Si la història tendeix a repetir-se, el partit de tornada de quarts de final de la Champions del Barça contra el PSG hauria de ser el trist i merescut epitafi a un model de club que, lamentablement, tendeix a perpetuar-se i a resistir els dolorosos cops de la realitat, ja que cap altre club, excepte el Manchester City, ha invertit tant diners ni esforços a guanyar una Copa d’Europa com el club francès al llarg dels últims anys. Això sí, sense cap èxit.
El PSG, amb capital de Qatar, sobreviu en l’elit del futbol mundial gràcies al mateix esquema fraudulent de finançament denunciat per la UEFA i la Premier anglesa que el City, ‘dopat’ també econòmicament des d’un altre país amb recursos petrolífers ara com ara inesgotables com Abu Dhabi. L’única clau són els seus xeics i la seva ambició desmesurada per disposar d’un joguet amb la projecció internacional de marques com els clubs que cada any competeixen per la Champions.
Dos d’ells, principalment, PSG i City, figuren entre els vuit quarts finalistes europeus perquè, malgrat la norma del ‘fair play’ financer de la UEFA i de les seves lligues professionals, són capaces d’eludir de manera sistemàtica aquest control. Al City de Ferran Soriano l’han enxampat ja dues vegades in fraganti, la primera gràcies al fet que Football Leaks va destapar la documentació interna entre Soriano i les empreses del hòlding de l’Emirat Àrab especificant com i quants diners havien de desviar-se fins als comptes del City falsejant factures de suposats patrocinadors. La UEFA, a vista dels fets, li va imposar una sanció extrema expulsant-ho de la Champions, càstig que va burlar gràcies al TAS per la prescripció dels delictes. Ara, no obstant això, la Premier li ha imputat més d’un centenar d’infraccions financeres greus que estan a l’espera de ser validades pel mateix tribunal que ja ha aplicat sancions en forma de resta de punts en la classificació a altres clubs per una sola infracció. Soriano, que mai ha sigut un geni empresarial ni molt menys, com va demostrar en el Barça deixant el club com un esquelet, afonant Spanair i ara gastant una milionada en fitxatges que el City mai obtindria amb els seus recursos propis i menys gràcies a la seva gestió, està utilitzant un exèrcit d’advocats per a retardar l’inevitable, encara que el que de veritat planeja és com escapar ràpidament de Manchester a la recerca d’un altre club-niu on covar els milionaris fons d’un altre xeic o d’algun inversor capritxós.
La diferència amb el PSG radica en el fet que Soriano va gastar els diners en millors jugadors i en un entrenador de primer nivell, copiant l’esquema Barça, Pep Guardiola, Txki Begiristain, Joan Patsy i tot l’equip. El PSG, per contra, ha sigut més astut a l’hora de blanquejar aquests diners de Qatar i de protegir-se de les inspeccions posant-se a les ordres de la UEFA i liderant a través de la ECA l’oposició a la Superliga de Florentino Pérez i del seu majordom Joan Laporta.
En el terreny de joc ho ha perdut tot amb fitxatges d’estrelles de primera fila que, no obstant això, mai no han aconseguit formar un bloc sòlid ni prou competitiu per a alçar la Champions. Va fitxar Neymar (del Barça) per 220 milions, en una operació que ara es troba sota investigació per una derivada econòmic-política entre el govern de França i Qatar, i va fitxar a Messi, això sí lliure de traspàs, amb un extraordinari impacte i benefici comercial. Els seus números en el camp eren tan bons com els de Kylian Mbappé, o fins i tot millors, però el duel de les seves seleccions en el Mundial de Qatar va provocar el rebuig insuperable de l’afició francesa cap al golejador argentí, paradoxalment elevat a millor jugador de tots els temps estant en el PSG i no en el Barça. El resultat és que només Messi i l’Inter Miami+MLS han capitalitzat intel·ligentment l’extraordinari potencial de la marca Messi.
El gran fracàs del PSG té nom de crac, Mbappé, indiscutiblement el davanter més desequilibrant del futbol europeu que, als seus 25 anys, continua arrossegant-se en un equip mediocre i lluny de guanyar una Champions, uns diuen que pel xovinisme elevat a la més absurda concepció i altres perquè els diners de l’emir Tamin bin Hamad Al-Thani, propietari del PSG, han satisfet la seva insaciable voracitat de diners fins a la fi dels dies de tots els seus descendents.
El cas és que fa una setmana, al Parc dels Prínceps, va ser una ombra de si mateix, el més allunyat d’un líder i d’un aspirant a aquesta Pilota d’Or la qual, ara sí, intentarà guanyar vestit de blanc a partir de la pròxima temporada. Mbappé, li pagui el que li pagui el Madrid, val avui la meitat o menys. El seu valor de mercat dependrà del seu rol i protagonisme en el xoc de Montjuïc i de la seva capacitat per a intentar el que sembla una remuntada impossible i la confirmació que la seva etapa al PSG, on va arribar del Mònaco també a canvi d’una quantitat indecent de traspàs, ha sigut un error i un fracàs compartit del mateix futbolista i d’un emir amb molts diners propis i el múscul financer de Qatar darrere, que no és poca cosa.
La lliçó que li va donar el Barça en el partit d’anada, liderat per dos adolescents a cost zero, Lamine Yamal i Pau Cubarsí99, abrigallats per altres valors de la casa, igual que en el seu moment el Barça de Messi va conquistar el món, és la que el PSG mai ha volgut aprendre, la d’entendre el futbol i el joc com un art que difícilment és possible comprar només amb diners. Fa falta talent i seguir unes regles del joc que tampoc ha complit ni està disposat a complir el seu nou entrenador, Luis Enrique, que a més va fer jugar a Mbappé en el sistema més estàtic i inapropiat per a les seves qualitats. Luis Enrique, en realitat, està més per ‘fer fora’ Mbappé que per aprofitar-lo posant a jugar la resta de l’equip per a ell, això no entra en la seva filosofia de vida ni de treball per la mateixa raó i principis, profundament equivocats, que no estava a gust a la banqueta del Barça amb Messi, Suárez i Neymar. Tot i tenir el millor Trident de la història, ell insistia a fitxar Nolito.
Tot està preparat, doncs, per a donar sepultura futbolística al model PSG i l’erroni entestament d’ancorar el seu futur a jugadors com Neymar, Messi i, sobretot Mbappé, capturat en una gàbia d’or tan estreta que si aquesta eliminatòria arriba a jugar-se abans és possible que el Madrid l’hagués pogut convèncer per bastant menys diners. El Barça té l’ocasió de posar a lloc Mbappé, pot dir-se que en el seu primer desafiament com a ‘madridista’ com seria eliminar el Barça de la Champions.
No sembla, no obstant això, que Al-Thani, Luis Enrique i Mbappé integren avui un trio amenaçador per al Barça.
