Laporta aguditza la crisi de l’equip amb el seu altercat a la llotja amb els canapès

La crispació, frustració i malestar per tenir les mans lligades per fer fora Xavi i fitxar més cracs es posen de manifest als nervis d'un president que va fer volar una safata d'un cop de mà rabiós i d'impotència

Joan Laporta

Era força ingenu suposar que, amb l’anunci de l’adeu de Xavi el 30 de juny, l’estat de coses, de nerviosisme i de frustració al voltant del primer equip del FC Barcelona s’havien de dissipar. Encara menys que la decisió aportés a l’equip la tranquil·litat i el punt d’inflexió necessaris per reaccionar espectacularment a la Lliga i poder imaginar un desenllaç diferent del que s’està tement des de fa mesos. Era qüestió de temps que, amb un mal resultat, els fantasmes i l’angoixa que van moure Xavi al seu absurd anunci després de la crisi viscuda davant del Vila-real recuperessin aquesta mateixa sensació que l’equip no va enlloc. El pitjor és que, sense fitxatges ni un entorn de canvi definit, sense cap intervenció interna que pogués provocar un tsunami capaç de provocar una veritable revolució, difícilment es podria esperar d’aquesta mala deriva liderada per Xavi un canvi de rumb o de sensacions. Joan Laporta, sense necessitat que els aficionats s’amotinessin a Montjuïc, protestessin a les enquestes o a l’entorn fora de l’àmbit de la junta es produïssin manifestacions de desencís agudes, es va encarregar ell mateix de dinamitzar un altre episodi de crispació i de crisi setmanal amb un cop de mà a la primera safata de canapès -el que més li agrada devorar després de cada partit per alleujar l’ansietat- que es va trobar al seu pas.

Un gest lleig, reprimible i inadequat que va posar la pitjor cirereta a una altra nit per oblidar d’un equip amb massa càrrega negativa a sobre, liderat a més per un entrenador que ha reconegut la seva incapacitat per conduir-lo amb garanties d’èxit.

El vol dels canapès, acompanyat de la ràbia del president i d’un silenci tens al voltant de la seva figura, van definir exactament el clima d’impotència que comença a instal·lar-se en una junta lligada de peus i mans per la seva gestió nefasta en tots els àmbits per igual, esportiu, econòmic i patrimonial. Una demostració més que la solució estàtica d’acompanyar Xavi en el seu llarg comiat de tornada a casa -o sigui, una no solució- va ser un alleujament mediàtic que va evitar, per una nit i per una setmana, posar el focus del debat a la veritable arrel del problema.

El que li passa a l’equip de Xavi, la dimissió diferida del qual només va ser un pegat molt provisional, és senzillament que, després d’haver elegit un entrenador que garantia, almenys en teoria, la recuperació de l’ADN, el joc identitari, l’aposta pel planter i la reconstrucció d’un estil que assegurava tornar al camí dels triplets -cosa que ha fallat, a més de l’entrenador-, són els 1.000 milions de les palanques que se n’han anat en fitxatges amb més comissions i sospites que en futbolistes determinants capaços d’elevar el rendiment de l’equip a aquest nivell competitiu que tenia amb Messi per a lluitar de debò per tots els títols.

I si no és culpa dels jugadors, llavors és clar que canviar el tècnic hauria estat la resposta immediata i natural a la involució demostrada respecte a la temporada passada a l’hora de competir per la Lliga.

L’incomprensible és l’exercici dialèctic, també descontrolat, del mateix president que, com un inexpert en això del futbol, deixa anar la setmana passada, després de creure’s la victòria certament tímida sobre l’Osasuna, que ell hauria destituït Xavi. Tan cert com que ara mateix no pot moure un euro d’aquest encotillat marge salarial que ofega la seva compulsió pels fitxatges i li impedeix fer amb Xavi el que li demanava el cos des de fa setmanes. O sigui, fer-lo fora o tornar-lo a Qatar, d’on creu que mai no devia haver sortit per venir al Barça.

L’única jugada que li queda és resar perquè les coses es resolguin per si soles i, en un moment d’ira i de màxim cabreig, fer malbé una safata de canapès, una teràpia molt més barata.

Al cap de pocs minuts d’una altra nit nefasta, veient com el Granada, un altre equip dels amenaçats pel descens, per poc no s’emporta els tres punts de Montjuïc, l’altre responsable absolut del primer equip, Deco, va encendre les emissores i els titulars de les edicions digitals amb unes declaracions a un mitjà portuguès igualment desconcertants. Deco va venir a dir que intentar refer un equip com el de l’última dècada, inspirat en la identitat de la Masia i l’extraordinari talent de Messi, avui és una via esgotada, com si el model de joc fos ara mateix part d’aquest camí inútil que no porta enlloc.

Deco es va afanyar a enviar missatges amb matisacions i context, però no va poder desmentir l’essència d’un discurs que contradiu el seu relat anterior i amb el qual segurament espera justificar un canvi radical en la direcció tècnica.

Una absurditat darrere l’altra quan els fets venen a demostrar, d’altra banda, que només Lamine Yamal i els joves són capaços d’il·lusionar i generar expectatives i il·lusió en la mateixa proporció que la dinàmica de la resta de l’equip deixa traces preocupants d’impaciència i poca claredat al centre del camp, ansietat en segons que davanters i una evident desorganització a l’hora de contenir l’equip rival. Deficiències generals i recurrents que de vegades es maquillen com davant l’Osasuna i l’Alabès amb accions individuals.

Se sabia que, en aquest estrany escenari inestable i diabòlic, al menor contratemps es reproduiria l’estat d’alarma de la nit del Vila-real, especialment després d’una jornada més que favorable per recuperar terreny al Girona, que va perdre contra el Reial Madrid (ja a 10 punts) i distanciar-se de l’Atlético de Madrid, derrotat pel Sevilla. En definitiva, que la inèrcia implica continuar amb les mateixes cares, els mateixos mals, la mateixa junta, el mateix entrenador i, agreujats, els alarmants problemes financers per tapar l’ocàs anticipat d’un mandat que, de fons, continua sent el llast i la principal amenaça per al FC Barcelona. L’única cosa segur és que al president no li faltaran mai canapès.

(Visited 458 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari