Al clàssic d’aquest diumenge, com succeeix amb gairebé tots, no li falten al·licients, per no dir que li sobren, sobretot al Barça de Joan Laporta i encara de Xavi, perquè representa l’últim agafador al qual l’afició, el president i el vestidor es pot abraçar abans de donar carpetada a la temporada.
És un escenari de terror i d’un cert pànic no menys clàssic que, en el fons, al Barça li pot convenir, perquè existeixen no pocs precedents de situacions semblants en les quals l’equip ha viatjat a Madrid poc menys que condemnat i ha tornat triomfal.
Les cartes estan marcades i sobre la taula, el Madrid arriba fatigat (per la pròrroga), ressacós (per la celebració més que merescuda després d’eliminar al defender Manchester City de Guardiola) i amb un marge de vuit punts sobre el Barça. És a dir, sense urgències. Tot això no significa que el Bernabéu no sigui una caldera i ni l’equip de Ancelotti un enemic dòcil i poc agressiu, encara que sí que són condicionants mentals importants.
També una arma de doble tall perquè aquesta seguretat i confiança es pot transformar en efectivitat i bon joc. El Barça, per contra, arriba veritablement amb la sensació que morirà ofegat a la costa, trencat més anímicament que futbolísticament, pressionat perquè es tracta de l’últim cartutx, i amb una certa maror interna per les declaracions creuades de Gundogan i Araujo, a més de saber que aquest serà l’últim clàssic de Xavi, també assenyalat com un dels culpables per perdre els nervis i esborrar-se del partit quan més el necessitava l’equip.
Es donen, per tant, les circumstàncies idònies per a una d’aquestes conjures i reaccions extremes i èpiques del Barça. Xavi i l’equip, a més, encara recorden el dolor de la golejada en la Supercopa i l’impacte de la derrota de lliga a Montjuïc, motius afegits per a traure orgull, força i determinació.
Per part seva, Laporta, no ha desaprofitat l’ocasió de donar per feta la victòria i de proclamar novament les seves “ganas de volver a veros” en les declaracions prèvies, aprofitant que passava pel Godó i alguna cosa havia de dir, això sí, renunciant a valorar ni comentar el balanç del futbol espanyol, les dues cares de la moneda, de la setmana de Champions.
“Anem a Madrid a guanyar”, ha dit escaridament. El que no ha fet, per sort per a la imatge del club, és anar a l’entrenament, com va fer el dilluns passat, a intentar ser el protagonista del rondo i de la prèvia davant el PSG, buscant el bany de masses i el massatge mediàtic aprofitant l’avantatge de l’anada i donant per fet, celebrant de fet anticipadament i amb una actitud eufòrica, el pas a semifinals. Un altre error de càlcul i d’excés de supèrbia que s’ha pagat car.
Potser el que ara toca, i no ha fet encara Laporta, és baixar al vestidor discretament i posar una mica d’ordre, serietat i donar-li un toc a l’entrenador i al seu descontrolat staff perquè ara sí que tota la temporada dependrà de les sensacions i resultat que deixi el clàssic. O és millor per a l’equip que el president no munti un altre espectacle dels seus?
