Ni un breu publicat a la premsa normalitzada pel laportisme majoritari. Així és com gairebé no ha repercutit el coneixement que Hisenda està investigant, per sospitoses, les operacions de l’actual president del FC Barcelona quan movia els fils del Reus, club centenari del futbol català que va desaparèixer del mapa assetjat pels deutes, la pèssima gestió dels seus propietaris i administradors i la pèrdua del rastre de les quantitats, algunes de rellevants, aportades per petits i confiats inversors amb l’esperança d’obtenir rendes anuals mínimes d’un 6%.
Els coneguts integrants de la banda del Reus, principalment Joan Laporta, Joan Oliver, Rafael Yuste i Xavier Sala Martin, són els objectius d’una inspecció que, coneixent els personatges, no té res d’estrany, però que fins ara havia estat frenada i alentida des de les administracions públiques, cosa que no s’entén del tot després de l’enorme soroll provocat per la liquidació del club, els teatrals aterratges de propietaris procedents de Florida, burles als aficionats reusencs i les escandaloses denúncies periodístiques que només anys després estan cobrant sentit i carta de naturalesa.
Aquest retard en el temps de reacció d’Hisenda, tres anys després de certificar-se al jutjat la polèmica defunció d’un equip de futbol que va deixar de jugar la resta del que quedava de la temporada 2018-19, n’és la causa principal que realment Laporta i les seves ‘groupies’ hagin encaixat la notícia, avançada per El Confidencial fa uns dies, amb molta més preocupació i nerviosisme del que es pugui pensar, ja que, en si mateixa, la possibilitat de rebre una querella de la Fiscalia, o de qualsevol altre inversor que s’hagi pogut sentir enganyat, més enllà del desencís i la frustració deixada enrere per la liquidació del club, convida a pensar que la ‘immunitat’ amb què Laporta ha actuat des de fa anys, pràcticament des del moment en què va aixecar la veu contra Josep Lluís Núñez un llunyà dia del 1997, se li ha acabat d’una vegada per sempre. No és estrany que, de sobte, diumenge a la nit pagués aquest mal humor creixent contra una safata de canapès.
Un toc d’atenció significatiu que, per descomptat, ha estat completament defugit pels mitjans i pel conjunt del laportisme digital, res fora de la normalitat, en una reacció del tot oposada al tic habitual d’aquest mateix col·lectiu si la possible infracció hagués estat dirigida contra Josep Maria Bartomeu o Sandro Rosell. No fa poc, la premsa va emfatitzar i va publicar la presentació d’una querella contra Bartomeu per part de la Fiscalia de l’Audiència Provincial, interposada sobre la base de les denúncies traslladades al seu dia per Laporta a la Fiscalia, com a resultat del Forensic aplicat a la gestió de la junta anterior. Avui se sap que aquesta querella encara no ha estat interposada, tres mesos després d’apuntalar i propalar un rumor que, com sempre, es van encarregar d’estendre els mitjans laportistes especialitzats i oficialistes, SER, Sport, Agència EFE i satèl·lits.
La diferència és l’aplicació de la presumpció de culpabilitat mediàtica si es tracta dels gestors del passat o la d’innocència, de vegades el buit més pertorbador com en aquest cas, sobre la trama amagada sota la utilització d’un club com el Reus per a negocis que, anys més tard, segueixen sent opacs, confusos i sens dubte dubtosos pel que fa a la legalitat.
Hisenda investiga la societat Core Store SL, una consultoria accionariada pels ‘Quatre’ (Laporta, Oliver, Sala Martin i Yuste) usada després per controlar una segona mercantil a Hong Kong, CSSB Limited, que va adquirir el Reus després de forçar la seva conversió a SAD prometent inversions i plans d’ascens, només parcialment coberts.
