Amb l’avanç de la temporada futbolística i també de la turística, que ha coincidit amb la frenada abrupta de l’equip de Xavi en les dues grans competicions, Lliga i Champions, les graderies del Lluís Companys s’han omplert encara més d’un públic de pas, festivaler i distanciat d’aquest sentit de la tragèdia amb el qual últimament es viu el transitar blaugrana d’aquest curs, buit d’èxits i d’alegries.
Conseqüència de la presència majoritària d’un públic que res té a veure amb el barcelonisme militant, en el partit últim de Lliga enfront del València es va produir un fet tan inusual que es va convertir en objecte de debat i de controvèrsia al llarg de la setmana: amb el marcador en empat a dos gols, el públic es va entretenir fent l’‘onada’, una reacció descatalogada, almenys en l’entorn barcelonista, en les circumstàncies més aviat crítiques d’aquell moment, amb l’equip oferint una imatge poc atractiva quant a joc i eficiència.
Una escena discordant amb la tradició que va provocar, per part dels tertulians que presumeixen de tenir interioritzat el sentiment més pur i genuïnament blaugrana, les crítiques més enceses, acusant els socis d’haver abandonat l’equip i el club per no haver renovat massivament els seus abonaments, una deserció que ha facilitat la massiva ocupació de ‘guiris’ i de visitants ocasionals en les graderies, també majoritàriament amb l’ànim de divertir-se per sobre de tot, amb independència del guió futbolístic i la transcendència del resultat.
Certament, quan els jugadors besen l’escut mirant a la graderia comença a resultar un gest ridícul, tant com els immerescuts i repulsius atacs al soci del Barça per part de laportistes descordats i fanatitzats com Lluís Carrasco, ja convertit en una mena de “cobrador del frac” del passat, o el periodista Xavi Torres. El soci no es pot defensar d’aquestes escomeses veritablement indignes, difamatòries i manipulades, no hi ha canals ni manera de fer-ho, ja no per desgràcia.
Però, si se li donés l’oportunitat, es limitaria a raonar els motius del seu distanciament, començant perquè el primer pla d’obra, l’original, preveia la reforma de l’estadi sense l’exili de Montjuïc, a força d’aprofitar quatre estius intensament per a continuar jugant a casa sempre. I així es va votar tant en el primer referèndu, com en el segon, el proposat per Joan Laporta, aprovat sense canvis sobre aquesta logística. Després va ser el mateix president qui va realitzar un sondeig sobre la possibilitat de traslladar-se a Montjuïc un any per a accelerar les obres, amb el resultat, clarificador i contundent, que només un 30% dels socis renovaria el seu abonament o l’adquiriria.
Malgrat això, com es recordarà, la junta de Laporta va començar doblant el preu dels abonaments amb la manifesta voluntat de fer enrere els pocs socis que, malgrat tot, continuaven volent acompanyar l’equip. Només una rebaixa oportunista, després de la crisi del cas Negreira, va evitar una catàstrofe major, de manera que poc més de 16.000 van comprar el passi de temporada abans de saber que cada partit seria un suplici, obligats a anunciar prèviament el seu desig d’acudir, negant-los un seient fixe i obligant-los a vagar, errants i perduts en cada partit a la recerca d’una localitat, habitualment de les pitjors, mentre les millors places es destinaven, i continuen destinant-se, als turistes.
L’èxit del clientelisme, vergonyosament no admès pels ‘popes’ laportistes més encimbellats de TV3 en els seus programes, va fins i tot més enllà, perquè són els propis ‘herois’ de la casa, de Ticketing i de Màrqueting, els que fomenten aquest tipus d’ambient en els partits, a l’estil NBA, inclosa l’arrancada de l’‘onada’ per a animar al públic.
