Fa tot just unes setmanes, la premsa especialitzada blaugrana havia pres una deriva crítica, es diria que fins i tot exageradament àcida contra l’entrenador, Xavi Hernández, a qui les tertúlies i els analistes, malgrat la seva militància i accent laportista generalitzat, van estar destrossant després de la derrota a casa davant el Vila-real. La resposta del tècnic, anunciant la seva decisió determinant de deixar el càrrec a final de temporada, renunciant a l’ampliació de contracte que tenia signada -encara que no inscrita a causa dels problemes de fair play del Barça-, tampoc no va canviar gaire el to elevat contra la seva figura ni es va acabar d’acceptar aquesta dimissió diferida com una solució viable.
Les veus i les opinions van coincidir a assenyalar que fins i tot la classificació per a la pròxima edició de la Champions estava realment en perill. Va ser tal el matís de crispació i de nerviosisme que, tot seguit, la premsa es va sentir per primera vegada encoratjada i crescuda fins a l’extrem de disparar, fins i tot, contra la gestió de Joan Laporta i dedicar informes, articles i reportatges al descontrol i disbauxa evidents d’un estil de govern que, especialment en matèria econòmica, no és capaç de treure el Barça d’una situació crítica.
El cas, però, és que aquest mateix desordre i incapacitat contrastats de la junta de Laporta eren igual de visibles i denunciables des de molts mesos enrere, força abans que l’equip de Xavi anés perdent terreny i comencés a decebre aquesta temporada respecte de les expectatives generades després d’haver guanyat la Lliga passada i haver-se reforçat amb cinc fitxatges de qualitat. Una reacció tant típica de la premsa catalana com absurda, pusil·lànime i, fins i tot, estúpida, ja que no hi ha cap motiu ni justificació per associar la possibilitat de fiscalitzar i analitzar la gestió de la directiva, la qual no implica directament el primer equip i el seu rendiment, als resultats a Lliga, Copa, Champions o Supercopa.
Aquesta mordassa mediàtica és i continuarà sent, per desgràcia, una patologia associada al temor de la mateixa premsa blaugrana a ser acusada per la junta de torn de desestabilitzadora i de culpable de totes les desgràcies que puguin ocórrer a l’equip si publica, destapa o assenyala greus deficiències o negligència en l’àmbit institucional, patrimonial, social o econòmic.
La recent experiència propiciada per la crisi al voltant de Xavi i el seu projecte il·lustra aquest esbojarrat trànsit extrem dels mitjans, que han passat del linxament a l’entrenador i de preveure la pitjor classificació de l’equip a la Lliga, sense Champions, fins i tot, a deixar oberta la porta a la possibilitat de conquerir tots dos títols per poc que les coses millorin tal com apunten els últims resultats.
L’exageració va arribar a màxims després de la derrota a casa contra el Vila-real la jornada 22, quan la distància amb el líder, el Reial Madrid, es va situar en 10 punts a falta de 16 jornades, moment en què es va donar al Barça per mort i sense cap opció. Després de la disputa de la darrera jornada (Barça-Getafe, 4-0), la diferència s’ha reduït a 8 punts a falta 12 jornades. És a dir, que no haurien canviat, de fet, les probabilitats, que continuarien sent les mateixes, encara que sí que ho ha fet la percepció i el tractament periodístic amb un desplegament de càbales, suposicions i estadístiques miraculosament esperançadores que contrasten, sobretot, amb el fet d’haver portat la crisi hivernal del Barça setmanes enrere a un estadi molt més greu i pessimista del que realment tocava.
Més que una millora extraordinària, el que Xavi ha aconseguit és beneficiar-se d’una sèrie de partits assequibles per mantenir-se en aquesta tercera plaça que ara té més a l’abast millorar després que el Girona hagi rebut la Reial Societat i passat per San Mamés i el Bernabéu, a més d’aprofitar-se de les moltes baixes del Madrid, a qui ha restat aquests dos punts.
Ningú sap, perquè en futbol tot és possible, quelcom que ha de passar les setmanes següents, només que la tendència dels tres primers, Madrid, Girona i Barça és actualment de certa estabilitat i de regularitat, tret que els partits de Champions puguin afectar d’una manera o altra els de Xavi i els d’Ancelotti. En cap cas corre perill ser-hi a la Champions la temporada que ve per a aquests tres equips que ja han pres certa davantera sobre la resta de cara a la conquesta de tres de les quatre posicions que classifiquen per a la màxima competició continental.
L’única cosa certa és que, per part de la premsa blaugrana en general, com que li tenia ganes, a Xavi li va pegar per tot arreu abans d’hora, potser massa, i que ara aquesta mateixa premsa s’ha afanyat, insegura, a retractar-se, a elogiar la seva decisió de plegar el juny i, fins i tot, de començar a demanar-li que s’ho replantegi i es quedi. És el que passa quan no hi ha un criteri ferm i una visió temperada i proporcional del món del futbol, on aquest tipus de moviments i de dinàmiques en ziga-zaga són freqüents.
