Eduard Romeu, com s’està demostrant, era un vicepresident econòmic prescindible que militava en el laportisme amb el doble cartell d’impostor i d’intrús des del 17 de març del 2021. Abans d’aquesta data, ni li havia passat pel cap participar en la vida social del club en cap altra faceta que no fos la de pagar cada estiu el carnet i l’abonament. Si, anticipadament al seu nomenament, albergava de veritat alguna voluntat de servir a la institució i de participar en algun procés electoral és una cosa que no s’ha pogut acreditar en els seus tres anys de vicepresident econòmic. Zero antecedents barcelonistes, més enllà d’algun amic o conegut en les penyes. Com quasi bé tothom.
Al llarg d’aquest període, Romeu ha estat un intrús perquè ell mateix mai va voler integrar-se com a directiu, molt menys veure’s com un igual a la resta, i perquè, recíprocament, la resta la junta tampoc li va obrir els braços ni va bastir cap pont que facilités una relació amistosa amb algú com ell, insuportablement petulant i reptilià, segons els seus companys de junta. El van haver de tolerar, per dir-ho d’alguna manera, per respecte a la voluntat del president de “cremar” Romeu a l’hora d’engalipar als socis en les assemblees i a la premsa en matèria de números, especialment en la gran falsedat del finançament de l’Espai Barça.
Els plans d’Eduard Romeu, com tots els seus companys de junta sabien perfectament, implicaven guanyar-se un càrrec executiu i ben remunerat, mai per sota de CEO, al qual va aspirar des del dia de la renúncia de Ferran Reverter. Convençut que el seu perfil s’adaptava a les necessitats del moment i de la urgència de Laporta per nomenar un nou CEO de plena confiança, li ho va proposar repetidament, a pesar que, per estatuts i aplicació de la Llei de l’Esport, aquesta era una possibilitat vetada. Laporta, a més, va rebutjar aquesta proposta per a evitar l’enfrontament permanent i tibant entre Eduard Romeu i el tresorer, Ferran Olivé, persona de la seva plena confiança i braç dret del president en labors executives. Romeu, de fet, quan va presentar formalment la seva dimissió, ho va fer anant a casa de Laporta amb l’equivocada il·lusió -el seu últim cartutx- que, al cap de tres anys i per a evitar una baixa mediàtica amb soroll i renou, l’acabaria nomenant CEO.
Aquesta absurda pretensió per part de Romeu demostra que no va aprendre absolutament res sobre la personalitat i tarannà d’aquesta figura presidencial que, al contrari de nomenar un substitut de Ferran Reverter, es va desfer de tota la seva estructura i va optar pràcticament per no suplir cap dels nombrosos executius i directius que han fugit o han estat acomiadats. Quan Romeu li va anunciar la seva marxa, Laporta gairebé va muntar una altra festa en els seus propis nassos per a celebrar que es deslliurava d’un altre personatge amb massa ínfules i excés de cobdícia, si més no des de la seva òptica.
Romeu, d’altra banda, havia arribat a ser vicepresident econòmic com un autèntic impostor, suplantant al vicepresident econòmic legal i electe Jaume Giró, així presentat en la llista de la candidatura de Joan Laporta, que va ser un destacat actiu en la totalitat dels actes de campanya, defensant i exposant un pla de salvació basat en l’emissió de bons per a rebaixar el deute i capitalitzar els recursos necessaris a curt termini. Els socis, conscients que Laporta coixejava en aquesta matèria, es va deixar seduir per una figura de reconegut prestigi en els entorns financers.
En les passades eleccions, la Ley del Deporte establia, en el cas de la candidatura de Joan Laporta, que només els 14 membres avalats per les signatures i després elegits a través de les urnes podien i havien d’avalar, solidàriament i mancomunadament, un import de 124,5 milions, per a poder prendre possessió com a nova junta directiva. Ja se sap, no obstant això, que el compliment estatutari i de l’ordenament jurídic mai ha estat la prioritat ni per a Laporta ni per a Eduard Romeu, a qui el president va haver d’acceptar amb aquesta hipocresia seva i aquesta frívola manera d’improvisar i de resoldre -és a dir, d’equivocar-se i complicar-ho tot- una cosa tan esperpèntica com admetre, després de guanyar les eleccions, que ni ell ni el seu nucli dur disposaven de la capacitat econòmica i patrimonial suficient per a presentar l’aval.
