Trobar un pis de lloguer s’ha convertit en un malson per a moltes famílies. El parc existent no dona sortida a la demanda, i un dels públics més perjudicats són els nuclis familiars amb menys recursos econòmics, perquè queden exclosos de la selecció dels propietaris a l’hora d’assignar els pisos, ja que es trien els candidats amb rendes més altes.
Segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (OHB), l’oferta d’habitatges de lloguer a Catalunya ha baixat al voltant d’un 30% el darrer any si s’analitzen els portals immobiliaris. La tendència també es confirma si es tenen en compte els contractes signats amb fiança dipositada a l’Incasòl, tot i que el descens ronda el 20%. Segons les darreres dades publicades per la Generalitat, corresponents al període gener-setembre del 2023, es van signar 102.577 contractes a Catalunya, amb un import mitjà de 829,61 euros al mes. Fa només cinc anys, el nombre de contractes era de 167.953 a 715,87 euros.
Així, la població que busca un habitatge de lloguer disposa de menys oferta, i a un preu més alt. De fet, el preu massa elevat i la manca d’oferta són els dos principals problemes que detecten els demandants de lloguer, segons l’enquesta de demanda d’habitatge a Catalunya del segon semestre de 2023 de l’OHB.
En declaracions a EL TRIANGLE, l’economista i presidenta de l’OHB, Carme Trilla, alerta “d’un xoc de la demanda”, perquè és molt forta i no hi ha capacitat de resposta. Aquesta realitat està afectant les famílies més vulnerables, i fa créixer el seu grau de desprotecció. Segons Trilla, la situació és dramàtica per a determinades famílies, i cita el cas d’una mare separada amb un fill a càrrec que va haver de fer un “peregrinatge brutal” per buscar un pis. Els demandants es poden trobar amb una llista de seixanta persones per accedir a un únic pis, i el propietari fa la selecció segons la solvència. Això provoca que el més feble o el més vulnerable no tingui opcions. La manca d’oferta també fa que certs pisos ni arribin a publicar-se als portals i s’assignin internament a la immobiliària.
Les causes de la situació actual són diverses i requereixen múltiples accions d’abordatge, segons Carme Trilla. Quan fa poc més d’un mes de l’entrada en vigor de la política de control de rendes, a través de l’Índex de Referència de Preus, és “massa aviat” per extreure conclusions o disposar de dades vàlides. Segons la presidenta de l’OHB, hi ha altres elements a tenir en compte en la reducció de l’oferta, com la inseguretat que perceben els propietaris amb relació als impagaments o les dificultats de finançament per realitzar noves promocions. Una altra causa a considerar és que hi ha menys rotació d’immobles de lloguer: “L’any 2013 Rajoy va passar dels contractes de lloguer de cinc a tres anys, i després Sánchez ho va allargar fins als set. Quan això passa, els contractes s’allarguen i hi ha menys rotació. Entren menys pisos, perquè la gent hi està més temps, i aquesta és una situació que ha vingut a coincidir amb el context actual”, explica.
El futur, segons Trilla, passa per un canvi de model i per impulsar un sistema de concertació similar als dels sectors educatiu o sanitari. “Tens un parc d’immobles públic molt petit, insuficient per la demanda, i cal parlar amb els privats. El control de rendes entra amb calçador al sector i només es pot fer durant un temps”. Per tant, cal avançar cap a “lloguers concertats”. El camí seria negociar amb els propietaris que, si abaixen els preus, l’administració pot fer rebaixes fiscals, reduccions de l’IBI o bé oferir garanties de cobrament del lloguer. En el cas dels llogaters, es podrien acordar rendes d’acord amb els seus ingressos, i que la resta l’aportés l’administració.
De fet, la Fundació Habitat 3 ja promou aquest model amb el món local: busquen pisos; pacten el preu amb el propietari; els serveis socials municipals fixen la renda que paga el llogater, i la resta va a càrrec de l’administració local. L’economista Carme Trilla ja ha exposat la proposta a la ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, deixant clar que la política d’habitatge ha d’anar associada al pressupost, com passa amb la sanitat i l’educació, i això és un canvi de model.
Elga Molina, assessora jurídica en habitatge, manifesta a EL TRIANGLE que “la col·laboració publicoprivada és imprescindible, ja que els recursos públics són molt limitats”. Entre les polítiques a adoptar, proposa: beneficis fiscals per als propietaris, facilitar línies de finançament adequades per fer créixer el parc actual o promoure que les entitats del tercer sector tinguin una tributació beneficiosa per impulsar habitatge. L’experta també reclama que la nova llei d’habitatge tingui un règim sancionador aplicable: “La llei no et dona capacitat sancionadora, i ho has de fer a través d’associacions de consumidors i usuaris, però la majoria són persones físiques, i aquí tenim un problema”. Segons indica, “tot i les crítiques del sector, no poden deixar d’aplicar polítiques que sabem que seran beneficioses, perquè ha quedat clar que els preus no es regulen per si mateixos. Qualsevol política que tu apliques, té efectes negatius. S’han de contrarestar aquests efectes” amb polítiques actives, negociació amb el sector i augment de la inversió pública en habitatge, que és del 0,1% del PIB a Espanya.
*Pots llegir l’article sencer al número 1573 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE
