L’última verborrea lacrimògena de Xavi Hernández potser ha sobrepassat els límits d’un victimisme que, certament, costa d’entendre i de congeniar amb una realitat que ell mateix és molt capaç de posar en context quan justifica, com va fer dimarts, la seva decisió de deixar el càrrec d’aquí a uns mesos: “Ens hem de rodar més i atacar millor i defensar millor. Estem més vulnerables en defensa i el rendiment com a equip ha baixat. El nivell futbolístic no és adequat, per això la meva decisió de no seguir”.
Aleshores, a què ve, es pregunta la major part del periodisme i dels aficionats, tant missatge de ressentiment, ràbia i frustració perquè no se li reconeixen els mèrits i per haver hagut de suportar el càstig -atroç, segons ell- d’un entorn mediàtic “cruel” perquè “crec que no es valora la feina”? “Quan he dit que estàvem en construcció em mateu. També vaig dir que no tenim el Barça del 2010. Tinc la sensació que no em compraran res, ni guanyant LaLiga amb 12 punts. No crec que hagi estat el relat. És un tema d’entorn, club i exigència. Així ho sento. És així. Et fan sentir que no vals diàriament. Tenim un problema amb l’exigència d’aquest càrrec. Sembla que t’hi jugues la vida a cada moment. Per això dic que és cruel, no se’n gaudeix”, es va queixar.
El súmmum de les seves queixes, absolutament desmesurades i desproporcionades, va ser fer-se l’heroi perquè va acceptar venir al Barça “en un dels moments més difícils de la història del club”. La veritat i els fets li juguen en contra, ja que va substituir Ronald Koeman, massacrat i fustigat per la premsa sent una llegenda, perquè l’equip, després d’haver perdut Messi i Griezmann (60 gols menys) a una setmana de començar la Lliga i patir les baixes de llarga durada d’Ansu Fati, Dembélé i Pedri, no estava del tot a dalt malgrat el reforç de Luuk de Jong i alternatives en atac com Jutglà, Abde, Demir i altres.
En tot cas, després de 1.000 milions de beneficis nets ingressats en palanques, més de 300 milions dels quals invertits en 17 fitxatges, i dos anys i poc de poder dirigir l’equip protegit per un entorn mediàtic i social que li ho ha perdonat absolutament tot, com les quatre eliminacions europees més ridícules de la història, l’escenari actual és fins i tot pitjor que quan Koeman va ser destituït.
El patiment que pot arribar a causar a un barcelonista el mateix entorn del club, en la versió veritablement dessalmada, brutal i gairebé inhumana, és una cosa que Xavi no es pot arribar a imaginar ni tan sols. La ressonància de la seva inexplicable dimissió/continuïtat, ja que són les dues coses alhora, li ha pres titulars i espai a una notícia d’aquelles que ha retratat la premsa blaugrana, majoritàriament laportista, guardiolista i, fins fa poc, també xavista al llarg dels últims anys, com és l’arxiu d’una altra d’aquestes causes judicials contra l’expresident Sandro Rosell. En concret, una instrucció surrealista per tràfic d’òrgans (relacionada amb el trasplantament d’Abidal) sobre la base d’haver atès la trucada telefònica d’un empleat del club.
A Xavi li convindria, més enllà de la urgència d’organitzar millor el seu discurs, reconèixer errors d’embalum en la seva gestió, com adorar el president per sobre del bé, però sobretot del mal, i de la necessitat de treure’s de sobre aquesta ira que el domina, comparar-se amb el calvari judicial patit per qui també en va ser el seu president, Rosell, durant més de tres anys, simplement per haver estat president del Barça i representar una institució que sovint és víctima de la seva grandesa.
