Fotògraf, cineasta, artista visual. Ha fet, sobretot, cinema documental. És autor de Las Mujeres de Negro que, a més de fotografia i cinema, també és un llibre, editat per l’Observatori de Drets Humans del Govern de La Rioja. Entre els seus treballs, n’hi ha un de dedicat a les persones refugiades a les fronteres entre Croàcia, Sèrbia, Grècia i Macedònia.
Què és Las Mujeres de Negro?
La manera en què va començar el projecte i la seva finalitat és fer una pel·lícula documental, que ja estic acabant. Arran del projecte, vaig anar entrevistant, retratant gent, recopilant també imatges del passat, documents… D’aquí va sorgir l’exposició. També el llibre que, al final, explica el que es diu al documental: les Mujeres de Negro, La Barranca, el que va passar aquí, a La Rioja. Començo explicant, en primera persona, la història de la meva família. El documental, el llargmetratge, és la fi del projecte.
Què va ser el que va passar a La Barranca, de Lardero?
Lardero és un municipi proper a Logronyo, la capital de La Rioja. Aquí no hi va haver un front de guerra. Logronyo va caure en 24 hores davant l’ofensiva de falangistes i requetès. Així i tot, 2.000 persones, civils, van perdre la vida, víctimes de les represàlies. Els van anar a buscar a casa seva o als seus llocs de treball, els van portar a presons improvisades i, a les nits, els treien (las sacas) i els mataven en les tàpies dels cementiris, a les cunetes… Van començar pel cementiri de Logronyo, on els cossos eren enterrats en una fossa comuna. Allà hi ha identificades 398 persones. Això va durar des del juliol fins al setembre del 36. Després, quan la fossa es va omplir de cadàvers, els van començar a matar en un descampat, amb un barranc gran, que impossibilitava la fugida. Es tracta de La Barranca, de Lardero.
Ha tingut algun reconeixement especial La Barranca, com a lloc, diguem-ne, de referència de la memòria democràtica?
Aquí van ser assassinades i enterrades en una fossa comuna moltes persones, de les quals 407 han estat identificades. Van tractar, és clar, d’ocultar el que havia passat, però les dones, mares, filles dels afusellats, des del 1939, any rere any, hi anaven, vestides de negre, a deixar-hi flors. Començant per les de Villamediana, que va ser batejat com el “poble de les vídues”. Això ha durat fins avui en dia. El meu projecte va començar precisament amb una fotografia que tenia la meva àvia del seu pare assassinat. L’1 de maig de 1979 el lloc va ser declarat “cementiri civil”. Únic a Espanya. No s’han exhumat els cossos, i es va decidir dignificar el lloc amb aquest reconeixement i la qualificació de cementiri civil.
Van ser, com dius en el títol del llibre, les dones les que van iniciar i van protagonitzar aquesta mobilització històrica, en la mesura en què ha perdurat fins avui dia?
Va ser una iniciativa totalment femenina. Van ser les dones les que van començar a anar a La Barranca. Les Mujeres de Negro, perquè van portar dol tota la vida. Em deia un dels entrevistats, net d’un represaliat, que a ell sempre li havia semblat que allò era una manifestació de protesta. En una situació en què no es podia parlar, on el silenci imperava, anar de negre era com reivindicar la memòria, com el “no oblidem”. Inicialment, els homes no s’atrevien. Després, amb el pas del temps, als anys 50 i 60 aquestes dones hi anaven amb els seus fills, i després amb els seus nets. Van començar a anar-hi també homes…
La repressió a La Rioja va ser obra de soldats, policies o també de civils, veïns…?
Les denúncies eren obra de gent de la població, coneguts…, encara que els que duien a terme les morts eren militars o paramilitars. En molts llocs, el nou alcalde, el rector del poble eren els que s’encarregaven d’assenyalar la gent, i ordenaven matar.
Ve a dir el catedràtic Ricard Vinyes, a Crítica de la razón compasiva, que l’important, més que les mateixes víctimes, que s’instrumentalitzen (com, per exemple, fa l’Estat d’Israel amb l’Holocaust), és dir “no”; agafar consciència i posar els mitjans perquè això no torni a passar. Ho comparteixes això?