El que se sap és que gràcies al ‘prestigi’ d’aquests ‘Quatre’ principals, que venien de deixar el Barça amb 47,6 milions de pèrdues i un deute que superava la facturació, van aconseguir atraure inversors a qui se’ls va assegurar un rendiment del 6% i una liquiditat a prova de bombes. Amb aquest capital, almenys en part, el Reus va comprar un club de futbol xinès, se suposa que per poder llicenciar determinats negocis i mantenir una seu social mercantil a aquell país. Joan Oliver, l’equip de confiança del qual el formaven l’advocat Pere Lluís Mellado i l’executiu Joan Centelles, donava la cara a Reus i un financer nord-americà, Bryan Bachner, operava en nom seu en aquest mercat asiàtic on, especialment a Hong Kong, l’opacitat financera per a la resta del món és un dels seus atractius més grans.
La rendibilitat promesa mai no es va complir, els diners es van volatilitzar i el Reus va desaparèixer. Joan Oliver va carregar amb el pes mediàtic d’una culpa i d’una responsabilitat de què Laporta sempre es va desentendre. “No tinc res a veure amb el Reus”, va repetir durant la campanya, tot i que la documentació finalment trobada confirma la seva participació personal en el procés i a l’hora de seduir possibles inversors. Els pocs que s’han atrevit a denunciar-ho han pogut recuperar una mica dels diners, en concret dues inversores amb què Laporta es va afanyar a pactar per evitar el judici. També s’ha rumorejat que l’actual director de Barça Studios, Toni Cruz, va acceptar l’oferta de Laporta com a forma de compensar-li l’incompliment a l’altre negoci que tenien plegats.
Possibles irregularitats fiscals són el que ara investiga Hisenda sobre les operacions de Core Store SL al llarg d’una etapa de gestió controvertida i plena de no poques mentides relacionades amb la continuïtat i salut financera del Reus, que sempre es va donar com a segura i ferma per damunt de les crítiques i dels advertiments mediàtics.
Més o menys el mateix patró reproduït en el primer mandat de Laporta sobre la gestió econòmica del Barça, que ocultava pèrdues i trucs comptables per camuflar tantes barbaritats i despeses abusives. En aquella paròdia financera de l’estiu del 2010 va tenir un gran protagonisme qui era llavors Tresorer del club, Xavier Sala Martin, brandant un balanç econòmic de l’exercici 2009-10 sense auditar i amb guanys de 9 milions en lloc dels 84 milions de dèficits reals.
Tant el ‘professor’ com Joan Oliver s’han apartat del focus en aquesta repetició de la jugada laportista que segurament no aconseguirà fer desaparèixer el Barça del mapa, encara que sí abocar-lo a un canvi en l’estructura de la propietat a causa d’un deute impagable i una situació de col·lapse financer i de tresoreria sense retorn. Els que sí que han tornat a la càrrega, escortant el president, han estat Rafael Yuste com a vicepresident esportiu i, només honoràriament, Xavier Sala Martín, l’invisible vicepresident de la Fundació Barça, juntament amb els executius Joan Centelles, ni més ni menys que al capdavant de l’Espai Barça després d’aprendre-ho tot de l’ofici com a mà dreta de Laporta als negocis de l’Uzbekistan, el no menys sibil·lí i desconegut Bryan Bachner, dirigint a dues mans les oficines comercials del FC Barcelona a Hong Kong -quina casualitat!- i als EUA, i Pere Lluís Mellado com a cap de l’àrea legal del club després de ser-ho del Reus i del despatx professional de Laporta, reobert mercantilment després del seu retorn a la llotja.
Ningú pot predir què trobarà Hisenda buscant als calaixos i arxius de Core Store SL. En canvi, es pot endevinar, pels precedents i pels indicis, que al Barça li espera el més negre dels finals. Laporta ja sap que ha deixat de ser un personatge protegit, des de Madrid segur i falta saber si també des d’aquest entorn de les clavegueres del Govern de la Generalitat que, veritablement, no saben què fer amb ell. És cert que en el saqueig del Reus va participar Jorge Mendes com a còmplice necessari en el tràfec de jugadors i no el cunyadíssim Alejandro Echevarria que, per les traces de les seves pinzellades al govern diari actual del club, sembla un element accelerant.