Al·lucinat després de veure el rostre real de Laporta, Jaume Giró va renunciar i va començar la subhasta de places en la directiva a canvi d’avals. Així va ser com Laporta, jugant amb l’ego, la vanitat i l’ànsia de poder i d’influència de la Llotja del Camp Nou, va acceptar els generosos diners de tres amiguets seus, tan mediocres com ‘folrats’, també l’ajuda enverinada de Jaume Roures i els 40 milions d’un altre personatge igual de fals i ambiciós com José Elías, muntat al tren de l’economia especulativa del sector energètic a través d’Audax.
Amb aquest aval, que no li va costar interessos de manteniment, pagats també per tercers als quals Laporta va haver de tornar-los el favor, José Elías va aconseguir la millor i més barata campanya de publicitat per a Audax i per a ell mateix en l’àmbit personal, concedint més entrevistes que el mateix Laporta, fins que el Govern de Pedro Sánchez va retirar aquesta obligació d’avalar.
LaLiga de Javier Tebas -un altre favor que li deu Laporta-, la Comissió Gestora i en general els mitjans i l’entorn blaugrana -també els candidats vençuts, Víctor Font i Toni Freixa– van acceptar que, davant dels ulls del barcelonisme i fins del mateix Govern, representat en la presa de possessió el 17 de març de 2021, cobrés naturalesa legal que avalessin tercers, persones no autoritzades expressament per la llei, permetent una presa de possessió completament irregular i impugnable.
José Elías, com no posseïa l’antiguitat requerida com a soci del Barça -suposant que ho fos- va haver de nomenar un ‘vigilant’ dels seus interessos, exigint nomenar el vicepresident econòmic a canvi de posar en joc aquests 40 milions, càrrec que va passar a exercir el seu fidel escuder a Audax, Eduard Romeu.
Transcorregut aquest primer any d’obligada permanència de Romeu a canvi de l’aval, Laporta se les va arreglar per a atabalar i forçar la dimissió de José Elías, al qual va ficar en la comissió de l’Espai Barça -com a Jaume Llopis– per a fer embalum i tenir-lo entretingut. No podia destituir a Romeu una vegada ratificat per l’assemblea, encara que sí que arrabassar-li els galons de vicepresident, de manera que va acceptar la submissió i obediència cega de Romeu, per al que fes falta, a canvi de mantenir la cadira i el càrrec. Embriagat de poder, hauria renegat fins i tot de José Elías, com així va ser finalment.
Romeu ha aprofitat bé els seus últims mesos en el club, principalment per a aconseguir un treball lluny d’Audax i moure’s entre les ombres avaluant les seves possibilitats d’aspirar un dia a la presidència després d’aprendre del millor, Laporta, a l’hora d’exposar a la llum dels socis i del món, el millor dels relats sense importar el rigor, la serietat ni les males dades reals.
Quan ja fa més d’una setmana des del seu teatral comiat, Laporta no ha nomenat successor, segurament perquè no trobarà un altre Romeu que accepti ostentar un càrrec de tanta responsabilitat sent un zero a l’esquerra, sense participar de les decisions, sense ser consultat ni ser tingut en compte i, al mateix temps, haver de donar la cara en un assumpte tan delicat com l’economia i les finances. Trobar fora de la junta algú amb aquest perfil serà complicat, tant com li costarà ascendir algú de dins amb el risc li prengui protagonisme.
De moment, haurà de nomenar un substitut com a representant de la directiva dins de la Comissió Econòmica Estratègica, on encara consta Romeu com un dels seus membres. Els estatuts estableixen que un o una dels sis triats “ha de ser designat per la Junta Directiva entre els seus membres”.
