Els principals indicadors econòmics i financers del FC Barcelona desmenteixen rotundament les previsions del president Joan Laporta sobre la remuntada dels ingressos, el control de la despesa i la reducció de la massa salarial. Si els ingressos i els beneficis han donat xifres esperançadores els dos últims exercicis és per l’efecte de les palanques, que no han servit ni tan sols de pa per a avui i que, a més, han aguditzat la fam i la precarietat que ja s’han manifestat al cap de pocs mesos d’esgotar-se aquest últim i desesperat recurs.
La recent revisió a la baixa del límit salarial blaugrana, que en un any ha passat de 648 milions a 204 milions, acusant una desfeta de 444 milions, confirma el sinistre total que ja comencen a denunciar alguns barcelonistes com Jaume Llopis o Víctor Font, convençuts que la situació actual ha empitjorat en relació amb l’heretada el 2021, en bona part afectada per la covid. Laporta, com ho sentencien les xifres oficials, ja és força pitjor que una pandèmia.
Des que es va fer càrrec del club el març del 2021, donant ell mateix per bons, auditats i aprovats els de l’exercici 2019-20, s’han registrat dades aterridores com les despeses acumulades, que ascendeixen a 4.112 milions, equivalent a una mitjana anual de 1.028 milions, indiscutiblement rècord a la història del Barça i del futbol mundial. Per contra, els ingressos totals han retrocedit extraordinàriament, encara que es tinguin en compte les vendes de patrimoni i d’actius, ja que amb les palanques incloses, la suma puja a 3.762 milions, 931,5 per temporada, de tota manera insuficients contra aquests costos de 4.112 milions (1.028 milions per temporada).
Un càlcul senzill estima que, a raó de pèrdues regulars de 96,5 milions per exercici, el balanç també resulta descoratjador amb 386 milions de pèrdues acumulades.
El més dramàtic emergeix, en qualsevol cas, quan es desmaquilla l’afectació comptable d’aquest intent de reequilibri artificial, que ha permès ingressar nets ni més ni menys que 1.000 milions (400 milions de Barça Studios i 600 milions per la venda anticipada de drets de TV), i la crua realitat, nua, llança números escandalosament ombrívols. Els ingressos ordinaris sense trucs es queden en 2.762 milions i una mitjana anual de només 681,5 milions davant de la mateixa despesa de 4.112 milions, 1.028 anuals. El diferencial anual arriba als -346,5 milions i l’acumulat es dispara a 1.386 milions entre el 30 de juny del 2020 i el 30 de juny del 2023. Impossible revertir aquest desquadrament.
Quan el president és capaç de falsejar fins a aquest extrem el relat i d’atribuir a la seva gestió el mèrit d’haver sabut reconduir la situació i timonejar el club a un amarratge segur, sens dubte cal començar a preocupar-se per la credibilitat d’aquest tipus d’afirmacions i de les promeses subsegüents, entre les quals hi ha la de negar taxativament qualsevol possibilitat, ni remota, d’una conversió del Barça a Societat Anònima. A la mateixa falsària argumentació seva i del vicepresident econòmic, Eduard Romeu, l’altre conta contes oficial, Laporta ha afegit “la necessitat de cert temps per revertir l’herència rebuda”, un objectiu que s’ha cansat de garantir per a l’exercici 2023-24 que hauria de ser “el primer amb beneficis sense palanques” i se suposa que sense més enganyifes comptables.
L’organisme regulador, LaLiga que presideix Javier Tebas, ja li ha fet sortir els colors i desmuntat aquesta possibilitat quan, després el mercat d’hivern i un cop rebuda l’actualització del pla de viabilitat acordat, li ha rebaixat el marge salarial de l’estiu, que era de 270 milions, a 204 milions. Xifra que, davant d’una nòmina de 492 milions, equival a assegurar que ara mateix Laporta no disposa dels recursos ni dels mecanismes necessaris per contrarestar el dèficit de 288 milions que s’enfila de cara a l’estiu.
L’única solució implica generar beneficis directes -això sí, abans del 30 de juny- que millorin directament el compte d’explotació i, com vol Laporta -perquè aquesta és la seva única obsessió-, impactin també al marge salarial de LaLiga, ja que altrament no podrà mantenir la plantilla actual ni afegir reforços que ja s’ha anticipat a comprometre com els Joao (Félix i Cancelo).
A conseqüència de tenir el marge salarial excedit (288 milions en el cas de Laporta) LaLiga només contempla per a fitxatges l’ús del 50% de les vendes netes de jugadors, de l’estalvi de nòmines o del superàvit en patrocinis, si es compleix el pla de viabilitat. Si LaLiga li ha rebaixat ara novament el límit operatiu és perquè no hi ha perspectives de recuperació i, al contrari, s’acumulen les sospites que torni a fallar la venda de Barça Studios.
En aquest pantanós terreny en què s’ha ficat Laporta és on poden acabar d’enfonsar-se ell i el seu vaixell, pel fet que, si no hi hagués un miracle, es veuran compromesos fins a 368 milions que han estat comptabilitzats com a ingressos i que podrien passar provisions -i, per tant, restar-se com a pèrdues- el 30 de juny vinent.
Ja no es tracta de vendre per fitxar o per alliberar-se del jou i el control financer de LaLiga -sense el qual, per cert, el Barça ja hauria acabat com el Reus-. El que està en joc, ara que demostradament el malalt de l’UCI ja ha passat a situació terminal, és precisament el model de propietat d’un club asfixiat per deutes creixents, un caramel per als inversors que, més aviat que tard, trobaran la manera de controlar la gestió si encara volen recuperar tots els diners que han prestat a Laporta, amb els seus interessos, en molts casos superiors al 7%.
