Com que Joan Laporta no es pot permetre el luxe, almenys encara, d’organitzar un campionat setmanal de llançament de safates de canapès, una forma d’alleujar la tensió i la pressió mediàtica d’aquestes llargues setmanes sense partit intermedi -tot i així, havent de pair mals resultats com davant el Granada-, la solució consisteix a activar des de dins temes amb què la premsa pugui elaborar titulars i tertúlies que no posin el focus en la delirant gestió directiva, especialment en l’àmbit del primer equip.
La premsa, que continua coixejant d’aquest laportisme agut per pura inèrcia -un sector per devoció, un altre perquè no hi ha alternativa ni oposició on acudir o entrevistar, i un tercer grup perquè es nega a admetre i reconèixer l’edat d’or de la presidència de Sandro Rosell i la cruel realitat que fins i tot amb Josep Maria Bartomeu el club era una potència econòmica comparada amb la ruïnosa realitat d’avui-, prefereix fer seguidisme del mòbing contra Frenkie de Jong –el tema de més rabiosa actualitat– abans que entrar a analitzar realment les raons d’aquest vodú periodístic contra el centrecampista holandès, alimentat des de la junta.
Perquè han estat els filtradors habituals de la junta, amb el suport de l’àrea de comunicació, els canals d’origen de les informacions escandalosament teledirigides per situar Frenkie en el punt de mira. D’una banda, perquè no ha respost de moment a una oferta de renovació a dos anys vista del final del seu contracte, proposta que no contempla una pujada de les seves condicions salarials, i perquè el plantejament de la presidència és que, si no la signa, ha d’acceptar marxar aquest estiu com a única sortida a la seva situació. De l’altra, el titular dominant és que al Barça li costarà uns 77 milions mantenir-lo fins al 2026, inclosa l’amortització pendent del seu fitxatge, que és de 30 milions, xifres brutes que no suposen en cap cas la ruïna de club.
Menys encara tractant-se d’un futbolista que va costar 85 milions en el seu moment, que avui continua tenint aquest mateix valor de mercat segons les taxacions més fiables i que Laporta, com també s’ha deixat caure en alguns mitjans de confiança del règim, espera vendre’l per 100 milions. Aquesta operació suposaria un benefici net d’uns 70 milions i l’estalvi de 37 milions més en nòmines.
L’esclat calculat del cas De Jong no és casual perquè s’han aprofitat les circumstàncies per assenyalar-ho com un dels jugadors menys compromesos i més distants en el context del mal resultat de diumenge juntament amb Jules Koundé, conjuntura que s’ha traduït, també mecànicament, en un festival d’enquestes preguntant a les audiències a quins jugadors traspassarien immediatament per fer caixa.
És a dir, que Laporta, juntament amb Deco i l’aparell de control de mitjans i del teixit digital de la junta, s’han encarregat d’intercanviar, o si més no d’igualar, l’espai dedicat al mercato -que tant agrada a la premsa i a una afició que gaudeix igual que els periodistes amb tanta especulació, en bona part fantasiosa i recurrent- i a les vendes, obligades per la crítica situació econòmica i perquè alguns jugadors, suposadament “més culpables que Xavi i que la junta”, no mereixen vestir la samarreta del Barça i han de ser sortir per la porta falsa.
La veritable intenció de Laporta i de la seva Gestapo mediàtica no és altra que intentar, desesperadament, afrontar el terrible impacte en els comptes d’aquest exercici de la pèssima gestió econòmica. El final de curs en el terreny de l’auditoria amenaça de repercutir en forma de pèrdues la venda infumable de Barça Studios amb un forat de 100 milions (40 milions d’impagaments del 2023 i 60 milions del termini a 30 de juny) més el daltabaix que comptablement es pugui derivar d’haver-se donat un ingrés de 208 milions a l’exercici passat, imaginàriament, procedents del 51% del valor de Barça Studios, en va utilitzats per aparentar grans beneficis que en realitat no ho són.
Si no és capaç d’emplenar aquesta terrible i urgent fissura, l’aval personal de 18,5 milions interposat per Laporta i pel tresorer per tal de conservar la plantilla actual serà executat el 30 de juny. Evidentment, del que es tracta és de resoldre a favor del president un greu conflicte d’interessos que enfronta la seva prioritat personal i patrimonial d’evitar perdre diversos milions de la seva butxaca contra els del club de disposar dels millors futbolistes, sigui mantenint Frenkie de Jong i altres o fitxant a nous i millors reforços. La venda de Frenkie de Jong, ara activada en forma de mòbing participat per l’entorn mediàtic laportista, forma part, per tant, del pla per evitar l’execució de l’aval signat per dos directius, en cap cas de l’enèsima operació de fitxatges per guanyar la Champions, ja que si es donen les circumstàncies de guanyar realment diners amb el seu traspàs i el dels altres tot el benefici s’utilitzarà per salvar la bretxa produïda per la falsa operació de Barça Studios, comptablement ruïnosa.
Deco, si es repassen les seves declaracions, només repeteix que ningú esperi grans fitxatges aquest estiu, ni tan sols el d’un entrenador de primer nivell, avançant-se a un escenari en què, amb prou feines, Laporta serà capaç d’evitar grans pèrdues a còpia de vendre per força algun dels intocables com ara Araujo, Pedri o Lamine Yamal, i dedicant part del marge a la compra obligada dels Joaos.
Fins que es fabriqui o salti una altra distracció mediàtica, la insuportable agonia de l’era Xavi transitarà per aquesta nova via oberta contra els jugadors a causa del baix rendiment de l’equip, ja que si la premsa no s’atreveix amb Laporta i Xavi continua sent l’altre gran culpable, encara que sense càstig, la ira, el disgust i el malestar social els redirigirà l’entorn mediàtic contra l’equip, de manera individual i col·lectiva.
Sens dubte, el risc és que el vestidor, també de forma col·lectiva o personal, rebutgi aquest paper de culpable i no accepti ser, tan arbitràriament, la víctima propiciatòria de la preocupació de l’entorn, en bona part justificat si l’equip no és capaç d’obrar un miracle que avui sembla molt lluny del seu radar operatiu.
Aquest tipus d’estratègies, però, quan queden més de tres mesos de competició i a falta que, en un moment donat, es pugui certificar la pèrdua de la Lliga i una eventual eliminació a la Champions, resulten extremadament arriscades, ja que no s’ha de descartar que el mateix efecte de veure’s al filferro de la crítica i el rebuig social, aquesta síndrome del mòbing contra uns quants jugadors i que, a mitges, ha donat una treva a Xavi, evolucioni en un sentit imprevist, faci un gir inesperat i acabi de sobte amb la dispensa i la butlla presidencial.
Sembla massa aviat per buscar un o més culpables cada setmana des d’ara i fins a final de curs. I no n’hi ha tants per sota del nivell dels jugadors i moltíssims menys per sobre -a tot estirar, Xavi, un cartutx pràcticament gastat- de Deco i Laporta, a qui aquesta temporada se li farà molt llarga, interminable, mentre Frenkie de Jong continua tenint les millors cartes per a aquesta partida, dos anys de contracte i el poder d’acceptar, o no, ser traspassat aquest estiu, o el següent o renovar. Potser s’ho pensa en espera de qui serà el pròxim entrenador o, fins i tot, de qui continuarà sent president més enllà, o potser abans, del 2026.
