Periodista. Doctor i professor d’Història del Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Secretari de la Casa de la Premsa. Treballa als serveis informatius de TV3. Va publicar Heraldo de Madrid. Tinta catalana para la Segunda República española. Ara surt a la llum El Diluvio (Icaria).
En la literatura bíblica, el diluvi sembla tenir connotacions catastròfiques. Té una part d’això el diari El Diluvio?
No crec que fos així, exactament. Quan li van posar El Diluvio va ser per una circumstància molt concreta. Des del començament, el 1858, es denominava El Telégrafo, però per la seva actitud crítica cap a les autoritats, que li van crear múltiples problemes amb la justícia (multes, suspensió de la publicació…), es va veure obligat a canviar de nom. Quan van anar a registrar-lo li volien posar La Cocina, que era el nom del fiscal d’impremta de l’època. I algú va dir que si li posaven així s’“armaria el diluvi”. I amb El Diluvio es va quedar. Una cosa molt pròpia de l’època, on imperava un divertit sentit de l’humor. Alguns altres diaris o revistes de l’època van tenir noms, diguem-ne, “meteorològics”, com El Vendaval, també de tendència republicana. Sembla que no era estrany posar aquesta mena de noms a publicacions que aspiraven a capgirar a la truita.
Va ser una època en què van proliferar els diaris liberals, les revistes satíriques i les publicacions crítiques amb l’ordre dominant?
Durant molts anys, aquestes publicacions van ser molt potents. Però El Diluvio no va ser una revista satírica. Entre el 1904 i el 1911, es va editar El Diluvio Ilustrado, de periodicitat setmanal, que sí que responia més a aquell format. El diari va ser una publicació d’informació general, amb una línia editorial favorable a la República i al federalisme.
Qui van ser els que es van aventurar a editar El Diluvio?
Gent del republicanisme federalista, de Barcelona, relacionats amb Pitarra, l’autor teatral; Anselm Clavé… El fundador del diari va ser Manuel de Lasarte, que també en va ser el primer director. Després, des de principis del segle XX, la propietat del diari va passar al seu fill. Hi escrivien persones de tendències diverses, inclosos anarquistes, com Joan Montseny, que signava amb el pseudònim de Federico Urales i escrivia cartes contra el procés de Montjuïc, en el qual van ser jutjats els autors de l’atemptat de la processó del Corpus, el juny del 1896. També va tenir col·laboradors catalanistes. Valentí Almirall va ser redactor del diari durant uns anys. El Diluvio va ser un punt de trobada entre diferents sensibilitats, que qüestionaven el poder de la Monarquia absoluta, el conservadorisme i el catolicisme, des del republicanisme al catalanisme i l’anarquisme.
El Diluvio va tenir parents propers en altres ciutats espanyoles?
A totes les ciutats espanyoles s’editaven diaris similars a El Diluvio. Es poden citar El Mercantil valencià, El Liberal, de Bilbao, El Heraldo, de Madrid… Diaris progressistes que van ser tancats després de la Guerra Civil. No només físicament, sinó que la seva memòria va ser esborrada. Per això sabem tan poc d’aquest moment de la premsa espanyola. També a Europa hi va haver un moviment de premsa crítica, avançada, començant pel mateix The Guardian. També Le Monde procedeix d’aquesta cultura.
Capçaleres no gaire estimades, en general, per les autoritats i els poders dominants…
Per descomptat, però no tant pel seu extremisme o la seva radicalitat. Eren diaris moderats, que plantejaven coses molt raonables, que avui dia són acceptades per tothom. Tenien mala fama perquè durant la Primera República van defensar la Llei del matrimoni o de l’enterrament civils, que era ni més ni menys que tenir dret a casar-se en un jutjat, o a ser enterrat pel civil. Una cosa que avui ningú discuteix, i que a tothom li sembla normalíssim, que forma part del patrimoni constitucional, i aleshores semblava revolucionari, perquè no existia una separació entre l’Església i l’Estat.
Com es produïa i distribuïa, com es llegia, com funcionava El Diluvio?
