La guerra de fons entre Nike i el Barça està assolint un nivell de crispació mediàtica que, tanmateix, està força lluny de concloure ben aviat, com especulen algunes fonts, ja que no s’han de confondre les ganes de l’actual junta de trencar el contracte amb les possibilitats reals que aquesta ruptura es produeixi, no almenys sense un perjudici econòmic irreparable per al club blaugrana.
Si hi ha un contracte extern que obligui el Barça a sotmetre’s a un patrocinador, sens dubte el de Nike és el que concentra un nombre més gran de clàusules i condicions d’estricte compliment. L’empresa americana no juga només amb els millors advocats especialitzats en aquesta matèria. A més, guarda gelosament l’acord de pròrroga del darrer contracte subscrit amb data 20 de maig del 2016 i una addenda ampliant la seva vigència mitjançant una pròrroga que va ser aprovada a l’Assemblea General de Socis compromissaris fins al 30 de juny del 2028.
Per tant, les especulacions sobre la possibilitat d’un altre fabricant pugui iniciar la producció de la samarreta de la temporada 2024-25 i fins i tot de la 2025-26 sonen certament molt improbables per molt mal moment que travessin les relacions. De fet, el disseny de la temporada següent va ser aprovat i està complint els terminis previstos, ja que altrament el perjudici per a les dues parts seria notable.
Les hostilitats arrenquen seriosament quan el club, l’1 de juliol del 2018, un cop conclòs el contracte d’explotació en exclusiva a través de la societat Futbol Club Barcelona Merchandising, S.L.U. (societat pertanyent al Grup Nike), crea el Barça Licensing & Merchandising, S.L.U. amb la finalitat d’estimular les vendes dels productes llicenciats, especialment la samarreta del primer equip, a través del control, l’explotació i la gestió de les seves botigues, a ser possible de propietat com la del Camp Nou i d’altres que s’han anat inaugurant mitjançant una política d’expansió i de creixement que ha convertit BLM en l’última joia de la corona del club.
La seva venda sí que suposaria, a diferència del fiasco i el daltabaix de Barça Studios, una palanca capaç de rectificar una mica els malmesos estats financers i econòmics del club. Joan Laporta va intentar demanar a l’assemblea de socis l’aprovació per poder vendre un percentatge no superior al 49%. Si no ho va fer, va ser per no tancar l’única font d’ingressos d’interès i necessitat prioritària i perquè Javier Tebas, el president de LaLiga, va arribar a temps d’impedir-ho amb una mesura més que raonable no només per al Barça -quan ja havia posat en circulació Barça Studios i venut el 25% dels drets de TV de la Lliga-, consistent a prohibir expressament l’impacte directe al marge salarial del benefici de l’alienació d’actius i el patrimoni aliens al negoci específic del futbol.
Laporta ho va poder fer amb les dues primeres palanques fins que LaLiga va estimar, sensatament, que els directius no podien en cap cas recórrer com havia fet Laporta, per estar escurat, a vendre’s les joies de l’àvia per fitxar jugadors. Una mesura que, per altra banda, provocava un evident greuge per a la resta al marge del pa per avui d’aquesta mala solució.
A partir que BLM és capaç d’ampliar el marge de vendes i millorar la ràtio que oferia Nike és quan des de Portland reaccionen amb un cert desinterès i indolència a l’hora de servir el producte. El Barça ja fa uns quants anys que té problemes de subministrament que afecten sobretot els mesos d’estiu, quan augmenta la demanda, i els dos últims anys, a més, amb defectes en la fabricació -les samarretes destenyien- que van provocar multitud de devolucions i incidències, això sí, sempre al límit de la possibilitat d’exercir contramesures legals i reclamacions per danys i perjudicis.
Així i tot, Barça i Nike s’han creuat als tribunals per un conflicte que, bàsicament, prové de la mateixa superestructura de Nike, que ven a tot el planeta, encara que sense aquest toc personalitzat que al Barça li agradaria i que, com s’ha demostrat, pot ampliar el volum de vendes.
La pandèmia va ser un cop dur per a tots dos, potser més per al Barça perquè li va coincidir amb l’obertura d’algunes botigues estratègiques com la de la Rambla, que ja funciona finalment a tota màquina.
La possibilitat que una altra marca –Puma, segons alguns mitjans- es pugui fer càrrec de les clàusules de penalització de la rescissió de contracte també és remota, tret que Nike hagi canviat de posició i realment rebaixi les seves pretensions o accepti negociar-les.
La dinàmica de les relacions entre Nike i el Barça recorda que quan s’acosta el final del contracte, que és per 10 anys, solen aparèixer les queixes i les tensions. No és la primera que, quan falten dos anys, s’obre una negociació de manera que Nike millora les contraprestacions, avança part d’aquest augment i el Barça es conforma. És una estratègia tan vella com el primer acord amb Nike des dels temps de Josep Lluís Núñez, el 1998. Nike va succeir Kappa fent-se càrrec de l’últim any de contracte.
El que no ha canviat és la posició d’avantatge de Nike, que, recurrentment, aconsegueix contractes que en un primer moment semblen realment profitosos per al club. Quan ja ha passat menys de la meitat, els preus de venda han pujat, encara que no el fix i només la part variable reporta certs ingressos extra. Nike és dels que tenen els seus contractes lligats i ben lligats.
A l’estat de conflicte actual el tarannà del mateix Laporta i els membres de la junta no estan ajudant a trobar un punt de negociació amb Nike, poc amiga d’estar permanentment als titulars per unes desavinences i tensions ara mateix complicades de desfer i relaxar. Sobretot amb amenaces per part del Barça de negociar amb una altra marca.
