Catalunya i l’Aragó ens hem d’entendre

El sistema Ter-Llobregat, que abasteix d’aigua 5 milions de persones de Barcelona i del seu hinterland, està exhaust. Ja cal que ens ho fiquem al cap: ni plou prou ni plourà i confiar el subministrament en l’aigua que baixa per aquests dos rius és una temeritat. A la conca mediterrània, a conseqüència del canvi climàtic que castiga el planeta, estem immersos en un llarg cicle de sequera i això no ho soluciona ni la Moreneta.

Adaptar-nos o morir: aquest és el secret de la resiliència dels éssers vius i també dels humans. Per poder mantenir en funcionament la gran metròpoli de Catalunya ens és imprescindible recórrer a la dessalinització de l’aigua del mar, a més de perfeccionar al màxim els sistemes de depuració, regeneració i reutilització de les aigües residuals i acabar amb les fuites que es produeixen a la xarxa. Però, malauradament, el Govern central i la Generalitat no han estat capaços de preveure i reaccionar a temps per fer front a l’amenaça certa d’una llarga sequera.

Per exemple, l’ampliació de la capacitat de la planta dessaladora de Blanes ja fa més de 15 anys que estava projectada i no és fins ara, quan han saltat totes les alarmes, quan s’ha decidit mobilitzar les inversions necessàries. Però, anant bé, no estarà enllestida fins a l’any 2027. De l’altra dessaladora, prevista a Cubelles i que hauria de garantir l’abastament del Garraf, no se’n té cap notícia.

I mentrestant? En l’horitzó immediat només hi ha dues solucions plausibles: les restriccions del consum, amb el desgavell que això comporta, o transportar aigua en vaixells, des del port de Tarragona fins al de Barcelona. Un fracàs i una vergonya col·lectiva.

N’hi ha una tercera, que és la que proposen els col·legis d’enginyers de Catalunya: la interconnexió puntual entre les xarxes CAT (minitransvasament de l’Ebre) i ATLL (Aigües Ter-Llobregat).

Però a l’Aragó, i també a les Terres de l’Ebre, la paraula “transvasament” és tabú, i amb raó, a causa dels faraònics projectes del passat per portar l’aigua de l’Ebre a Barcelona o a València, amb l’objectiu d’incrementar el seu creixement urbanístic. Ara no parlem d’això. Ara parlem de la necessària solidaritat que hi ha d’haver entre territoris quan es tracta de la supervivència de 5 milions de persones, en espera que entri en servei l’ampliació de la dessaladora de Blanes i, algun dia, la de Cubelles.

El gran transvasament de l’Ebre a Barcelona, projectat a les acaballes del franquisme, tenia per objectiu fer encara més gran la metròpoli catalana i abastir d’aigua la seva ambiciosa expansió industrial. Això, en una època on milers de persones havien de marxar de l’Aragó per manca d’expectatives econòmiques i moltes ho feien “xuclades” per l’imant de la Gran Barcelona. En aquest context, el greuge territorial era molt feridor i això va provocar una mobilització històrica contra aquest projecte, que va quedar arxivat després de la mort de Franco.

Una de les conseqüències dels pactes del Majestic entre el PP i CiU, signats l’any 1996 per facilitar la presidència de José María Aznar, va ser un gran transvasament de l’Ebre fins a València i Múrcia. En aquest cas, l’excusa era la necessitat d’aigua per convertir el Llevant en la gran zona turística i residencial d’Europa, amb la multiplicació d’urbanitzacions i camps de golf, a base de “pelotazos” i corrupció. Les Terres de l’Ebre, que sempre han estat la Ventafocs de Catalunya, es van aixecar en una protesta massiva, que va ser secundada per milers de catalans i que va ser l’avantsala de la fi del pujolisme. L’any 2004, amb la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero, aquest transvasament va ser anul·lat.

Situats al 2024, la situació ha canviat. No es tracta de manllevar l’aigua de l’Ebre per fer de Barcelona una megalòpoli. Es tracta de fer front a una de les conseqüències més evidents i dures del canvi climàtic: l’avenç de la desertificació a la península Ibèrica i, en concret, al litoral mediterrani.

