Laporta usa un pòdcast per iniciar una guerra imprudent i arriscada contra Nike

El president recorre a l'estil 'comandante' per generar un estat d'opinió contra el seu patrocinador, anunciant que ha instat legalment l'extinció del contracte al·legant incompliment, una maniobra que pot requerir aprovisionar 100 milions

Joan Laporta, estrenant pòdcast

El president del Barça, Joan Laporta, ha estrenat un pòdcast, un canal propi de comunicació, en cap cas creat amb el propòsit d’acostar la seva figura als socis, sinó amb la de semblar-se a grans figures de l’autoritarisme com Fidel Castro en les seves insofribles llaunes assembleàries -mancant una veritable revolució que explicar-, o Hugo Chávez, més modernament, en el seu programa Aló Presidente, personal i intransferible. El barcelonisme d’avui, com el concep el comandante Laporta, res ha d’envejar-los a les repúbliques tiranitzades de Cuba o de Veneçuela, ambdues, com li succeeix al president del Barça, fantasiosament amenaçades per les sinistres i malvades agències d’intel·ligència i de contraintel·ligència dels EUA, en aquest cas concret actuant sota la tapadora de Nike, segons sembla, el gran enemic yankee imaginari del Barça.

Com ho explica Laporta, que ha optat per projectar la seva guerra només on pot guanyar-la dialècticament, en l’àmbit de la premsa i l’estat d’opinió locals, Nike s’ha convertit en un adversari que emmanilla els recursos del club, limita el seu creixement i, a més, és responsable de les dificultats econòmiques patides per una tresoreria que, per contra, desbordaria d’opulència amb els diners que li pagaria Puma o el procedent dels fabulosos guanys que reportaria el fet de fabricar la samarreta per compte propi.

El relat, com sempre, funciona en l’àmbit barcelonista, on Laporta ja ha aconseguit, de fet, que socis i aficionats hagin repudiat la marca i deixat de comprar productes Nike, inclosa la samarreta blaugrana, una altra genialitat presidencial. És la reacció lògica i coherent de qualsevol militant blaugrana: assumir i interpretar les declaracions del president com la crida a una insurrecció activa contra aquesta marca hostil en un escenari de guerra comercial sense quarter.

Segons les seves pròpies paraules, Nike és qui ha deixat de complir amb una part del contracte i el Barça, per ordre del seu president, qui li ha comunicat que per aquesta causa el contracte es donava per extingit. El que vindria a ser una ruptura del contracte unilateral, valent, decidida, legítima, justa i alliberadora per part del club. També, segons es miri, imprudent i pot ser que massa arriscada perquè no resultarà tan senzill en la pràctica, ja que ell mateix, Laporta, ha reconegut que aquesta acció ha provocat “una sèrie de mesures cautelars” que, al seu torn, són ara objecte d’estudi i al·legacions, quedant a l’espera d’una resolució més o menys definitiva. Enigmàtiques paraules per part seva, susceptibles de ser interpretades com una primera victòria si cal fer cas del seu to, entre amenaçador i triomfal, i de la seva voluntat de transmetre’ls als socis i conciutadans blaugrana que no hi ha res de què preocupar-se.

Aquest efecte de domini de la situació i de liderar el combat, tenint-lo tot sota control, és fàcil de provocar per la senzilla raó que no hi ha ningú a l’altre costat. Nike és muda i cega en el terreny mediàtic, aquí no hi ha rival.

Per part del president-comandante és el mateix tipus de missatge emprat abans per a assegurar que Messi anava a renovar, que Josep Maria Bartomeu i la seva junta acabarien en la presó, que l’Atlètic de Madrid pagaria una dinerada per Griezmann o que Dembélé havia estat blindat perquè així ho volia Xavi. Pot estar ocorrent perfectament que l’audàcia, potser temerària i precipitada, de denunciar el contracte de Nike per incompliment hagi provocat l’efecte contrari, el d’una contrademanda o que l’exèrcit d’advocats de Nike, que factura 50.000 vegades el que el Barça, s’hagin proposat finalment deixar d’intentar reprendre el diàleg i passar al contraatac.

Algunes fonts estimen que no frenar un litigi amb Nike podria suposar l’obligació d’aprovisionar 100 milions, perquè aquest intent de trencar la baralla podria donar lloc a una indemnització exigible per un jutge com a garantia en cas d’anar als tribunals, això sense comptar altres perjudicis legals i les possibles costes si el plet es torça.

Laporta, com a ell li interessa, surt vencedor en aquest pòdcast on insinua haver-li donat un bon ganxo d’esquerra al seu rival en aquest primer assalt contra Nike. Així ho explica i així s’ho creu la premsa i, per elevació, la mateixa afició. No obstant això, faria bé de ser més transparent i honest, explicar els detalls, els veritables riscos de provocar aquesta alta tensió i les possibles conseqüències d’anar a una guerra legal enfront d’una multinacional que si per alguna cosa destaca és per no deixar fissures en aquest tipus de contractes i, per descomptat, per no cometre errors a l’hora de desenvolupar-ho i complir-ho.

No es pot dir el mateix de l’àrea jurídica del president, dirigida per un advocat de la seva confiança com és Pere Lluís Mellado, que s’ha guanyat una merescuda mala fama per les seves relliscades i revessos.

Pot haver-hi massa diners en joc per a improvisar o frivolitzar l’assumpte amb aquesta mena d’estratègies de cara a la galeria, sens dubte l’únic escenari on la gestió del president és capaç de destacar i marcar-se algun gol de xilena. El problema és que la croada contra Nike, a qui el pòdcast del president no li fa ni pessigolles, no va de ni de farols ni és mediàtica.

(Visited 110 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari