Xavi destapa el ‘cunyadisme’ com la clau de l’autoritarisme de Laporta

La invisibilitat i l'anonimat d'Alejandro Echevarría, a qui va fer fora de la junta per franquista en el seu primer mandat, ja no el protegeixen perquè al president no li queden més assessors, directius o executius en qui confiar

Joan Laporta i Xavi Hernández
Joan Laporta i Xavi Hernández

Joan Laporta ha afrontat la crisi de la continuïtat de Xavi Hernández amb un exercici de fantasia inigualable. A aquest qualificatiu respon el relat de la premsa, segons el qual la comissió esportiva es va reunir d’urgència dissabte a la nit, després del 3-5 contra el Vila-real, per pregar-li a l’entrenador que es mantingués al capdavant de l’equip, versió que el mateix tècnic de Terrassa va venir a confirmar a la roda de premsa posterior a la seva compareixença, deixant molt clar que havia estat ell, i només ell, qui havia decidit ser-hi fins al 30 de juny vinent. Surrealista.

L’endemà, Joan Laporta va portar l’assumpte a una altra dimensió superior, gairebé quàntica, perquè per això és el president. “Xavi em va comunicar ahir que se n’aniria a final de temporada, però que volia acabar-la. És una fórmula que accepto perquè és Xavi, és honest, digne, vol el Barça i és una llegenda. Sé que estarà compromès. LaLiga està difícil, però no perduda, no descarto guanyar-la i cal posar-ho tot per guanyar la Champions, amb més compromís, més caràcter i donant-ho tot podrem assolir algun dels objectius que ens hem marcat. La situació no és agradable per a ningú i cal unió davant aquest moment. El club està controlat socialment i econòmicament. Esportivament, no ens surten les coses”, va dir, adobant la seva única intervenció pública sobre l’enfonsament progressiu de l’equip des del clàssic a Montjuïc amb la tradicional crida a la unió entre el barcelonisme i demanant el suport dels socis.

Els testimonis d’aquesta suposada solució de mitjanit van ser el vicepresident Rafael Yuste, el director tècnic, Deco, l’assessor personal del president en matèria esportiva, Enric Masip, el directiu zero a l’esquerra Joan Soler i algunes fonts suggereixen que també Bojan Krkic rondava pels voltants com a membre secundari i orbital d’aquest staff del primer equip que, bàsicament, es redueix a la figura de Deco.

Xavi, això no obstant, va al·ludir repetidament no només a la confiança i el suport rebut de part d’aquest gabinet de crisi. També va repetir diverses vegades el nom d’Alejandro Echevarría com la figura clau que ha fet possible que Xavi Hernandez, sent entrenador del primer equip del Barça, ho continuï sent després de perdre la Supercopa amb un bany del Reial Madrid, la Copa a mans d’un Athletic que el va superar a tots els fronts i, pràcticament, la Lliga, després de remuntar un 0-2, posar-se 3-2 i acabar golejat, 3-5, per un equip com el Vila-real, que ha cremat gairebé tres entrenadors aquesta temporada i continua arrossegant-se per la Lliga sense espantar ningú.

Alejandro Echevarría és qui ha patrocinat l’ascens al cel del laportisme de Deco, amb qui ha estat soci al llarg dels últims anys en diversos negocis de tota mena, normalment lligats al futbol, el mateix Deco que va aconseguir arrencar Raphinha del Leeds United i, així, guanyar-se l’absoluta confiança de Laporta, a més de beneir la barbàrie perpetrada amb el fitxatge de Vitor Roque en el poc temps que porta des que va prendre les regnes de la direcció tècnica.

El cunyat- o, millor dit, l’excunyat de Laporta-, ja que tècnicament el president va trencar fa molt de temps qualsevol vincle amb la família Echevarría després de consumar-se el divorci amb Constanza Echevarría- va reaparèixer al club després de la victòria electoral d’un president que, encara que no ho sembli, no és exactament el mateix Laporta guanyador de les eleccions el 2003, un president imberbe com qui diu aleshores, encara que acompanyat sòlidament per la família Echevarría, també per un ampli sector pujolista de Convergència, amb la imatge i la figura instrumentalitzada de Johan Cruyff posada a la seva disposició i el totpoderós entramat mediàtic de Jaume Roures, sempre amb TV3 al capdavant, també al seu servei.

Laporta, tanmateix, es va veure obligat a fer fora el representant Echevarría a la junta quan va transcendir la seva filiació a la Fundación Francisco Franco, no tant per aquesta militància com per haver entabanat l’assemblea negant-ho davant de l’assemblea de socis per ratificar el seu nomenament.

Recol·locat al vestidor per atendre els jugadors en el seu dia a dia al marge del futbol, va aconseguir un elevat grau de complicitat i confiança allí dins a més de mantenir les seves funcions en matèria de seguretat.

Es va fer inseparable d’alguns jugadors com Eto’o, Puyol o Xavi mateix, a qui també va aconseguir portar finalment d’entrenador com a substitut de Koeman. Amb la diferència, subtil, encara que molt perceptible i rendible per al cunyat, que el Laporta del segon mandat ja no és algú disposat a dependre de ningú ni de res, que se sent per sobre del bé i del mal, que el seu sentit neronià del poder li venen millor els solucionadors i aduladors com Alejandro Echevarría, hàbils en el coneixement de la condició humana i capaços d’intuir i de donar-li al president tots els capricis, inclosos els empenyiments a qui poden competir al Barça amb l’insaciable protagonisme del nou (o vell) Laporta.

El cunyadisme existeix, s’ha consolidat com un poder invisible, sense càrrec ni responsabilitats, especialitzat en les tasques de neteja i aclarit de l’entorn del president dels qui, voluntàriament o no, li poden robar portades, entrevistes o lideratge, ni que sigui a una àrea modesta del club. El motiu? Perquè com menys competència hi hagi en aquesta cúpula de comandament, més s’amplia el seu propi espai i domini de l’escena. Això sí, com a ell li agrada, en un segon pla i sense ressò ni rellevància mediàtica, deixant que les decisions, també la culpa, les responsabilitats i els honors, passin per les mans dels altres.

El problema és que, en mirar enrere es veu com en dos anys s’ha anat desertitzant l’espai al voltant del president, que on hi havia Jaume Giró, Ferran Reverter, Jordi Llauradó, Mateu Alemany, Jordi Cruyff, Ronald Koeman, els caps visibles de l’Espai Barça, Barça TV, l’staff al complet del femení i els pocs executius capaços de demostrar certa eficiència als seus departaments, avui no es veu ningú més que Laporta al seu tron, com el Rei Sol, servit pels seus familiars o pels familiars dels seus pocs lleials, vegetatius, com Rafael Yuste o Enric Masip. Gairebé no queda ningú més, només Deco i el seu principal valedor, Alejandro Echevarría, a qui Xavi ha destapat i posat al descobert al nucli més dur del poder amb una sinceritat i rotunditat que ha arruïnat el seu maquillatge.

Compte, doncs, amb aquesta revelació perquè Laporta, cada dia més irascible a causa d’aquesta solitud i alhora incapaç de suportar la companyia dels qui veuen un altre camí i solucions que no passin pel seu propi interès, nepotisme o caprici, la revelació del cunyadisme tampoc no li acabarà d’agradar ni de tolerar. Tot plegat sembla el retrat premonitori dels últims dies d’un gran dictador, víctima de la seva pròpia i insaciable depredació fins a acabar més que sol al seu propi laberint.

(Visited 383 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari