Marc Ciria, economista de referència per al laportisme -fins i tot en la seva pitjor versió-, s’ha vist obligat a reformular parcialment el seu discurs en els darrers temps, vista una realitat tan desastrosa, i ha començat a posicionar-se preelectoralment sense saber del tot quin seria el seu paper en un escenari futur d’urnes obertes. Li agradaria, sens dubte, que li preguessin liderar una candidatura, aquesta és almenys la seva calculada ambició, personalíssima, pseudosecreta i impulsada per aquest ego superlatiu que s’ha anat alimentant de la massiva adulació mediàtica de la seva figura al llarg d’aquest trànsit des del final de l’etapa de Josep Maria Bartomeu.
Introduït necessàriament al circuit tancat dels programes tradicionals i dels espais de divulgació laportistes, als quals va accedir pels seus mèrits i suport incondicional en la campanya electoral perduda del 2015, la veritat és que a la convocatòria de 2021 Joan Laporta el va utilitzar a favor dels seus interessos, però en cap cas va veure en ell algú potencialment integrat a l’estructura del club, ni com a directiu ni com a executiu ni, finalment, com a consultor. Laporta no el tem com a competidor electoral ni de bon tros com un focus d’oposició o de crítica. Al contrari: sap que des d’aquesta talaia seva massa elevada de savi tecnòcrata i d’economista de saló no li pot causar cap mal.
I això ha marcat el seu futur en un entorn on mediàticament li interessa seguir, ja que indubtablement aquest aparador beneficia els seus interessos i la seva imatge professional com a financer, un aprofitament lògic i inherent de la conjuntura; res que no faci la resta d’aquest cercle del poder on va aconseguir entrar.
El problema és que ara ha de convenir la seva postura i perspectiva renovada sobre el fracàs de l’actual junta, mentre contempla com el club s’enfonsa irremeiablement en mans d’un president dèspota, capritxós i egòlatra, sense perdre del tot aquesta inclinació laportista. “El club no pot ser l’eina d’uns quants i deu ser de tothom. He estat molt crític amb la gestió de Josep Maria Bartomeu perquè estàvem perdent els valors del club. Estàvem en fallida i tothom ho sabia”, deia, i continua insistint en les seves aparicions sense que ningú s’atreveixi a preguntar-li si ara el Barça està pitjor que quan entre ell i molts altres van fomentar el desgast del president el 2020 i el vot de censura, i van afavorir l’aixecament laportista subsegüent.
A les seves aparicions encara s’escuda en el fet que “Jan era el millor president per a aquell moment del club que necessitava empenta i valentia, però amb un equilibri financer liderat per Reverter. Ens hem quedat orfes d’aquestes figures més independents i això no és bona notícia per al club. Tenim deures. Hi ha 400 milions d’euros que són de les palanques i de la venda extraordinària del patrimoni que hem estalviat durant 125 anys, però gràcies a aquest estalvi podem continuar fent viable el Barça”, deia fins fa poc. I no amaga, en declaracions de la setmana passada, que “estem en un dels pitjors moments econòmics del club, amb un dèficit operatiu de prop de 300 milions d’euros i un deute global i obligacions financeres més altes que mai. La generació de recursos no arriba a cobrir aquestes necessitats, per això has de vendre actius i patrimoni”.
Les conclusions del seu propi relat defineixen les mètriques econòmiques i financeres, efectivament, com a “un dels pitjors moments econòmics del club”, una manera d’admetre la deriva, la pèrdua de rumb i la catàstrofe d’un mandat laportista que, en un temps rècord, ha superat els volums de l’herència sobre la qual Ciria i la resta de l’aparell van permetre que el laportisme caigués com una llosa sobre el Barça i el seu futur.
Així i tot, una de les seves respostes fa referència al fet que els actius i el patrimoni del Barça han permès la seva supervivència en temps tan difícils. La pregunta d’avui és com es podria superar, de cop i volta, una altra situació de pandèmia deixant d’ingressar de cop 200 milions en una temporada.
Es vulgui o no, les reserves del bartorosellisme, i fins i tot del nuñisme són les que han suportat aquest duríssim cop, inclòs el còmplice negacionisme de Marc Ciria, que és dels que, com a molt, s’atreveix a exigir avui que a partir d’ara es facin els deures. Ja és tard per evitar el col·lapse econòmic i financer del Barça mentre Laporta continuï liderant uns ingressos tan fràgils i unes despeses tan desproporcionades, cosa que és inevitable.
