De les històries ombrívoles i tenebroses del bucle laportista en què ja ha entrat de ple el club, una mena de remolí imparable de nyaps, improvisacions i frivolitat que es repeteix una vegada i una altra, com en el primer mandat, la manera com la directiva va fer front el pagament dels interessos de l’aval presentat el 17 de març del 2021 ja s’ha destapat i revelat com un d’aquests episodis que demostren fins a quin punt el nepotisme i l’escàndol acabaran esquitxant aquesta presidència. Segons una informació del diari Sport, van ser persones completament alienes a la directiva les que finalment es van fer càrrec del cost dels 2,6 milions del manteniment de l’aval al llarg del primer any, fins que entre Bildu i Pedro Sánchez van decidir posar final a l’exigència de l’aval directiu preceptiu a les eleccions del Reial Madrid, Athletic Club, Osasuna i Barcelona.
Sospitosament, s’ha assenyalat, el germà de Joan Laporta, Xavier Laporta, va contribuir a aquesta exigència financera amb una aportació de 650.000 euros, sembla que com a resultat d’un préstec, realitzada a través d’una societat, Capital Planet, en què costa com a administrador únic. Un altre dels pagadors va ser, per un muntant superior als 500.000 euros, “l’empresari israelià Morris Moshe Benisty, amic personal de Laporta amb què va fer alguns negocis el 2016. Una aportació de l’empresa JBM Investment amb seu a Barcelona i que sembla que està inactiva des de fa anys”, explica el diari. El tercer bloc principal, que va pujar a 300.000 euros, va procedir de l’empresa nord-americana ISL Futbol LLC, amb seu a Carolina del Nord, al càrrec de la gestió i el control de les Barça Academy als Estats Units dirigida pels catalans Alex Isern i Marc Segarra.
Les preguntes immediatament obligades sobre els motius d’aquesta singular participació econòmica, en un assumpte que havia de comprometre exclusivament els directius i també sobre l’origen i la justificació d’un rescat tan oportú i generós d’aquest deute/obligació, no tenen resposta. Només hi caben, per desgràcia, la conjectura i l’especulació de pràctiques opaques que apunten a un altre d’aquests escenaris sospitosos i pudents, ja que s’ha de donar per fet que aquests tres donants hauran recuperat d’alguna manera la seva aportació, qui sap si amb interessos, favors o mitjançant operacions realitzades amb fons del club que, en aquest supòsit, serien del tot irregulars.
La Llei de l’Esport, mentre va estar vigent l’obligació de prestar un aval directiu pel 15% del pressupost de despeses de la temporada, establia amb absoluta claredat que, en cap cas, no es podien fer servir recursos ni patrimoni del club per cobrir-lo ni tampoc per al pagament dels interessos, que va ser del 2% en aquest cas.
D’acord amb el relat periodístic signat per Toni Frieros, veterà periodista del diari Sport que ve actuant separadament i al marge per complet de la línia editorial exageradament laportista del mitjà, Laporta hauria promès als seus avaladors alliberar-los de l’obligació d’abonar els interessos com una manera de compensar el fet que ni ell mateix ni els directius de la seva corda, com Rafael Yuste, Josep Ignasi Macià, Elena Fort, Xavier Puig, Miquel Camps, Alfons Castro o Josep Cubells, entre d’altres majoritàriament insolvents, havien avalat la seva part solidària i mancomunada. Com és notori i conegut, Laporta va guanyar les eleccions el 7 de març de 2021 sense disposar de l’aval corresponent, havent d’esgotar el termini de deu dies, el màxim contemplat als estatuts, per trobar fora de la seva pròpia llista electoral fins a quatre persones amb fons i predisposició a posar el seu patrimoni a mans de la més que dubtosa capacitat de gestió de Laporta.
Així va ser com, infringint la Llei de l’Esport, van acabar avalant Ferran Olivé, Àngel Riudalbas, Eduard Romeu i Joan Soler, que no havien estat declarats legalment elegibles amb els avals dels socis després de la fase de recollida de signatures per formalitzar la candidatura. Eduard Romeu va ser ascendit de sobte a vicepresident econòmic, designat a dit per José Elias, propietari d’Audax, per una carambola final combinada entre la urgència de Laporta per trobar qui aportés un grapat de milions i la fugida de Jaume Giró, qui sí que havia obtingut el plàcet dels socis en una intensa campanya on va ser presentat com a futur responsable de la parcel·la econòmica. Giró va sortir cames ajudeu-me així que va prendre consciència, després de guanyar les eleccions, que Laporta l’havia enganyat en tot, especialment en la formalització de l’aval, que havia de ser repartida igualitàriament. A l’hora de la veritat, però, cadascú va entrar amb unes condicions i aportació diferents en un arc d’entre 6 milions i 40 milions fins a completar els 124,6 milions calculats sobre el percentatge de les despeses ordinàries pressupostades de l’exercici 2020-21.
En vista de la forma, vorejant l’extorsió i el xantatge, amb què Laporta va aconseguir els avals, ja que, si no es presentaven molts, haurien perdut els diners avançats per a la campanya electoral (no menys de 150.000 per cap) i la seva cadira a la llotja, el president no els va poder exigir, a més, el pagament dels interessos de 2,6 milions. La coacció va girar en la direcció contrària, ja que, segons la notícia, es va obrir un compte mancomunat perquè cada directiu aportés 130.000 euros sense que els presumptes implicats realitzessin el corresponent ingrés. Rebotats per aquest circ mediàtic i impresentable dels avals, la nova directiva va deixar en mans de Laporta aquest compte pendent.
Resulta inexplicable i sens dubte increïble que el germà de Laporta, Xavier, Morris Moshe Benisty, un empresari israelià també del cercle de confiança de Pini Zahavi, l’amic de Laporta al fitxatge de Lewandowski, i una agència nord-americana que fa negocis amb el Barça, com ho és ISL Futbol LLC, es veiessin voluntàriament i espontàniament impulsats a cobrir dos terços dels interessos de l’aval de la directiva.
La imatge del germà de Laporta entrant tot el dia als despatxos del club, delegat pel president per rematar contractes i operacions, sembla avui més lletja del que ja era des del primer dia de mandat, i és de suposar que els pagans d’aquesta festa tan avorrida i aliena hauran pogut recuperar el seu esforç econòmic, indispensable per sostenir al seu lloc una junta que només gràcies a la intervenció de Javier Tebas va poder prendre possessió dels seus càrrecs el 17 de març de 2021. Tebas sabia de sobres que quatre dels avaladors signants no ho podien fer perquè no havien sortit electes de les urnes ni havien signat en el seu dia el compromís d’avalar, reservat només als membres de la candidatura validada amb les firmes davant la Junta Electoral. També va ser còmplice el silenci de la comissió gestora davant d’una anomalia escandalosa que no es va atrevir a denunciar per dos motius: perquè Javier Tebas havia donat per bo l’aval de Laporta a primera hora del matí d’aquell 17 de març de 2021 i perquè els membres de la comissió gestora es veien incapaços d’assumir aquest protagonisme afegit d’invalidar la presa de possessió obligant a repetir les eleccions.
Ara, amb el pas del temps i la lleu inclinació del vaixell, el primer dels indicis d’un probable enfonsament, és quan s’activa aquest bucle laportista on els episodis més foscos regurgiten i són revelats. És el moment en què les rates abandonen la nau.