La lògica ens diu que la població i les empreses s’han d’instal·lar allà on hi ha aigua, no a l’inrevés. Sabent, a més, que els elevats costos energètics del procés de dessalinització encareixen molt el preu del metre cúbic. En el cas de Catalunya, el futur passa per la vora de l’Ebre i dels rius de la seva conca (Segre, les Nogueres…). Però una deslocalització massiva d’aquestes característiques no es fa d’un dia per l’altre i hi intervenen moltíssims factors, com ara tenir unes infraestructures de comunicació competitives.

Davant l’anunciat projecte d’interconnexió de CAT amb ATLL, l’Aragó s’ha tornat a aixecar en peu de guerra. També amb el modestíssim transvasament de l’Ebre que proposa la Generalitat per garantir l’aigua a la gent del Priorat. Aquesta és una nova evidència de les males relacions que, des de fa unes dècades, hi ha entre l’Aragó i Catalunya i que són, objectivament, un disbarat polític i econòmic.

No només el gran transvasament a Barcelona projectat pel franquisme. També conflictes mal plantejats i mal resolts, com el de les obres d’art de les parròquies de la Franja o el tresor i les pintures del Monestir de Sixena, que van anar a parar a Catalunya, o la protecció del català com a llengua cooficial de l’Aragó.

La història és la que és i no podem fer res per moure-la. Tampoc no podem quedar presoners de vells fantasmes ni clixés del passat. La nostra obligació és tenir els peus afermats en el present i avançar en bona direcció per construir un futur millor. 

En aquest sentit, és obvi que, mani qui mani, la Generalitat i el Govern de l’Aragó han d’entendre’s i col·laborar estretament en temes d’interès comú. Així va ser durant els anys que Marcel·lí Iglesias i Pasqual Maragall van ser presidents i aquella dinàmica positiva s’ha de recuperar i mantenir. Catalans i aragonesos som veïns i, a més, hem de ser bons veïns.     

Tots formem part de la Unió Europea i la clau de l’èxit d’aquest projecte és la bona entesa i la lleialtat mútua. Si alemanys i francesos, que s’han enfrontat sanguinàriament en dues guerres mundials, són els fundadors de la construcció europea, com no hem de confraternitzar Catalunya i l’Aragó, que hem compartit reis i corona medieval durant segles!

Gràcies a una pluviometria favorable, avui la conca de l’Ebre té importants reserves d’aigua. En canvi, les conques internes de Catalunya passen per una situació crítica. Fer la interconnexió de la canonada que puja de l’Ebre amb la xarxa de l’ATLL no és un acte de rapinya contra els legítims interessos de l’Aragó: és una necessitat humanitària urgent que requereix un acte de solidaritat conscient i responsable.

Aquesta interconnexió s’hauria de gestionar amb estrictes criteris de racionalitat i sabent que, si les condicions climàtiques canvien, pot ser tallada o, si s’escau, fer-la reversible. Passa igual que amb la implantació de les energies renovables, on a Catalunya arrosseguem un retard escandalós, mentre que l’Aragó ha esdevingut capdavantera.

Cal fer molta pedagogia i remarcar que els camps eòlics i les plantes fotovoltaiques, que tant esveren i enerven el territori, són instal·lacions provisionals i fàcils de desmuntar, en espera que la tecnologia ens ofereixi noves fonts d’energia neta i abundant. Amb contractes d’implantació limitats en el temps -25 anys, per exemple, amb compromís de desmantellament-, ben segur que Catalunya podria atrapar el dèficit d’energies renovables que patim.

A banda d’altres consideracions, el procés independentista ens ha fet perdre molt de temps i ha impedit, per exemple, que poguéssim concentrar-nos en resoldre dues qüestions bàsiques pel desenvolupament i el benestar de la nostra societat, com són l’aigua i l’energia. Ara, correm-hi tots, però no podem obviar que fem tard i que el preu que paguem per aquest decalatge és caríssim.