Xavi, per descomptat, no és de Rosell, és de Joan Laporta, descaradament. Laporta és el seu únic president, no només perquè mai no li ha escatimat un euro a l’hora de renovar-lo, sempre generosament per sobre de les possibilitats reals del club, sinó perquè a Xavi sempre l’ha atret el perfil d’algú com Laporta capaç de saquejar repetidament el club econòmicament i socialment, aixafant els drets i la veu dels socis. Atributs d’una actitud antidemocràtica, mentidera i pirata que, això no obstant, Xavi jutja valenta i necessària per a alguna estranya raó, igual que els milers de socis que el van votar el 7 de març del 2021.
A Rosell, ser president del Barça i intentar, entre altres decisions, mantenir a ratlla un vestidor acostumat als deliris de grandesa de Laporta -que va deixar el club el 2010 igual que ara, completament arruïnat- li ha costat dos anys de presó, un escarni i desprestigi públics sense precedents a la història judicial espanyola, acusat dels delictes de blanqueig de capitals i organització criminal per l’Audiència Nacional. Ningú no ha reparat ni moralment, ni econòmicament ni judicialment els dos anys de presó sense fiança patits abans d’un judici de deu minuts amb prou feines, el temps que va trigar la Fiscalia a esfondrar-se i admetre no tenir una sola prova en contra. L’absolució immediata i després ferma no va evitar, al contrari, que la jutgessa Carmen Lamela rebés el càstig professional merescut, ja que va ser recompensada amb un ascens al Tribunal Suprem.
Difícilment es pot comparar aquest peatge barcelonista amb què, en aquest moment, diu que està suportant Xavi després de dos anys com a entrenador del primer equip, per cert, com l’entrenador més embalsamat i protegit per la premsa i l’entorn des que Guardiola va marxar, com ell mateix va dir, buidat. Ni Tito Vilanova, ni Tata Martino -el que menys- ni Luis Enrique, ni tampoc Ernesto Valverde, Quique Setién o Koeman havien estat tan respectats i consentits com ho ha estat Xavi.
Tornant a Rosell, que en el seu curt mandat de tres anys i mig va guanyar proporcionalment més títols que Laporta i, amb el mateix equip, va deixar gairebé 200 milions de beneficis, s’ha vist obligat a deixar enrere quatre causes penals més, una per descobriment i revelació de secrets, una altra per delicte fiscal relacionat amb els seus propis negocis, i els dos casos Neymar, també desestimats de manera aclaparadora, per delicte fiscal, corrupció entre particulars i contracte simulat.
Una seqüència que, a efectes mediàtics i d’impacte social, ciutadà i barcelonista, havia convertit Rosell en el delinqüent més popular de la dècada. Avui, gràcies a una fermesa a prova de bomba, també la de la seva família, l’expresident blaugrana ha pogut tornar a la casella de sortida no sense suportar el desgast personal i públic de veure’s cosit a judicis i el cost d’uns advocats que encara no surten de la seva sorpresa.
Avui, gràcies a les declaracions de l’excomissari José Manuel Villarejo, posant noms, cognoms i autoria dels responsables de la seva persecució per part de la policia patriòtica i de les clavegueres de l’Estat, està confirmat que tot va ser una conspiració pel seu barcelonisme i pel seu catalanisme. Villarejo ha anat més enllà, assenyalant que des de l’entorn de Laporta, al voltant de l’any 2012, es va fer arribar als insidiosos informació desviada, falsa i malintencionada sobre el llavors president del Barça per fabricar-li querelles sense cap fonament.
No es tracta de dubtar ni menystenir el sentit del barcelonisme ni el compromís de Xavi vers la institució; sens dubte tindrà els seus motius i les seves raons per haver-se enrocat en aquest discurs de lamentacions i de victimisme pel pes d’haver carregat amb la responsabilitat del primer equip al llarg de dos anys. Hi haurà qui ho comparteixi i qui no. El que cal preguntar-se és quants socis del Barça acceptarien viure la mateixa experiència barcelonista que Sandro Rosell o la de Xavi Hernández.
És clar que, comparativament, l’expresident no ha plorat tant.
