes. Em refereixo als milions de familiars de morts del genocidi franquista, d’aquell funest esclat de les forces feixistes, clericals i aristocràtiques unides amb l’exèrcit rebel per destruir el govern republicà de Madrid. Franco i la resta de generals rebels havien contret el compromís amb els partits totalitaris de la dreta més recalcitrant de tota Espanya d’utilitzar l’Exèrcit per eradicar el poder popular. Ho van aconseguir però després d’un genocidi feroç que va durar dos anys, ‘que va portar el dol a més d’un milió de llars i va destruir béns immemorials’. En paraules de Paul Preston, ‘els Regulars i la Legió mutilaven als ferits, els tallaven les orelles, el nas, els òrgans sexuals i fins i tot els decapitaven. Aquestes pràctiques, en harmonia amb les matances de presoners i la violació sistemàtica de les dones, van ser permeses a Espanya pels oficials revoltats com abans ho havien estat al Marroc per Franco i altres comandaments militars’.

 

Doncs bé. Aquest milió de familiars d’aquestes víctimes que es manté en actiu al llarg de tot el país no ha percebut ni un sol cèntim de les arques de l’Estat com a indemnitzacions compensatòries. Tampoc s’ha beneficiat de cap altra ajuda per recuperar els cadàvers dels seus ancestres enterrats en fosses comunes o en les cunetes de carreteres secundàries. L’executiu de Rajoy argumenta que el que va passar durant la Guerra Civil i mentre Franco va regir les destinacions dels seus súbdits ‘és una ferida que no s’ha de reobrir’. Al Govern espanyol tampoc li interessa recuperar les 130.000 persones desaparegudes forçoses malgrat que la pèrdua de totes elles està documentada fefaentment. La veritat és molt simple: unes, les d’ETA, són de dretes i les altres, les de Franco i els seus sequaços, són d’esquerres.

 

La manifestació del diumenge que sota el lema ‘Justícia: per a un final amb vencedors i vençuts’ va recórrer el diumenge els carrers de Madrid no va ser un jubileu de les víctimes d’ETA. La van integrar cent mil botxins fidels al genocidi franquista, els fills dels quals havien aconseguit el poder matant a més d’un milió d’éssers humans. Eren els vencedors de la contesa civil convertits ara en explotadors dels vençuts. Els que van desfilar per Madrid no van ser les víctimes dels quals van defensar la República, un règim democràtic legalment establert que Franco i les seves tropes rebels van enderrocar a trets, sinó els altres. Encara el PP manté, a empentes i rodolons, un poder fàctic apuntalat pels feixismes: la banca, l’oligarquia, l’Exèrcit, els interessos plutocràtics, l’Església i els mitjans de comunicació del règim.

 

La manifestació va acreditar, una vegada més, la divisió del poble entre víctimes i botxins. Perquè per al partit del Govern els màrtirs del franquisme no existeixen. Continuen sent invisibles.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides