Fa una setmana, Joan Laporta en tenia prou amb emetre un comunicat de tot just quatre línies, desmentint la informació de RAC1 sobre la no continuïtat de Xavi i confirmant que compliria el seu contracte amb el Barça la pròxima temporada, per a estalviar-se un ridícul i un esperpent mundial de tal dimensió que ara no sap com gestionar ni solucionar. El revelador silenci corporatiu, l’absència del president a Almeria, la seva negativa a reunir-se amb l’entrenador, que havia sol·licitat una trobada entre els dos per resoldre qualsevol problema, unit a la seva decisió de no viatjar a Sevilla amb l’equip en l’últim partit de Lliga, han propiciat un escenari de mort anunciada entorn de la figura de Xavi Hernández, la renovació del qual es va segellar el 23 d’abril i va ser notificada oficialment l’endemà en companyia del mateix president, que es va emocionar en anunciar-la i que, tres setmanes després, ha decidit acomiadar-lo sense més contemplacions.
El problema és quan i com si, segons ha transcendit, Laporta no està disposat a deixar-se almenys 15 milions del paupèrrim erari blaugrana en el capritx de fer-lo fora ara, a ell i al seu staff. Es veuen venir, excepte sorpreses, dies de tensió i de polèmiques per la quitança.
El detonant, com s’ha explicat, cal trobar-ho en l’altre discurs de Xavi, per darrere de l’arc presidencial i a la recerca d’un escut mediàtic, lamentant-se de les contínues ingerències del president i de Deco, dels fitxatges com el de Vitor Roque o el regal de Joao Félix, la falta d’actitud d’algunes vaques sagrades i l’ombrívol panorama de fitxatges que s’acosta per la catastròfica situació econòmica. Res a veure amb el bon rotllo, la gran sintonia i l’entusiasme compartit del sopar/pacte del sushi a casa de Laporta al final d’un dia (23 abril) que també va ser llarg i confús perquè la junta s’havia reunit el migdia resolent que Xavi no seria l’entrenador de la pròxima temporada.
Si es té en compte que, fa només cinc mesos, Xavi havia dimitit perquè no es veia capaç d’arribar lluny amb aquest grup, els girs tan insospitats viscuts des de llavors al voltant de la seva continuïtat donen per a una sèrie de misteri i de conspiracions que encara no ha acabat.
Per les informacions que fa servir la premsa millor informada, tot apunta al fet que aquesta vegada Laporta no farà marxa enrere després d’haver-lo pogut acomiadar amb l’argument esportiu del baix rendiment de l’equip i el de la seva pròpia voluntat, expressada i admesa, d’abandonar el càrrec per la pressió insuportable de l’entorn i el desordre de l’equip. Tot el succeït després del 27 de gener forma part de l’episodi més surrealista, incomprensible i indigne del prestigi i història de la institució.
De cara al presumpte final del cas, Laporta ha empitjorat encara més les coses convocant, per a la setmana vinent, una sessió de la comissió esportiva (Laporta, Yuste, Deco, Bojan, el directiu Joan Soler, l’assessor Enric Masip i el no menys assenyalat Alejandro Echevarría, directiu sense cartera) en la qual s’analitzarà la temporada i, atès que el balanç subratllarà que no s’han aconseguit els objectius, s’acordarà la substitució de Xavi.
Lògicament, la pregunta immediata és la següent: potser no va ser aquest mateix protocol el que va precedir a la decisió de renovar-lo fa tres setmanes? Per descomptat, res ha canviat, perquè llavors el Barça ja estava fora de totes les competicions i es van posar sobre la taula les directrius bàsiques del pla d’actuació i propòsits per a la pròxima temporada.
El que ha canviat les coses ha sigut la derrota imberbe davant el Girona i aquest indiscret exercici de sinceritat per part de Xavi, encaixat per Laporta com una traïció. Per totes dues raons, Laporta i el seu nucli dur, majoritari en contra de Xavi, planeja acomiadar-lo amb càstig en forma de quitança reduïda a la mínima expressió. La pista l’ha donada Lluís Carrasco, artefacte mediàtic del laportisme, que no ha dubtat a acceptar la invitació d’El Chiringuito per intentar fer carrera professional, també, a l’òrbita nacionalmadridista sota el control de Florentino Pérez. A Lluís Carrasco, pel que es veu, o bé se li va quedant petit l’univers laportista o bé conjectura que ja li queda poc i cerca noves plataformes de negoci i horitzons a la capital.
La seva primera experiència va resultar ridícula, no tant per l’hostilitat d’un mitjà que res té a veure amb els programes catalans, als quals acudeix en qualitat de comissari polític de la junta de Laporta, com pel ridícul del seu argumentari fora de l’entorn adulador i la claca als quals està tan acostumat.
En un intent desesperat per fer-se convidar una altra vegada per Josep Pedrerol, Carrasco va revelar la perversitat amagada darrere d’aquest teatre de la comissió esportiva. “Les condicions de la seva sortida no seran iguals si hi ha abraçada entre amb Xavi que si hi ha un cop de porta, depèn del que passi seran molt diferents”, va afirmar, revelant que si el tècnic accepta un acomiadament ajustat a la fràgil situació econòmica llavors sortirà quasi bé com un torero. Per contra, si el tècnic exigeix íntegre el pagament del contracte signat fins al 30 de juny de 2025, li serà aplicada la tortura legal i mediàtica que faci falta fins que accepti passar pel tub d’una liquidació de mínims. Carrasco ho va deixar anar, desbordat per les circumstàncies i la necessitat de ser protagonista, com el que és i sembla, una amenaça prou real dirigida a l’entrenador perquè faciliti les coses.
Ara serà quan Xavi descobreixi d’una vegada per sempre l’altra cara del president que, per part seva, també està al corrent de com és capaç d’actuar Xavi, que al seu dia va amenaçar a Josep Maria Bartomeu amb penjar les botes fent un enorme soroll mediàtic en contra seva si no li pagaven íntegrament un any de contracte que no li corresponia cobrar.
Caldrà veure qui aguanta aquest torcebraç entre una part que no té diners, ni la voluntat de pagar-li el contracte sencer, i una altra a la qual s’està humiliant i retorçant públicament amb poques ganes d’acceptar que l’acomiaden sense cobrar el que té signat.
