Per moments, el Camp Nou va semblar un estadi amb trets distintius veritablement curiosos al voltant del matx amistós contra el Manchester City a benefici de la investigació contra l’ELA per iniciativa de Juan Carlos Unzué, l’exfutbolista i exentrenador blaugrana víctima d’una malaltia cruel i implacable, degenerativa, que ja li ha causat importants estralls físics. Unzué, exemple d’entusiasme i de vitalitat, és tan plenament conscient del seu fatal diagnòstic i del seu pitjor destí, inevitable avui dia, com de la necessitat de contribuir a evitar que en un futur milers de persones més, com ell mateix i la seva família, hagin de passar per un tràngol de patiment tan inhumà. Va ser ell i ningú més l’aglutinador, convocant i organitzador d’un partit espectacular, digne d’una final de Champions, com el disputat a l’estadi blaugrana amb Guardiola i Xavi a les banquetes i algunes de les grans figures del futbol mundial.
La resposta social va estar a l’altura, amb més de 90.000 espectadors que van passar per taquilla, pocs socis segurament i sí una majoria de barcelonistes sense carnet, d’aquells sorollosos, entregats, arribats de tot arreu del món en una setmana d’agost en què encara s’estan batent diàriament els registres de turistes i de visitants al Museu blaugrana, si més no en relació amb els dos últims estius.
La personalitat i la humanitat d’Unzué, en definitiva, van promoure una resposta de sensibilitat i d’afecte excepcional que va fer possible el millor dels partits, més difícil encara tenint en compte que la temporada ja ha arrencat fins i tot abans del que és normal per la disputa del Mundial anormalment en ple curs.
No cal i repel·leix, per tant, qualsevol altra consideració ni anàlisi com la del periodista Ernest Folch, i aquesta cort de guardiolistes que representa, que, per exagerar la seva figura, freguen el papanatisme i es posen en ridícul signant articles com l’aparegut al diari Sport signat per ell: “Han hagut de passar deu anys, deu, perquè Guardiola torni al Camp Nou convidat pel club i de manera voluntària en un partit amistós. Què ha passat durant aquest temps? Molt senzill: que abans de l’arribada de Laporta, el Pep va ser un sospitós cruyffista per a la directiva de Rosell i directament un opositor per a l’entorn de Bartomeu. El club no es va atrevir mai a dir en públic el que murmurava en privat, però la veritat, vergonyosa, és que el Barça ha estat tants anys allunyat d’un dels seus grans mites per raons purament sectàries. Pep va tornar ahir per fi al Camp Nou per la porta gran gràcies a Laporta en un partit que feia més d’una dècada que ens prohibien”.
Bé. El primer és que Guardiola va voler marxar-ne. “M’he buidat”, va dir, després d’una temporada fluixa de l’equip, veient-se incapaç de dominar i controlar aquest monstre que ell mateix havia forjat. Ningú el va empènyer, ell mai no ha dit el contrari, i l’equip encara va ser capaç, amb Tito Vilanova, Luis Enrique i Valverde passant per aquesta mateixa banqueta, d’igualar diversos doblets (Lliga i Copa) i un altre triplet. Segon, tampoc Joan Laporta va promoure ni va prometre el seu retorn el 2015 quan es va presentar i va perdre les eleccions ni tampoc a les del 2021, majoritàriament guanyades amb la promesa (falsa) de renovar Leo Messi.
El mateix Guardiola va tancar aquesta porta fa molts anys. Guardiola no ho va fer, tonar a l’Estadi, ni tan sols quan més se l’esperava el dia que es va obrir al Camp Nou el memorial en homenatge i reconeixement a Tito Vilanova, senyal inequívoc que, per part del de Santpedor, s’havia perdut l’amistat i l’afecte que un dia els va portar a liderar junts el millor Barça i el millor equip de tots els temps.
S’equivoca Ernest Folch, fanatitzat per aquesta brillantor futbolística inqüestionable de Guardiola, a més de mentir sobre aquesta prohibició o veto de les altres directives a Guardiola i d’assenyalar Laporta com l’artífex d’un retorn que l’afició no reclamava.
El Camp Nou de dimecres a la nit, com no ho havia fet mai, tampoc va corejar el nom de Guardiola i sí el de Lewandowski diverses vegades en una reacció lògica a una absència difícil d’explicar i de justificar per part de Xavi, tret que el davanter alemany, igual que Dembélé o Pedri, presentessin problemes físics previs no comunicats pels serveis mèdics. El fet és que resulta inexplicable i recriminable que no saltessin al terreny de joc ni tan sols uns minuts. La decisió de Xavi va deixar frustrats milers d’aficionats que, a la vista d’aquesta negativa, van aclamar i van aplaudir Erling Haaland, el davanter noruec del City, curiosament un dels pocs futbolistes que, contravenint el mateix Xavi, sí que li havia dit ‘no’ al Barça malgrat haver anat el tècnic de Terrassa personalment a intentar convèncer-lo. La reacció del públic, que va xiular contínuament el millor joc de possessió del City, va ser premiar amb aplaudiments el gest de Guardiola de sumar-se a la festa i regalar a l’espectacle la participació d’un futbolista excepcional amb característiques i condicions per assolir i fins i tot millorar amb el temps una carrera com la de Lewandowski, segrestat per Xavi en una nit tan màgica.
Guardiola, que té partit de Premier dissabte, sí va entendre de què anava la festa mentre que Xavi, amb partit diumenge, es va mostrar avar, egoista i insensible a no ser que per causes desconegudes o lesions, els millors davanters de l’equip no poguessin actuar.
No seria propi de Xavi aquest pànic a alinear-los i encara menys que influïssin en la seva negativa els gols de Frenkie de Jong, Aubameyang i Memphis, els assenyalats, assetjats i empesos a anar-se’n per arribar on no han aconseguit les palanques de Laporta (900 milions) i poder inscriure Koundé i un lateral. Cap dels tres va celebrar haver marcat, més aviat el contrari, desanimats i emprenyats pel tracte rebut de la directiva de Laporta i també de Xavi, ambdós tan lliures d’adoptar les mesures esportives que consideren necessàries com els afectats ho són d’expressar el seu disgust i decepció per aquesta situació extrema i desesperant, forçada per la pèssima i caòtica gestió de la directiva.
Per cert, que el Camp Nou també va aplaudir Bernardo Silva, aquest fitxatge amb què Laporta va enganyar Xavi, prometent-li que el portaria si ell forçava la marxa de Frenkie de Jong. Guardiola no només li va donar minuts sinó que després, a la roda de premsa, es va burlar una mica de tots afirmant que “a Bernardo li agrada molt Barcelona”. Pep i el City voldrien que Laporta piqués com amb Ferran Torres. I encara queda temps.
