El deteriorament progressiu de l’atenció primària està afavorint un procés de privatització que no para de créixer. Segons el Baròmetre Sanitari del 2023, que publica el Ministeri de Sanitat des del 1993, s’ha doblat el nombre de persones que disposen d’una assegurança privada, ja sigui de forma individual o a través de l’empresa. Si l’any 2015 la xifra era del 13,7%, ara ja és del 30,9% a Espanya. Tot i que 7 de cada 10 espanyols prefereix el sistema públic en tots els nivells assistencials, aquest 30,9% opten per la contractació privada per “la rapidesa amb la qual l’atenen”, segons publica el Baròmetre. En aquest sentit, un estudi elaborat per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Salut Pública conclou que existeix una relació lineal entre el nombre de dies de demora a accedir a la cita mèdica a l’atenció primària i les persones que s’apunten a un servei privat.
En declaracions a EL TRIANGLE, José Manuel Aranda, representant de la Federació i vocal d’atenció primària a l’Associació de les Illes Balears, afirma que “quan vas al teu metge i et donen una cita per d’aquí a dotze dies, has de buscar altres recursos. Si l’atenció primària no funciona, la privatització augmenta. La relació és lineal, i la mitjana de demora a Espanya és de 9,12 dies i de més de 12 dies a Catalunya, segons el Baròmetre”. Per tant, segons Aranda, “amb un servei potent d’atenció primària, la privatització s’atura. Però el capital privat ha vist que la salut és un gran negoci, i ha desplegat una estratègia a llarg termini, que influeix en els governs”.
Segons l’estudi de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública sobre els pressupostos sanitaris per l’atenció primària de les comunitats autònomes, el 2024 totes estan molt lluny del 25% òptim que haurien d’assolir i la mitjana no supera el 15%.
Catalunya ha augmentat el pressupost públic en els darrers tres anys, i ara se situa en el 16,8%, però ocupa el sisè lloc en el rànquing, que lidera Extremadura amb el 18,6%. Si s’analitza el pressupost per habitant el 2024, Extremadura continua sent la primera comunitat, amb 402 euros per habitant. En canvi, Catalunya baixa a la dotzena posició, ja que hi destina 264,8 euros per habitant, un 65% menys que els extremenys. Segons el metge de família José Manuel Aranda, l’estudi evidencia “la importantíssima desigualtat que existeix entre comunitats” tant en el que destinen al conjunt del sistema com a l’atenció primària. Per Aranda, “d’acord amb diferents indicadors, Madrid, Andalusia i Catalunya” són les comunitats que més els preocupen com a Federació. “Catalunya es gasta al voltant del 15%, però és de les comunitats autònomes que menys inverteix en sanitat pública i un pressupost més baix hi destina”, indica el professional. Un altre element d’alarma per a la Federació és la tendència privatitzadora, i per Aranda “els Governs del PP a Madrid i Andalusia estan tendint a privatitzar, i no els preocupen els serveis públics”.
Pel que fa a Catalunya, el representant de la Federació lamenta que estigui perdent un sistema que era dels millors d’Espanya, però, a diferència del que passa a Madrid amb la Marea Blanca o a Andalusia amb la mobilització dels professionals, “les demandes de la població catalana són menys reivindicatives, i es deixa morir el sistema a poc a poc, perquè el grau de cobertura privada és més alt”. En cas de continuar amb aquesta “manca de finançament crònica que s’allarga des de fa 15 anys, hi haurà conseqüències greus”.
Entre els problemes que està generant aquesta manca de finançament públic, la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública destaca el deteriorament de les condicions de treball de les plantilles i de la capacitat de desenvolupar els seus projectes professionals. Això es concreta en manca de material tècnic per desenvolupar la feina, com pot ser disposar d’un bisturí elèctric per poder fer cirurgia menor, o bé cobrir les baixes laborals o els torns de vacances. A conseqüència del deteriorament de les condicions de feina, José Manuel Aranda indica que es genera una desvinculació dels professionals dels seus centres de treball, i també l’abandonament dels professionals de l’atenció primària, fet que provoca que ara moltes places no es puguin cobrir, tant a zones rurals com a les grans ciutats.
A banda de l’increment de recursos en totes les categories professionals, la Federació defensa un principi bàsic de l’atenció primària, que és l’accessibilitat al sistema. Per Aranda, un greu problema per la primària són les demores. “Això no havia passat mai, i es demana la demora zero a l’hora de tenir la cita mèdica, perquè la base del model de l’atenció primària és la continuïtat assistencial i l’accessibilitat. No pots demanar cita amb el teu metge, i que triguin una mitjana de nou dies. És intolerable, i això ens està passant després de la covid, quan el nombre de professionals és el mateix que abans de la pandèmia. Aquí hi veig responsabilitats compartides”. Per una part, de l’Administració, que ha de contractar prou professionals per cobrir les quotes, però també formar els professionals perquè les sàpiguen gestionar. No és el mateix un ambulatori amb una gran demanda assistencial que un altre amb una àmplia cobertura privada i baixa demanda. D’altra banda, els mateixos professionals també han de saber gestionar la seva demanda, i això s’aprèn quan es fa l’especialitat de metge de família durant els quatre anys de formació.
Per evitar la destrucció del model, les solucions no són fàcils, i no tot passa per incrementar el pressupost públic fins al 25% i ja està. Cal tenir clar quines són les prioritats, i Aranda considera que la vinculació dels professionals amb el seu centre d’atenció primària és clau. “Nosaltres no tenim una tècnica específica, som especialistes en persones. La població que atenc determina la meva cartera de serveis, i necessito un projecte que resolgui les necessitats de la comunitat que atenc. No hi ha atenció primària, sense projecte. La gent no s’hi apunta perquè no hi ha projecte, i si vull recuperar els professionals, el primer pas és generar un projecte”. Per Aranda, ja hi ha centres que el tenen, i si les administracions aposten per mostrar aquestes bones pràctiques, es pot començar a avançar i recuperar el model d’èxit perdut.
*Pots llegir l’article sencer al número 1565 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
