Ahir va ploure. Ho va fer poc, però va ser suficient per dividir els ànims: els que deien “per fi” i els que maleïen que ho fes ara, que hi ha carnestoltes i cal sortir amb la disfressa al carrer. Aquesta situació és, a petita escala, el que crec que està passant arreu del món. Ens trobem en un moment de polarització i de lluita entre dos conceptes de vida contradictoris i que no poden coexistir, i malauradament sembla que està guanyant el bàndol dels que creuen que els humans som déus i que, per tant, estem protegits de qualsevol bajanada que fem contra la natura.
Ens trobem en emergència per sequera, i l’ACA ja ha informat que per Setmana Santa podríem entrar en emergència II, i que, si continua sense ploure, passarem a emergència III a l’octubre.
Ara ens demanen que ens dutxem en 3 minuts. Ho faig, i recullo l’aigua que gastem abans que surti calenta, i que fins fa poc, ho reconec, deixava escolar pel forat sense sentiment de culpa. Ha estat una teràpia de xoc per descobrir el luxe en el qual vivia fins ara. I és que no en som conscients perquè obrim l’aixeta i per art de màgia tenim aigua, però resulta que aquest bé no és il·limitat. No ho és, com no ho són moltes altres coses que utilitzem com si ho fossin.
Però… com hem arribat fins aquí? Com no s’ha intentat conscienciar la ciutadania abans de la situació en què vivíem? Per què es parla amb la boca petita i amb por de temes que hem d’afrontar tot el col·lectiu? I sobretot, com no s’han pres mesures reals per prevenir abans d’haver de curar? Ja hem viscut altres sequeres, però molts dels deures es troben per fer. Fem un Ple de sequera a finals de febrer quan ja ens trobem amb les reserves d’aigua per sota del 16% i quan les solucions tecnològiques com són la construcció de potabilitzadores o dessalinitzadores no són immediates. I hem de portar ara vaixells per poder subsistir? I de debò que la millor opció és la de reduir els cabals dels rius?
Què ens hem pensat que som? No entenem que hem de deixar d’explotar els recursos i avançar cap a un estil de vida que no suposi destrossar el nostre voltant? I ja no demano que sigui per altruisme. És que ja la situació és tan greu que cal això per garantir la nostra pròpia supervivència. Tinc un fill de 9 anys i m’angoixa molt el món que li estem deixant: contaminat, sense recursos i dividit. I si no canviem el xip i comencem a veure que la cosa no va només d’un mateix, de mantenir els luxes que considerem drets, de tenir èxit a base d’acabar amb allò que en realitat ens dona vida, de seguir mantenint aquesta estructura capitalista extrema que és com un forat negre que s’ho menja tot, no ens en sortirem.
Malauradament, el canvi cap a una sostenibilitat que, no és necessària, sinó que és imprescindible, el veig molt negre, perquè a més vivim en una era d’indignació i crits que dona força a la irreflexió i al populisme, i perquè sembla que els nostres governants estan pensant més en les properes eleccions i en no emprenyar el possible votant, que no pas en prendre decisions que realment serveixin per governar pel benestar dels ciutadans.
Malauradament, sóc escèptica perquè el que veig al meu voltant em porta a pensar que el nostre individualisme i egoisme ens porta a preferir els nostres excessos. Un exemple, el tancament del restaurant de La Mola, al parc natural de Sant Llorenç del Munt, per evitar la degradació de l’entorn i mantenir el parc. L’anunci va causar que es fessin manifestacions amb crits de “ens treuen la Mola” i “la Mola és de tots”. Però, que jo sàpiga, que tanquin el lloc on pagues per menjar la botifarra no impedeix que puguis pujar a la muntanya a gaudir-la. O és que el que vols gaudir és de l’esmorzar?