Es venia per subscripció, però també al carrer, i es llegia moltíssim en llocs de trobada social. Sobretot durant la República, El Diluvio es va vendre com xurros, perquè la gent el va identificar amb el nou règim. Van creure que El Diluvio representava una nova etapa política, a diferència de La Vanguardia i altres diaris conservadors, als quals els va costar molt reconèixer la República. Parlaven amb eufemismes, de “situació de fet”, de “Govern de facto”. El Diluvio, per contra, defensava el nou estatus. La propietat del diari es va veure tan recolzada que es va animar a comprar una nova rotativa a Alemanya. Els ingressos procedien de la venda d’exemplars i de la publicitat, que en alguns moments ocupava la meitat de l’espai imprès. Els lectors eren de classe treballadora i de la petita burgesia comercial o artesana. Cosa que se sap amb força precisió, perquè es publicaven llistes de persones que contribuïen amb diners al seu manteniment. Llavors hi havia molt analfabetisme, i per això era molt usual que el diari es llegís en veu alta en tavernes, ateneus, barberies, societats… Així les notícies aconseguien una gran difusió.
A què es pot atribuir, més enllà de la repressió franquista, que no es tornessin a reeditar diaris com El Diluvio?
El model de diari popular s’ha intentat reproduir moltes vegades, fins i tot durant el franquisme. Per exemple, Tele eXpres, i després Catalunya Exprés. I amb el que realment va quallar el model va ser amb El Periódico de Catalunya, un diari similar als que s’editaven a França, Alemanya… També en Internet hi ha intents similars. Sense un control independent com l’OJD, les dades de tirades no eren llavors molt fiables.
El Diluvio donava via lliure al món acadèmic, els intel·lectuals, la cultura…?
Es donava molta importància a l’opinió. Amb el nom de “Crónica diaria”, el director escrivia un article cada dia, que durant molt temps es publicava al centre de la portada. També hi firmaven grans periodistes de l’època, com Antonio Zozaya, o Roberto Castrovido, polítics i, de vegades, especialistes en temes científics, culturals…
No obstant, l’Església catòlica, òbviament, devia situar-se de manera explícita a l’altre costat de la trinxera d’El Diluvio…
Sí, però sense exagerar. A El Diluvio sempre se li va col·locar l’etiqueta d’anticlerical, i efectivament, era un periòdic que va combatre a l’Església. En ocasions de manera molt dura, perquè el diari va arribar a estar dirigit per un exsacerdot. Era molt bel· ligerant en qüestions com les relacions Església-Estat, les subvencions… Però, durant la Segona República, per exemple, l’Església no era una qüestió central. Dedicava molt més espai a la política espanyola, catalana i municipal. Li interessaven més les coses properes, el que passava a la ciutat. Els dies de Setmana Santa aleshores eren laborables i El Diluvio cridava l’atenció a tots aquells que no complien amb la legalitat i els celebraven com a festius. També solia fer de contrapunt d’alguns sermons, però de forma esporàdica. I feia campanyes contra la pujada del preu del pa.
I la seva relació amb els nacionalistes?
És interessant la seva relació amb l’Esquerra Republicana de l’època, que sorgeix a partir de diverses sensibilitats. Una de catalanista-nacionalista, diguem-ne, i una altra de republicanista i federalista, la màxima figura de la qual és Companys. De fet, van donar suport a la formació republicana, que es va formar abans de les eleccions municipals del 31, fins al punt de recomanar el vot per la formació. I sempre van mesurar en clau republicana i federal totes les actuacions d’ERC. No només va contribuir al triomf electoral d’Esquerra, sinó també a promoure la candidatura de Companys al lideratge d’ERC, quan va morir Macià.
En uns períodes tan convulsos com els que va viure, El Diluvio no va patir atemptats, agressions…?
L’únic incident armat significatiu que va viure El Diluvio va ser durant la guerra, quan es va produir un intent de la gent del POUM d’apoderar-se del diari. De fet, va sortir un número amb els seus lemes, informant de l’ocupació…, però l’endemà les aigües van tornar a lloc. I això té mèrit si es té en compte que es va publicar durant 81 anys. El Diluvio, en fi, va ser el més independent, popular i longeu de la pintoresca família de la premsa republicana.
