Periodistes al servei de la reacció

El programa 24 Horas de TVE acaba a una mica més tard de la mitjanit amb un exercici interessant: mostra la coberta dels diaris en paper que es podran comprar l’endemà i el cert és que tres de les quatre capçaleres de Madrid titulen de manera molt semblant, amb un clar biaix conservador, en línia amb les tesis del PP o de Vox. Alguns d’aquests titulars (i la informació a la qual remeten) difícilment passarien la prova del cotó de l’objectivitat. La mínima, l’exigible (l’absoluta no existeix) no està renyida amb el dret dels mitjans de mantenir una línia de pensament i d’expressar-la obertament. Però no es pot confondre la  informació amb la doctrina i la consigna.

Sovint costa distingir si certs diaris i grups de comunicació es fan ressò de l’ideari de la dreta conservadora o li estan dient a PP i Vox què han de fer per desgastar el govern. Probablement, s’explica perquè alguns mitjans (penso en ABC en concret) se senten tan lligats a una determinada concepció del poder i de qui té dret a ocupar-lo que es veuen a si mateixos com a una peça bàsica del que s’entén per deep state. Recordem que els grups mediàtics no són ens abstractes sinó negocis -participats de vegades per bancs, fons d’inversió i grans empreses- que tenen la seva idea de com hauria de funcionar el país. En qualsevol cas, però, la dreta paeix malament que l’apartin del poder, almenys des que hi va accedir José Maria Aznar, abanderat d’una concepció reduccionista d’Espanya, de la Constitució i de les llibertats democràtiques. “El que pueda hacer que haga, el que se pueda mover que se mueva”, són paraules seves del passat novembre.

Algunes de les coses que s’estan dient i publicant a Espanya els darrers temps sobre el president del govern, el PSOE i els seus socis de coalició, s’inscriuen plenament en el corrent neoconservador radical que aposta per la “veritat alternativa”, no allò que passa sinó allò que convé que l’opinió pública cregui que està passant amb la finalitat d’obtenir rèdit polític i econòmic. El poder, en definitiva. És l’estil posat en marxa per Donald Trump als Estats Units i que, per desgràcia, té seguidors arreu.

Les versions alternatives necessiten obligadament el concurs de mitjans i professionals disposats a retòrcer els fets, apostar per l’ambigüitat o simplement mentir. S’hi apunten diaris tradicionals, i sobretot un abundant exèrcit de publicacions digitals que des de veritats alternatives i teories de la conspiració opinen sobre migracions, canvi climàtic, feminisme, valors socials,  corrupció, concepció d’Espanya, amnistia, legitimitat de l’executiu o viatges en Falcon. Aquest exèrcit de mitjans digitals posa en circulació una gran quantitat de rumors, sospites o notícies falses que, temo, obren més forat del que podríem pensar: El Debate, Vozpópuli, El HuffPost, Maldita.es, ESdiario, Okdiario, Libertad Digital, Alerta Nacional, Diario Patriota, Alerta Digital, El Diestro, The Objective en són només una mostra.

El rumor i la mentida degudament orquestrats van generar el caldo de cultiu perquè Mónica Oltra, líder de Compromís i vicepresidenta del govern valencià, es veiés obligada a dimitir el 2022 acusada d’haver encobert el seu exmarit en un cas d’agressions sexuals a una menor tutelada. El govern progressista valencià va caure a les eleccions del 2023 posant fi a sis anys de govern presidit per Ximo Puig. El jutjat ha arxivat la causa el 2024, quan tot el mal ja estava fet.

Podemos s’ha enfrontat a dotzenes de querelles i demandes des de la seva creació nascudes i amplificades des del periodisme de part: blanqueig de capitals i delicte electoral, desobediència i organització criminal, finançament il·legal, delicte fiscal, assessorament al govern de Veneçuela… Més de vint causes finalment arxivades entre 2015 i 2023.

A les eleccions locals i autonòmiques del 2023 va tocar posar en marxa la sospita de la manipulació del vot per correu i la vinculació PSOE-Bildu-ETA. “Que te vote Txapote”.

Ara, un cas de corrupció per la compra de mascaretes durant la pandèmia es vol aprofitar per vincular Begoña Gómez, dona del president del govern Pedro Sánchez, a tràfic d’influències, i un jutjat de Madrid obre diligencies per una denúncia presentada per un dit sindicat de la ultradreta, Manos Limpias, que es recolza en bona mesura en el que han publicat The Objective i altres mitjans semblants. Telemadrid va haver de rectificar amb la boca petita a principis d’abril la notícia que la dona del president havia rebut una subvenció, però resulta que la Begoña Gómez subvencionada és una restauradora de Cantàbria. Les conseqüències d’aquesta història estan obertes: quan escric aquestes línies el president del govern Pedro Sánchez acaba d’adreçar una carta a la ciutadania plantejant-se el dilema de si ha de continuar en el càrrec o dimitir davant de tants atacs. “No tot s’hi val en política”, escriu Jaume Collboni en conèixer la notícia. I té raó.

Mentrestant, la mateixa premsa s’afanya a destacar que les activitats del nòvio defraudador de la presidenta de Madrid són una qüestió privada.

No crec que l’“i tu més” funcioni, però sí que cal defensar la veritat i l’objectivitat com a un dret, denunciar sempre la manipulació i la mentida, que són enemics de la democràcia. Ja se sap que la professió de periodista és dura. Tom Wolfe va escriure una frase que ha estat repetida moltes vegades: “No digueu a la meva mare que soc periodista, ella creu que toco el piano en un prostíbul”. Alguns, però, potser tenen més a amagar que altres.

(Visited 51 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari