Les mobilitzacions pageses a través de tractorades col·lapsen les carreteres i les capitals europees, també a Catalunya. Quan el camp es mobilitza hi ha una reacció molt urbana consistent en donar-los la raó o el benefici del dubte. Com si al sector primari al que veiem primigeni, no hi podessin haver-hi qüestions que, com a mínim, siguin discutibles o bé actituds poc defensables.
Al cap i a la fi tots venim del camp i acostumem, al que recordem, a tenir-lo idealitzat. I ben segur que la pagesia actual, que ja és molt lluny de la que imaginem, té moltes raons per estar preocupada pel seu futur. Això no vol dir que totes siguin vàlides o defensables. Les que esgrimeixen ara no ho són, com tampoc resulten gaire edificants els convocants de la protesta a través de les xarxes i les seves motivacions.
Tot això neix del pols antieuropeu que es crea a Hongria empès pel seu dirigent populista i extrem Víctor Orbán, el qual i gràcies als seus mitjans ha aconseguit que la foguera s’estengués per bona part del continent. És una mobilització política, que no sindical, amb objectius que fixa i rendibilitza l’extrema dreta europea, també la d’aquí. Bona part dels seus dirigents formen part de la indústria agroramadera que ha anat ocupant el camp, que no de petites explotacions familiars agràries que ja pràcticament no en queden. Molts d’ells vividors de les subvencions europees al sector primari, amb moltes denúncies per pràctiques fraudulentes.
Aquest és el personal. Que alguns acompanyen els talls de carretera amb bona fe, no en tinc cap dubte, però els interessos als que serveixen tenen poc a veure amb la pagesia familiar i tradicional. No deixa de ser paradoxal que bona part del ferro que s’exhibeix als talls de carretera, és maquinària molt costosa finançada amb la ben dotada Política Agrària Comunitària (PAC). Corre molt diner públic al camp, i no sempre adequadament utilitzat.
Que l’agricultura europea sigui protegida perquè sinó desapareixeria per poc competitiva en el mercat global, probablement tots hi estaríem d’acord. Però, tot depèn de fins on. És una activitat, encara que econòmicament menor (2,5% del PIB de manera directa), resulta molt estratègica: ens aporta l’indispensable aliment de qualitat i manté el territori habitat i en condicions.
Al camp s’hi ha de poder viure i viure’n. Tots, però, hem de ser conscients que el sector agroramader genera molts externalitats, especialment mediambientals que caldria contenir i corregir. La Unió Europea, per mitjà de directives i ajuts, va fent aquesta feina. La intensificació ramadera consumeix molta aigua i contamina els aqüífers, mentre el conreu dels camps també empudega i, sense controls, l’ús de fertilitzants químics i plaguicides resulta molt perjudicial per aigües per la toxicitat i pel manteniment de la necessària biodiversitat.
Justament, ara que ens hem conscienciat sobre l’escassetat de l’aigua, cal exigir formes més eficients del seu ús al camp. L’agricultura consumeix el 80% del total de l’aigua. Un terç del pressupost de la UE va al sector agrícola (53.700 milions el 2024) i, a Espanya, tercer receptor de fons, en el cuatrienni 2023-27 arribaran 47.724 milions, subvencionant-se tota mena d’activitats que així es poden mantenir. Que això és bo i ha de ser així, és ben probable. Que els beneficiaris envesteixin contra la UE, en canvi, no sembla tant lògic. Demanar que no se’ls apliquin normatives mediambientals ni objectius de desenvolupament sostenible, resulta insolidari i a totes, totes, inacceptable.
L’extrema dreta europea té com a estratègia antieuropeista aixecar el camp contra el status quo polític, jugant amb la falsa noció de que el primari representa l’autenticitat i els valors ancestrals del territori, l’ADN més conservador i retrògrad. És doncs, una mobilització amb una base i uns objectius molt reaccionaris que tenen poc a veure amb els interessos comuns i amb la importància d’aquest sector econòmic.
Necessitem un sector agroramader potent, competitiu i modern, que compti amb el suport polític i de tota la societat, essent conscients de la seva importància. Darrera d’ell, hi ha un sector agroalimentari que és molt important al país. Però tot això no pot descansar sobre una mística falsa de la pagesia, sobre uns hipotètics drets a no col·laborar amb la sostenibilitat mediambiental com estan obligades a fer totes les indústries, o bé exagerar el caràcter de activitat hipersubvencionada amb totes les disfuncions i aprofitats que això genera.
Els comptes han de ser clars i, a dia d’avui, el balanç mediambiental resulta fonamental. Cap sector ni activitat pot exigir estar exempt d’aquesta responsabilitat.