La por al laportisme i a tot allò que penja d’aquest estil de gestió perillosament familiar també forma part d’aquesta cultura mediàtica que s’ha tornat tan feble i col·laboracionista. Saltar-se aquesta obediència cega va ser perquè es va vessar el got després d’haver donat a Xavi un marge de confiança i de comprensió que no ha tingut cap altre entrenador, sobretot comparat amb els anteriors, com Luis Enrique, Ernesto Valverde, Quique Setién i Ronald Koeman, que van ser massacrats cruelment en la derrota i qüestionats fredament també en la victòria. A Xavi se li han perdonat les no poques mancances de la seva feina al llarg de dues temporades en què, sobretot i fins ara, no ha estat a l’altura a les competicions europees ni ha portat l’equip a jugar com prometia i com s’espera d’un llibre d’estil que ell mateix ha anat canviant amb els mesos sense arribar enlloc.
Quan va heretar l’equip de Koeman, tot i recuperar les baixes llargues com les Dembélé, Ansu Fati i Pedri, va haver de reforçar-lo amb quatre fitxatges d’hivern per assegurar la Champions. Per dos anys seguits, va caure a la fase de grups de la Champions i després va ser fulminat a l’Europa League, raó per la qual s’ha volgut elevar als altars la Lliga conquerida l’any passat sobre un Madrid que no la va competir -ni cap altre equip- amb un joc i resultats que si bé no posen en dubte el mereixement de guanyar-la, el temps sí que ha demostrat l’absència d’una evolució.
Per posar dos exemples que fan dubtar, quan Xavi perd un futbolista com Gavi triga més dos mesos a actuar -col·locant Christensen de mig-centre- i si només ha golejat últimament el Getafe hi ha qui defensa que ha estat l’únic dels darrers rivals l’entrenador del qual no va corregir un mal plantejament inicial de partit. Les llacunes de Xavi com a entrenador són tan palpables com la caòtica governança del club en mans de Laporta, que, a més, li ha restat autoritat i jerarquia amb una sèrie d’ingerències lamentables en matèria de fitxatges i, fins i tot, canviant convocatòries.
La reacció de l’entorn periodístic, que coneix de sobres aquests buits de Xavi i de la inutilitat de la junta de Laporta -és a dir, del president- ha estat la de no actuar honestament davant d’aquestes evidències. Només quan els resultats han estat molt dolents han sortit de la cova.
Però, a la primera victòria sobre equips que, per pressupost, estan a 600 o 700 milions de distància, els mateixos que s’havien deixat anar recullen veles tement quedar-se sols en un moment donat i ser víctimes de l’aparell de comunicació laportista, d’una venjança que als periodistes els pot costar que els tallin les fonts, que no li donin entrevistes, que els vetin a les tertúlies o que els influencers i twitcheros perdin els seus patrocinis o participin del negoci de les entrades.
En definitiva, ara el que toca és renegar de la crítica abocada, recuperar aquesta timidesa i cautela davant la realitat laportista i no assumir el risc d’equivocar-se, cosa que per descomptat pot passar quan es tracta de futbol, de futbolistes i d’entrenadors com Xavi, que tampoc no ha fet servir el planter fins que s’ha vist amb l’aigua al coll, canviant així una mica la dinàmica de l’equip.
El que no és rebut és limitar i modular la denúncia, la crítica, el debat i l’exercici d’un periodisme seriós i coherent sobre l’altra gestió de Laporta, la institucional, en funció del marcador de cada diumenge.
No seria més raonable, en qualsevol cas, abundar a la resta dels fronts quan l’equip és a dalt, precisament per diferenciar un àmbit de l’altre? El periodisme blaugrana, en general, avui s’ha tornat un esport de covards que també s’emparen en aquest resultadisme a l’hora d’exercir l’ètica professional i una funció fiscalitzadora que, per contra, no tenia límits i desbordava frivolitat quan hi havia un altre president.
Igualment, aquesta inseguretat del periodisme, indissimulable per més que intenti navegar cada dia a favor d’on bufa el vent, acabarà per posar les cartes cara amunt quan l’equip i Xavi s’enfrontin al moment de la veritat i resolguin el paper a la Lliga i a la Champions. No és el mateix encadenar ara una ratxa, encara curta, de victòries, que barallar-se al maig pel títol, o haver deixat de fer-ho a l’abril, reflexió útil també per a l’escenari continental on és possible passar de l’eufòria a la frustració, i viceversa, en qüestió de minuts.
La moda d’elaborar un relat transcendent després de cada partit, i a més fer-ho en funció de si es guanya o es perd, és una demostració més que el nerviosisme i la compulsió en què està instal·lada la junta de Laporta han acabat per arrossegar els mitjans a una espiral de desorientació, cada cop més a la vora de la bogeria.
Ve una muntanya russa davant d’un final de temporada obert a l’exageració cap a un costat o l’altre, al triomfalisme o l’hecatombe. I deu haver estat culpa de tots.