L’últim capítol del llibre, que també és el final de la pel·lícula es diu “Ni odi, ni venjança”. M’ha sorprès, positivament, que les persones que he entrevistat (fills a qui els van matar als pares, etc.), que ho han viscut en primera persona, que no abriguin odi ni desig de venjança. A mi, com a besnet, em pot doldre el record de la meva àvia plorant, però és diferent. El temps, és cert, ajuda a cicatritzar les ferides. Pensava que el rancor encara seguia viu, però no. A l’entrada del monument de La Barranca, un rètol recorda que el seu objectiu és contribuir a fer que allò no es repeteixi. Es tracta de saber el que va passar, una cosa que aquí s’ha ocultat, però no per venjar-se. Que se sàpiga perquè no es torni a repetir.
Això passa més aviat per la conversa, la cultura, la reflexió, la crítica…, que per lleis o decrets, encara que aquests puguin ser necessaris?
Es fan moltíssimes coses en memòria històrica, però el problema és que encara no s’hi dediquen prou recursos. Hi ha un tabú per parlar d’aquestes coses. No s’ha reconegut res i els instruments de la memòria històrica estan desapareixent en algunes comunitats. Hi ha consens sobre les víctimes d’ETA, i està bé. Però per què aquestes víctimes sí i les altres no? En altres llocs s’han condemnat les dictadures i les seves víctimes, i ha estat així com han tancat les ferides. La subvenció per fer la pel·lícula, com l’edició del llibre, va venir de l’Observatori de Drets Humans, de la conselleria d’Igualtat de l’anterior govern de La Rioja. El PP va guanyar les eleccions amb majoria absoluta i el nou govern ha eliminat la conselleria d’Igualtat.
Més que, en fi, demanar formalment perdó, del que es tracta és de canviar, de crear les condicions perquè allò no pugui tornar a passar?
Jo vaig néixer el 1982 i mai, ni a l’escola, l’institut o la universitat, em van explicar res sobre el que va passar realment el 36. És veritat que en la transició potser es va fer el que calia fer, acordar una reconciliació. Però ja han passat molts anys, i és hora de dir la veritat, perquè en cas contrari en seguirem pagant les conseqüències. Jo he pogut fer aquest treball gairebé per casualitat, perquè vaig tenir la sort de poder comptar amb el suport institucional i el finançament d’un govern que creia en el que estàvem fent. Però canvia el govern i s’ha acabat, tornem al mateix intent de seguir ocultant el passat. Ara no hauria pogut parlar de les Mujeres de Negro.
No resulta xocant la pervivència del silenci, la justificació i fins i tot la defensa del cop del 36 més de 80 anys després?
No es vol escoltar, no es volen saber les coses, perquè no es volen reconèixer. Aquí ens coneixem tots. Sabem, per exemple, de persones, que es van beneficiar i van prosperar amb el franquisme, traient del mig en molts casos els que els destorbaven o pensaven que ho feien, i segueixen sent rellevants. El poder dels que van expropiar, van robar, segueix institucionalitzat. Una cosa que, en qualsevol cas, tampoc està qüestionada. Ningú li prendrà res a ningú, però…
I l’Església catòlica, els capellans, quin paper van jugar en tot això?
L’Església no diu res perquè tampoc vol reconèixer el que van fer. En alguns pobles van ser els capellans els que més van denunciar la gent, estaven presents en els afusellaments… També és veritat que hi va haver llocs en els quals no van matar a ningú precisament perquè el capellà hi va intervenir i va salvar vides.
A les sacas, hi va haver successos especialment punyents?
A La Barranca i a La Rioja, en general, la majoria dels morts van ser homes. Però també es té constància de l’execució de mig centenar de dones. És veritat que, entre els homes, la majoria van ser víctimes del que podria anomenar-se una neteja política. Sindicalistes, gent amb idees… Però el meu besavi era carnisser, republicà, però gens significat. Les dones si que van ser afusellades per ser més avançades, més feministes. Una de les històries que apareixen al documental és la de la Jacqueline, filla de Marina Argentina, una francesa que vivia a Cenicero. No era mestra oficial, però li deien “la mestra”, perquè, afiliada a la CNT, feia classes a dones. Va ser assassinada a La Barranca. Amb la repressió es va voler esborrar també la cultura, el coneixement, les idees d’emancipació i progrés. Entre els denunciants, sens dubte va haver-hi casos personals: malvolences, interessos, enveges…, però sempre posant al mig qüestions ideològiques. Aquest o aquell és anarquista, de la CNT, comunista…
